[852] Gestos culturals

Ahir em va caure a les mans el llibre Supplemento al dizionario italiano, de Bruno Munari, i me'l vaig quedar. És un text clàssic, de 1963, del qual s'ha publicat fa poc l'onzena edició (Corraini Editore, 2011). Es tracta d'una d'aquelles obres que als amants de les llengües ens fan gràcia. El volum presenta una selecció dels gestos típics que fan els italians quan parlen ("l'autore esamina i vari modi di esprimersi senza parlare, non solo con le mani, ma con l'espressione del viso e con atteggiamenti dell'intera persona"), gestos que en alguns casos han passat fronteres en el món intercomunicat en què vivim. L'obra fa una selecció d'una cinquantena de gestos que tenen l'antecedent bibliogràfic en un text de 1832 (La mimica degli antichi investigata nel gestire napoletano, de Canonico Andrea de Jorio). Els gestos recollits en el volum de Munari expressen, per exemple, la idea de demanar un cigarret, de rebutjar un malefici, de trucar-se, de demanar al mestre de sortir de l'aula per una necessitat fisiològica urgent, de falsedat, de gana, d'invitació, de ganes de beure, d'alegria, de càrrega psicològica insuportable, d'entesa secreta, de ràbia, d'amenaça, de pagar, d'acord, etc. Un dels gestos que obren el volum és el de la coberta, "Che vuoi?", molt napolità i fàcilment identificable, que es pot fer amb més o menys velocitat segons la gentilesa o la impaciència del gest. El text ens pot servir, sens dubte, als que ens interessa la comunicació i el seu ensenyament. I no tan sols per l'objectiu central del llibre, sinó també pel fantàstic plantejament multilingüe de la publicació: totes les explicacions relacionades amb cadascun dels gestos estan fetes en italià, francès, anglès i alemany. El llibre ens forneix una oportunitat, doncs, de saltar d'una llengua a l'altra i sentir i veure créixer la nostra competència plurilingüe. Tornant a la gestualitat, és evident que l'obra no recobreix tota la que s'associa a l'italià (que té el suplement, també, de gestos d'altres procedències), però és segur que, com a mínim, ens deixa ben armats perquè no se'ns resisteixi ni un moment cap nou anunci de Martini.

[843] Trobada de francès llengua estrangera

He estat a la 7e Recontre de Français Langue Étrangère (FLE), organitzat per les Editions Maison des langues amb l'Institut Francès de Barcelona, que ha tingut lloc aquests darrers dies a la seu d'aquesta darrera entitat. Les comunitats d'ensenyants de llengües (professorat, institucions, món editorial) són espais amb unes dinàmiques pròpies, en les quals de tant en tant és interessant immergir-se, tot i no pertànyer al gremi concret, per conèixer línies de treball o de possible expansió de les llengües en qüestió i fins i tot per veure si algunes de les pràctiques arrelades en unes comunitats d'ensenyants poden ser exportables a altres llengües. He estat darrerament en alguna jornada de professorat d'espanyol, o d'anglès ja fa més temps, i crec que l'observació d'aquestes comunitats aporta experiència interessant als responsables de la formació en centres d'idiomes multilingües. La qualitat dels tallers a què he pogut assistir aquests dos dies ha estat elevada (reflexió sobre la pissarra interactiva, reflexió sobre l'autonomia i la interacció en l'àmbit de l'aprenentatge amb digitalitat: le numérique, en francès). Ha estat excel·lent, també, la conferència de Marion Tellier sobre el llenguatge no verbal, entès no pas en el sentit més tradicional amb què se sol tractar aquesta qüestió i que tants prestatges omple a les llibreries, sinó amb perspectives innovadores. M'ha semblat molt interessant la seva reflexió sobre els gestos coverbals (espontanis, inconscients), generats en coordinació i en bloc amb la paraula i el pensament. Per què produïm els gestos coverbals? Quina relació real (d'impacte, d'adaptació) tenen amb el nostre interlocutor? Tellier també ha parlat del gest a la classe de llengua des del punt de vista de l'ensenyant (quina és la gestualitat de l'ensenyant?) i de l'aprenent i ha fet referència, igualment, al tema més conegut de la gestualitat segons les cultures. La conferència de Tellier, fonamentada en una àmplia base de recerca i farcida d'exemples significatius presentats en vídeo (d'alumnes i fins d'algun personatge polític rellevant) ha estat veritablement apassionant. M'hauria agradat sentir-la a parlar, també, d'un aspecte que quedava fora del seu objectiu, l'avaluació del gest. Si bé és cert que la llengua oral des de fa uns anys ja s'ensenya, després de molt de temps de ser el parent pobre en l'ensenyament de la llengua, i que unànimement es reconeix que la gestualitat en forma part, no és gens evident que s'avaluï i, sobretot, que s'avaluï bé aquest aspecte crucial de tota producció oral.

