[72] Carta de les llengües regionals i minoritàries: 10 anys

L'any 2008 és el del desè aniversari de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. El català i l'aranès es troben dins aquest relativament exòtic calaix de sastre. La Carta... "is designed to protect and promote regional and minority languages as a key aspect of cultural heritage in Europe and to allow people who speak a regional or minority language to use it in private and public life". Els diversos estats europeus s'han anat adherint, lentament i amb diversos graus de suport, al text de la Carta en aquests deu anys. Tal com llegim a l'excel·lent entrada de la Viquipèdia sobre la qüestió, "La Carta proporciona una llarga llista d'accions concretes que els estats signataris poden prendre per protegir i promoure les llengües regionals i minoritàries històriques. Hi ha dos nivells de protecció; els estats signataris han d'assumir d'entrada el nivell mínim de protecció per a les llengües especificades; els signataris poden més endavant declarar que una o més de les llengües gaudiran d'un major nivell de protecció, tot comprometent-se a fer efectives almenys 35 accions a escollir d'una llarga llista detallada a la Carta." La Carta va entrar en vigor el dia 1 de març de 1998, amb la ratificació de cinc estats. Fins al 2008 10 estats han signat la Carta i 28 l'han ratificada. Escolteu les paraules de Terry Davis, secretari general del Consell d'Europa, amb motiu del desè aniversari del text. Aquí teniu, també, la versió aranesa del text.

[71] Crystal, Pinter, Benet i Jornet...

El paral·lelisme entre la diversitat biològica i la diversitat lingüística (i entre l'ecologia i l'ecolingüística) ja té uns quants anys de vida. Sovint s'han posat en correlació la biodiversitat i la linguodiversitat. A l'obra de D. Nettle i S. Romaine Veus que s'apaguen. La mort de les llengües del món fins i tot s'arriba a la conclusió que els espais del planeta amb més biodiversitat són, alhora, els que conserven una major riquesa en linguodiversitat. La consciència ecològica, amb tot, ha recorregut un llarg camí i ha arribat a ser una ideologia estesa socialment, mentre que la ideologia de defensa de la linguodiversitat sembla cosa de filòlegs, cases de les llengües i associacions d'abast reduït (Terralingua, per exemple). Els sociolingüistes, amb tot (Krauss, Hagège, Crystal o, aquí mateix, Junyent, Tuson...) coincideixen a vaticinar la primera extinció massiva de llengües de la història (entre el 50 i el 90 % de llengües desapareixeran al segle XXI). El cèlebre David Crystal, al pròleg de Language Death, apuntava una prova de la poca extensió social de la reflexió i la preocupació sobre l'extinció lingüística: no hi ha manifestacions artístiques de la mort de les llengües (!). Ell mateix és l'autor d'una obra teatral en aquesta línia, Living on, que es va representar l'any passat (2007) al Regne Unit, la qual pretén mostrar les implicacions emocionals que té per a lingüistes i parlants la mort d'una llengua. Crystal afirma al seu bloc: "I don't know of any novels on this subject, but the other genres mentioned have actually been exploited, albeit minimally. There is David Malouf's short story 'The only speaker of his tongue', for example, and for plays Harold Pinter's Mountain Language and my own Living On. [...] I don't know of any musical pieces on the topic, for instance. Isn't it a perfect subject for Philip Glass? Do you know of any paintings? Or sculptures, apart from Rachel Berwick's 'living sculpture' that I allude to in Language Death? Or -for this is a topic that is bigger than the 'high arts' - pop songs or raps? My most profound hope is that the artists of the world (in the broadest sense) will take this subject on board. It is, as I argue in the paper, the only real way of getting the subject of language endangerment into the hearts of the public at large." De moment, doncs, l'extinció massiva de llengües no arriba al cor de les masses. En l'àmbit català la reflexió de Benet i Jornet a Salamandra, estrenada fa dos o tres anys al TNC, anava, parcialment, en aquesta línia. Què cal, però, perquè la pèrdua de la linguodiversitat preocupi els artistes i, doncs, la societat?