[187] El repositori és la xarxa

Una altra reflexió a partir de Prácticas educativas en entornos 2.0: "el repositorio es la red". Es tracta d'una reflexió sobre la qual fa temps que debatem amb companys de feina i que és a la base de qualsevol passa, projecte o iniciativa de futur. Cal pensar-hi bé. Els autors de l'obra que comento indiquen que un dels grans canvis de present, fruit de l'actitud web 2.0, és que la xarxa de xarxes, Internet, és ja el gran repositori que inclou els nostres continguts i tots els altres; dia a dia perden sentit els magatzems estrictament locals. Per als blocaires o vídeoblocaires a tot arreu pot haver-hi un text o un vídeo apte per a una finalitat educativa, incrustable, per exemple, en un bloc o en un vloc. Allò important és la barreja, el mashup que faci el programador o l'educador, la reutilització que faci dels elements de la xarxa i, sobretot, el metaconeixement que pugui agregar al contingut (ja ho era?) educatiu. "El repositorio es, por ende, abierto, en red, se nutre del feedback de los usuarios en plural y adquiere preponderancia en la medida en que es ya parte de Internet. Un buen ejemplo de esto es el repositorio que copia la fórmula de YouTube en el campo de la educación y que lleva por nombre TeacherTube. Este repositorio nacido en marzo de 2007 intenta ser el YouTube para profesores y profesionales que necesiten materiales de aprendizaje. Si el contenido no estuviera en la red o estuviera en modo cerrado con contraseña, el impacto no sería el mismo." Són suggestives les reflexions sobre el fet que al llarg de molt de temps s'ha posat el coneixement en repositoris tancats, sense interacció, allunyats d'intrusos. El coneixement no era compartible. L'actitud 2.0 ho ha capgirat tot: Internet és el repositori dels repositoris. El valor és en l'obertura, la reutilització, la possibilitat de marcar-lo i compartir-lo.

[186] Petites peces dèbilment articulades

Comento algunes qüestions suggerides per la lectura de Prácticas educativas en entornos web 2.0. Em sembla interessant l'explicació dels autors sobre l'evolució de l'aprenentatge virtual fins a l'e-learning 2.0. Hi parlen de tres onades, esquemàticament, seguint Adkins (2007): una primera onada tecnocèntrica, amb un producte dominant, les plataformes de Learning Management System (LMS), un producte "de confiança" i "de talla única per a tothom", amb uns formadors que eren professors experts en la matèria. Va ser una etapa en la qual "se ha intentado reproducir a distancia una realidad de aula presencial o convencional". La segona onada d'innovació en l'e-learning es va basar, segons els autors, en els productes de software lliure personalitzats, amb un objectiu marcadament pedagògic i centrat en la millora dels mètodes educatius. El rol del professor era "integral" i tenia l'objectiu de millorar la transferència de coneixements en situacions particulars i controlades. La innovació principal va ser l'adaptació pedagògica a les necessitats de grups específics d'alumnes. El producte dominant ja no són, en aquesta segona onada, les plataformes LMS, sinó els Content Management System, els CMS o sistemes de gestió de continguts. La darrera onada, l'actual, és aquella en què l'individu té el control del procés d'aprenentatge (tot aboca radicalment a confiar en l'aprenent!). No hi ha un producte per a aquesta etapa. Ja no es tracta de tenir productes per a l'aprenentatge virtual, sinó que l'aprenent se sàpiga dotar d'amalgames de serveis agregats des dels quals construir el coneixement amb actitud 2.0: els entorns de treball personal, mal·leables i sempre disponibles (indestriables de l'individu perquè en són pràcticament un apèndix, el braç executor de la seva voluntat d'aprenentatge continu), esdevenen l'estrella del moment (vegeu les entrades que hi vaig dedicar). Uns entorns de treball que són facilitadors de l'aprenentatge i que no són cap artifici (com ho eren els campus virtuals, meres rèpliques mecàniques del món presencial), sinó que estan fets de les eines de treball quotidià dels individus a la xarxa. Som en el territori no ja dels LMS o dels CMS, sinó del que David Weinberger ja anomenava abans de l'explosió del web 2.0 (2005) les "petites peces dèbilment articulades": la combinació de diverses eines i serveis web complementàriament, eines i serveis basats en estàndards oberts que es poden fer servir de manera conjunta. Per què limitar l'aprenentatge a la xarxa a un sol utillatge de la xarxa? Diuen els autors de Prácticas educativas en entornos web 2.0: "Utilicemos también para aprender las distintas herramientas y servicios web que utilizamos habitualmente. Éstas son nuestras "pequeñas piezas", que se articularán de manera natural en función de nuestras necesidades." Small pieces loosely joined.