[748] Avaluar el somriure

Aquests dies he llegit La sonrisa: Manual de usuario (P. Szarota: UOC, 2011). El somriure és un element de la comunicació no verbal que acompanya significativament les nostres produccions orals. Al costat del seu sentit bàsic d'expressió de bona voluntat o d'una emoció positiva, el somriure és ple de matisos i subtilitats i es fa servir també com una màscara: "es pot somriure i somriure essent un malvat", llegim a Hamlet. Avaluar analíticament el valor i la significació del somriure és un objectiu que s'escapa de les proves de llengua oral, fora que es produeixi una dissociació flagrant entre el somriure i la resta dels elements implicats en la comunicació, que no podria passar inadvertida a l'observador i afectaria decisivament l'acte comunicatiu. Si el somriure no s'avalua deslligat de la resta de la comunicació a les proves de llengua, sí que s'avalua, en canvi, en certes empreses que volen aconseguir un somriure perfecte dels seus empleats, el somriure que ven. Els treballadors del Ferrocarril Keihin Electric Express, al Japó, reben cada matí el resultat del seu escàner de somriure, en paper, a fi que els ajudi a mantenir-lo tot el dia. Si hi ha dos somriures que em molesten especialment són els següents. Primer: el somriure social perpetu, superficial (lluny de l'intent de viure realment les emocions dels interlocutors), que es detecta amb rapidesa perquè implica la boca de qui somriu, però no els músculs que envolten els ulls. Encara que la intenció que mou aquest somriure pugui ser bona, la cerca de l'harmonia social i l'evitació del conflicte, se sol acabar convertint en una màscara repugnant i inhumana (pot acabar generant, segons l'autor del text, malalties com la depressió). Segon: el somriure intimidador, amenaçant, sovint acompanyat de la ironia o el sarcasme. És el somriure que gasten els que se senten superiors i humilien els altres, el somriure del malvat. Si els somriures són complexos és perquè depenen, també, de factors culturals: hi ha espais culturals de somriure fàcil (equívoc, si no se sap), com la societat nord-americana, i altres en què el somriure més aviat s'estalvia: a Polònia, per exemple, o a molts països àrabs, no trobaríem el ritual de dir cheese ni lluís a les fotografies, i es valora més la imatge pública de la seriositat. Hi ha cultures anomenades de baix context, d'altra banda, en què la informació es transmet bàsicament verbalment i cultures d'alt context (pensem en l'Orient: el Japó, Corea, la Xina) en què la informació s'obté en bona part del que no es diu. El somriure tailandès, per exemple, ofereix un enorme ventall de matisos a qui els sàpiga intuir, no precisament els turistes, que reben noms diferents en thai (somriure educat, somriure de guanyador, somriure alegre, somriure nerviós de disculpa, somriure que emmascara la tristesa o la infelicitat, somriure arrogant, somriure forçat...). Sense deixar la zona oriental, és ben curiós que les emoticones que expressen el somriure siguin diferents, també, al món occidental i al Japó. Si nosaltres posem l'èmfasi en la boca :-) allà el posen en els ulls ^_^ . Perquè el somriure és complex, però els ulls no enganyen.

