[42] Denominador comú

Les formulacions de defensa d'una llengua comuna, la que sigui, en el sentit d'un únic codi de comunicació entre persones són d'una pobresa intel·lectual esfereïdora. El Manifiesto por la Lengua Común que va aparèixer a la llum pública abans de l'estiu signat per Mario Vargas Llosa, Carlos Castilla del Pino, Félix de Azúa, Fernando Savater, etc. no tenia altre objectiu que blindar una idea de "comunitat" idiomàtica a l'entorn d'una sola llengua (a l'entrada 1 oferíem la rèplica de Juan Carlos Moreno Cabrera al text). Fa autèntica llàstima intel·lectual llegir (punt 1 del manifest) que "La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles." A qualsevol persona que sàpiga el castellà, és clar, se li ha de suposar, per un elemental respecte a la intel·ligència, una elevada capacitat de comprensió del català i el gallec, que serà quasi total després de poquíssimes hores d'exposició a aquestes llengües. O a algú que sàpiga el català i el castellà, no se'l pot ofendre pressuposant que no pot entendre el gallec. Però, a més, s'ha de pressuposar en els ciutadans una capacitat de comprensió d'un altre calibre: la comprensió depèn de molt més que de l'estricte domini d'un codi. El denominador comú entre dues persones que es volen comprendre no té el nom de cap llengua, és fet d'un ingredient tan elemental i aclaparador com una senzilla voluntat de comprensió compartida. Aquest és el denominador comú, aquesta és la llengua comuna per la qual signaríem un manifest de comunió amb qui fos. No em puc estar de citar unes paraules del filòsof José Antonio Marina a La selva del lenguaje (1998) que expressen bé la idea: “...en la vida diaria, zona conflictiva siempre, la comprensión deja de ser un fenómeno psicológico y lingüístico y se convierte en una exigencia ética. Nos podemos malentender usando la misma lengua y podemos comunicarnos usando lenguas distintas. Todo depende de si existe o no un proyecto de entendimiento que vaya más allá del lenguaje.” On és ara l'exigència ètica? On és ara el projecte d'entesa? On és el denominador comú? Com és, J. A. Marina, que vas poder escriure aquestes ratlles essencials i que has esdevingut, ara, deu anys després, un dels divuit promotors del manifest?

[41] Mediació lingüística (1)

Les activitats de mediació són a l'ordre del dia: es parla de mediació social, de mediació penal, de mediació escolar, de mediació internacional... En el terreny de la lingüística el terme sol referir-se a determinades activitats que demanen la intervenció d'un expert en la llengua (professionals terminòlegs, traductors, intèrprets, assessors, persones que han d'intervenir en àmbits on la comunicació és potencialment conflictiva...). Hi ha actualment a Catalunya diversos estudis de mediació lingüística, com el postgrau en mediació lingüística de la Universitat de Lleida, per exemple, que ha de formar "experts en el camp de la comunicació lingüística i interlingüística (recursos comunicatius per a institucions i empreses: redacció, normalització lingüística, llibres d’estil, llenguatge d’especialitat, projecció internacional), capaços d’oferir els seus serveis com a assessors lingüístics en tots els sectors de la productivitat i dels serveis (públics o privats) en els quals la competència lingüística necessiti anar acompanyada d’una bona base cultural." També és conegut el nou grau de mediació lingüística de la Universitat Pompeu Fabra, que ha rebut una distinció de qualitat de l'AQU en l'adaptació a l'EEES. Mediació lingüística, amb tot, no és un terme que s'hagi de reservar a determinades especialitzacions acadèmiques o professionals, perquè és, precisament, una de les destreses clau de la competència lingüística de les persones. En parlarem.

[40] Notetaking links

Prendre apunts és una de les activitats habituals dels estudiants universitaris, a classe, mentre llegeixen una obra recomanada a les bibliografies, o en actes acadèmics de mena ben diversa. El programa Argumenta, creat pels serveis lingüístics universitaris, té una unitat sobre la presa d'apunts. A l'entrada 38 comentàvem que el Centre de Redacció de la UPF té també unes orientacions en aquesta línia. Volem destacar, d'altra banda, la pàgina excel·lent sobre aquesta qüestió de l'Academic Skills Center del Dartmouth College: hi aborda com millorar els hàbits d'escolta ("improve your listening habits and retain more information from class"), com prendre apunts ("provide suggestions on ways to take good notes and use them well") i es presenta en forma de diverses guies descarregables. Recomanem, d'altra banda, el mètode Cornell per a la presa d'apunts, del qual es troba una clara explicació en castellà al bloc Estupendous. Es tracta d'un mètode aplicable a classes, conferències, seminaris, reunions, que consisteix, en síntesi, a fer una divisió de la pàgina d'apunts en tres àrees, una per a les notes habituals, una altra per a preguntes i dubtes i una altra, d'implementació posterior a la presa d'apunts, per a l'elaboració d'una síntesi de les notes preses. Al web indicat es poden trobar plantilles descarregables que permeten seguir adequadament el mètode Cornell. També és interessant la secció del web de la Universitat de Manchester (Facultat d'Humanitats) sobre note taking. O, per als amants de triar i remenar, el web de la Universitat de l'Estat d'Idaho amb desenes de notetaking links.