[522] Competència digital i universitat-xarxa

Llegeixo alguns textos sobre la competència digital a la universitat (Area, Pinto, Pasadas, etc.). Rebutjo, d'entrada, l'espontaneisme en l'adquisició de les noves habilitats relacionades amb l'ús de la tecnologia que han de permetre la comunicació eficaç a la universitat. Ens mereixem alguna cosa més. El vertigen tecnològic fa que qualsevol opció de deixar aquesta qüestió sense planificació sigui un error. L'espontaneisme necessita un temps que no tenim. Cal la formació de professorat i estudiants en competències informacionals, digitals, comunicatives. Qualsevol membre de la comunitat universitària ha de poder detectar la informació que li cal davant qualsevol tasca, accedir-hi, valorar-la (saber llegir, en un sentit ampli), incorporar-la d'acord amb els objectius individuals, entendre les implicacions (ètiques, per exemple) de fer servir una determinada informació, crear un nou coneixement amb un mapa mental de les convencions amb què sol generar-se i, finalment, comunicar-lo adequadament. Qualsevol professor i qualsevol estudiant han d'estar capacitats per a això i per adaptar-se als canvis que es van produint en aquest terreny. El nostre context no és l'anglosaxó, on aquestes qüestions són abordades centralment a les universitats des de fa dècades als integrated learning centers. Aquí la convergència de serveis en l'educació superior amb la mirada posada (com hauria de ser) en la capacitació digital dels usuaris és una raresa, una realitat inexistent o un exercici de cosmètica amb poca convergència real. Totes les unitats implicades en aquesta capacitació (innovació dels docents, serveis informàtics i de campus virtual, documentalistes, comunicadors, filòlegs i experts en llengües, espais d'inserció professional) campen per les seves, aferrant-se a la seva parcel·la, lluitant per mantenir les fites del territori, la taifa de l'emir de torn. Davant el desori general, el professor té la responsabilitat d'esdevenir model de competència digital. El seu punt de referència, amb tot, ha de ser la universitat-xarxa, que no hi entén de límits. Les competències clau de la comunitat universitària no poden dependre de convergències incertes, d'estructures paquidèrmiques que no es volen moure o de la perpetuació de poders que cal mantenir a tot preu. El professorat (el de llengua encara més: parlem de les competències que permeten la nova comunicació!) ha de prendre les regnes de la situació i entendre que la universitat no té límits, que tots els problemes que les corporacions no poden ni podran resoldre es resolen en una altra universitat, la veritable universitat, la universitat-xarxa.