La comunicació a Twitter és un fenomen insòlit davant altres formes de conversar i comunicar-nos del passat. La qüestió de la brevetat, de la necessària capacitat de síntesi objectivada en els 140 caràcters per prendre-hi part, és un aspecte formal superficial. Una anècdota si prenem en consideració altres aspectes de l'acte comunicatiu. D'entrada, la comunicació a Twitter és una comunicació en definició. La pregunta inicial amb què va néixer l'eina, Què fas?, es va convertir ben aviat en Què passa? i, encara que hi ha usuaris disciplinats que responen la pregunta, el sentit de les piulades és lliure i l'eina dóna cabuda a tot: des de la nota personal anecdòtica de profunditat humana fins a la valoració més punyent; des de la recomanació més seriosa fins al joc, la literatura i l'expansió de la creativitat. Twitter és un espai de llibertat, una eina total. De vegades se'l compara amb un riu d'aigua, més ràpida com més converses seguim. El líquid fugisser es podria interpretar com un cabal valuós que minimitzés l'efecte del bany puntual, de la sucada de peus quasi atzarosa dels que s'hi acosten de tant en tant. Però els que hi són saben que Twitter és, en bona mesura, control, anàlisi, monitorització, gestió de converses, d'opinions, de recomanacions. Si bé Twitter ens dóna la possibilitat de sucar-hi, de veure què passa i posar-hi cullerada, Twitter és també (amb totes les eines de tercers que en conformen l'ecosistema) un distribuïdor, un generador de canals de reg: els moments del riu que no veiem, si volem, no passen en va. Les lleis de Twitter són noves: podem programar els comentaris o fer-los efímers, podem procrastinar el que ens arriba a la cronologia, podem cercar les converses públiques de qui vulguem, podem fer aparèixer les piulades que vulguem inserint un giny específic en espais allunyats, podem incorporar amics a mitja conversa, podem saber amb tota mena d'eines de mètrica si els enllaços o les imatges que hem recomanat han estat visitats o, en canvi, ignorats, si les nostres piulades han estat considerades interessants o no. Podem tenir amb tota mena de detalls i per vies radicalment noves (no hem de llegir la desaprovació a la cara de l'audiència, sinó en el seu comportament sovint silenciós, en la seva interacció cada vegada més fàcil de seguir i analitzar) les claus de la interpretació de l'efectivitat i de la persuasió. Més enllà del domini d'un grapat de codis i símbols anecdòtics (RT, DM, #FF...) i fins un pèl abstrusos i d'unes maneres de fer, d'una netiqueta, Twitter se'ns revela un espai de comunicació radicalment nou, sense límits, obert, un espai social de llaços que s'enforteixen i s'esmorteeixen sense traumes, de converses que es prenen i es reprenen sense permisos, un espai comunicatiu que, de tan lliure, sembla que se'ns escapi, però la força del qual rau, precisament, en la possibilitat d'aplicar-hi el nostre control.
