La modalització es manifesta de moltes
maneres als textos, escrits o orals. Un aspecte sobre el qual no es
presta gaire atenció és el control dels elements modalitzadors
(vegeu en aquest apunt una breu explicació dels tipus principals)
des del punt de vista de l'ús o l'abús que se'n fa en els textos.
Fixem-nos, per exemple, en un element característic de la
modalització, el grau de certesa. Tant si el grau de certesa és
elevat al nostre text com si no ho és (i, sobretot, en aquest segon
cas), és molt recomanable fer servir la dosi justa d'elements al
servei del grau de certesa. Si en fem servir molts que expressin
un grau elevat (evidentment, amb tota seguretat,
òbviament, sens dubte, etc.), la imatge que rebrà de nosaltres el receptor serà
aclaparadora i probablement pedant i, sense necessitat, excessiva. Si
en fem servir molts que expressin un grau de certesa baix, potser per
prudència en les afirmacions o pel rigor intel·lectual de no voler
fer passar per certs aspectes que no tenim per tals, pot ser que
fàcilment el nostre discurs soni excessivament incert. De vegades,
si la càrrega d'escuts que utilitzem és molt alta, el text acaba
perdent tota capacitat de dir res, les afirmacions s'anul·len i la
imatge que donen de nosaltres no ens beneficia. Si ens fixem en el
text següent enregistrat, trobem una allau d'elements al servei de
l'expressió d'un grau de certesa baix, que deixen el passatge
pràcticament sense sentit, o amb una força tan lleu que acaba sent
qüestionable si calia aportar l'exemple al nostre discurs.
El passatge següent, que reelabora l'anterior, expressa amb una
sola paraula (suggeririen) el grau de certesa baix. És suficient i
no cal redundar-hi. El receptor del text en té prou per saber que ha
d'agafar les afirmacions de l'emissor cum grano salis.