[745] Impostors, mòmies i traïdors

L'hora de la veritat de la llengua oral són els usos quotidians. L'altra hora de la veritat, per a molts aprenents de llengua, és l'espai artificial d'un examen oral. És paradoxal que el pes que tradicionalment s'atorga a la comunicació no verbal (tant és si es tracta del 60 % com del 90 %) en els actes de parla quotidians es relativitzi tant i tant (o del tot) en les situacions controlades de valoració de l'oral. És que en realitat els aspectes de la comunicació no verbal no són tan rellevants? És que no sabem com avaluar la comunicació no verbal? Els examinands entendrien que se'ls suspengués l'expressió oral en un examen de llengua pels aspectes de comunicació no verbal? Estem sobrevalorant o infravalorant aquest aspecte de la comunicació? Si l'oblit o la minimització d'aquesta qüestió en l'avaluació és, naturalment, inacceptable, tampoc no podem caure en l'abús de la mirada que dissecciona els aspectes que s'hi relacionen, en el cop d'ull analític que desmunta cadascun dels elements que integren la comunicació no verbal (gestos, mirades, elements paralingüístics, etc.). La mirada analítica en aquesta qüestió és imprescindible per comprendre el fenomen i per fer-lo comprendre, però no hauria de ser el punt fort de l'ensenyament ni molt menys de l'avaluació de les execucions orals. Les produccions orals funcionen o no funcionen. Són efectives o no ho són. No es pot pretendre controlar la gestualitat per esdevenir emfàtics en certs punts del nostre discurs, ni es pot pretendre controlar l'arruga del front per fer-la anar a l'uníson amb les nostres paraules quan són escèptiques. La comunicació no verbal no és un afegit a la comunicació verbal, no equival a saber sembrar als moments oportuns premeditats somriures irònics, celles que s'aixequen sorpreses, oportuns gestos batuta directius. No. No hi ha res menys natural, menys creatiu, menys original i menys efectiu que un discurs escrit farcit de connectors de manual que els alumnes porten apresos de cor i situen als llocs estratègics dels textos (primerament, segonament, per concloure). O potser sí: un discurs oral farcit d'elements de comunicació no verbal premeditats. Aquests textos potser poden arribar a superar els vint minuts d'un examen, però no l'hora de la veritat de la comunicació diària. Perquè sempre s'acaba atrapant un impostor. Si em calgués jutjar un discurs oral des de l'angle de la comunicació no verbal, a més de ser sensible a no deixar passar la impostura, observaria l'absència o la reducció dràstica dels elements de comunicació no verbal. Qui escoltaria una mòmia que parlés des d'un forat de la bena que l'embolica? Tindríem prou feina a fugir espaordits. I no podria passar per alt, tampoc, la dissociació comunicativa de qui diu una cosa verbalment i una altra de contrària per mitjà de la comunicació no verbal (algú que digués que sí de paraula i que no, ostensiblement, amb el seu cap o el seu cos). Ras i curt: dono un suspens en comunicació no verbal als impostors, les mòmies i els traïdors.

[183] Aprendre a representar

Els estudiants universitaris que saben llengua (o llengües, cada cop més) sovint no són bons comunicadors. Podria citar aquí una colla d'aspectes que condicionen els actes comunicatius i que se situen més enllà del domini estricte dels codis lingüístics. En vull seleccionar un, al qual rarament es dedica el temps i l'atenció suficients als cursos de destreses comunicatives. Es tracta del domini dels recursos semiòtics, dels elements que ens permeten representar les nostres idees gràficament, els quals solen acompanyar les produccions purament verbals. Ben mirat, bona part dels textos universitaris són una barreja de recursos verbals i de recursos com els indicats, que recullen i visibilitzen aspectes fonamentals del discurs. Aquestes maneres de representar no estrictament verbals solen anar lligades al tipus de discurs i a l'especialitat en què es genera la comunicació. Qui ensenya sistemàticament a escollir entre aquests recursos? Qui n'explica suficientment la naturalesa? Com es pot saber si és oportuna en cada cas una taula o és millor un esquema o un diagrama de barres o un formatge de percentatges? Com es fa un mapa mental, i per a què serveix? Com ha de ser la llengua que es fa servir en aquests recursos complementaris (però tan decisius!) del nostre discurs? Quina execució formal és adequada per a un esquema de claudàtors o per a un diagrama de flux? Quines opcions resultarien poc efectives? Sembla que la universitat hauria de respondre a aquesta necessitat formativa dels seus estudiants. I encara a d'altres que hi estan relacionades: quin programari permet realitzar aquests recursos amb senzillesa i efectivitat (després d'un procés d'autoaprenentatge en l'eina, per exemple)? Els nostres estudiants necessiten llengües, però necessiten també ser destres a comunicar en els textos propis de l'àmbit acadèmic i professional, que són farcits de recursos de representació no verbal. On són les eines institucionals que els apropin a fer-ho? És un imperatiu, en aquest moment de valoració de les competències transversals (les instrumentals, per començar) que els estudiants universitaris puguin adquirir les destreses de llengua i comunicació relacionades amb els discursos de la seva especialitat en totes les seves dimensions. Qui posarà a la seva disposició els recursos que els calen per aprendre o autoaprendre aquestes qüestions? Ens hi posem?