[682] La llengua de Tintín

Em cau a les mans (i devoro) Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp (Barcelona: A Contra Vent, juny de 2011), obra que recull els insults de Joaquim Ventalló en les seves planes de les traduccions de Tintín que va començar a fer als anys seixanta, començant per Les joies de la Castafiore el 1964. Unes traduccions amb les quals molts de nosaltres, com aquell qui diu, vam aprendre català. Més enllà de l'interès lingüístic, Joaquim Ventalló (1899-1996) va destacar en els terrenys del periodisme, la política (regidor d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona a l'època de la República) o l'estudi i la defensa del sistema educatiu català ja sobretot a la postguerra. Recordo que pocs anys abans de morir li vaig poder fer una entrevista, amb motiu d'una recerca que feia. Em va atendre al Col·legi de Periodistes, a la Rambla de Catalunya, i de les seves paraules sorgien referències constants al diari terrassenc El Dia, o a periòdics de gran relleu en la història del segle XX català com La Publicitat o L'Opinió, amb els quals va tenir un vincle molt fort (va dirigir el segon). Inventats o no, els insults dels tintins, ben sovint en boca del capità Haddock, ens van donar la il·lusió que la nostra llengua era possible. Qui de nosaltres no havia quedat astorat i divertit alhora davant els mots malsonants que Ventalló duia als volums d'Hergé que traduïa, com ara bibliòfil, borinot arnat, braquicèfal, cataplasma, celtibèric, dimontri de mosquits de l'infern, ectoplasma, filagarsa d'ectoplasma pansit, galàpet, gep de dromedari, himenòpter, iconoclasta, llagosta de rostoll, llamp de llamp de rellamp de cinquanta mil rellamps, mal llamp del contra-rellamp, mena d'antropopitec, mussol mal dissecat, nas de mocs, necròfag, paparra esgrogueïda, pinxo de carreró de fanal borni, quiromàntic, rata sàvia interplanetària, sòmines de l'estratosfera, titella esllenegat del dimoni, trepa d'extravagants cuits amb sutge d'antracita, trepa de patums ababoiats, vegetarià, o venedor d'alfombres. És una llàstima que el volum (amb pòrtic d'Eulàlia Ventalló i escrits breus de Salvador Garcia-Arbós, Pau Vinyes i August Rafanell) no ens ajudi a discernir quins dels insults dels tintins de Ventalló van ser purs invents del traductor i quins altres eren preexistents o es recullen en obres lexicogràfiques o eren traduccions fidels d'Hergé. Seria interessant, també, una lectura d'aquests insults en clau de detectar-hi alguns mecanismes de creació lingüística o algunes percepcions socials del segle XX, un segle que Ventalló va viure gairebé del tot. Celebrem, no cal dir-ho, la publicació de l'obra. La llengua de Ventalló, no sé si contra pronòstic, ha deixat traça en nosaltres. Confesso que jo hi vaig aprendre a insultar, per exemple, amb tros de quòniam (que Ventalló ressuscitava) o amb l'expressió mariner d'aigua dolça. No les he abandonat mai més.