[388] Gradació lingüística

Descobreixo TuBabel, un web a la xarxa que ja té dos anys i mig de vida i que va néixer amb l'objectiu de recollir les paraules de l'espanyol dels diversos punts de la geografia mundial on es parla aquesta llengua. Es tracta d'una iniciativa d'Alejandro Corpeño, d'Hondures, que ha anat creixent a la xarxa amb el temps, gràcies a les aportacions de la gent, en la més pura línia 2.0. Ara ja té més de 30.000 paraules. Els països que hi han aportat més termes són Colòmbia (6.499), Mèxic (6.340), Hondures (4.667), El Salvador (3.372), Venezuela (2.744), Espanya (2.691) i Xile (1976). Les diferències lèxiques a l'interior de l'espanyol no són, doncs, negligibles. Ho revelen els comentaris que van arribant a TuBabel aportant paraules o significacions noves i els diccionaris que genera la pàgina, amb totes les paraules de cada varietat geogràfica. Ara imagino un ciutadà argentí viatger que deixa el seu país i passa a Xile, on aprèn, posem per cas, que brocacochi vol dir 'nen' (pibe a l'Argentina). Imagino aquest mateix argentí que va cap al Perú, on descobreix que un cachimbo és un 'estudiant universitari del primer any'. I imagino el mateix individu que entra a Colòmbia i aprèn que apechichar vol dir 'acariciar'. I, encara, que, un cop a Hondures, aprèn que achumpipado vol dir 'deprimit' i, després, a Cuba, que camello (colectivo al seu Buenos Aires) vol dir 'autobús'. També veig l'argentí travessant el bassiot i saltant a les illes Canàries, on un canchanchan vol dir un 'lladre'. No em costa gens veure l'argentí inquiet, també, arribant a Tarragona, on mongeta vol dir 'judía'. Que l'últim salt de l'argentí sigui una mica més llarg que els anteriors no hauria de tenir cap mena d'importància. Caldria circular per la diversitat dins una família lingüística amb una total desimboltura. I entendre que les llengües, amb les seves gruixudes línies divisòries, no són sinó purs constructes culturals i polítics: arbitrarietats. La diversitat lingüística és, sens dubte, encara molt més apassionant que la diversitat de llengües.

[387] Dones i llengua: dues tasses

Després de rebre la informació de la iniciativa per mitjà del Twitter del Servei, avui he visitat la mostra lingüística efímera Sopa de llengües, al Museu Marítim de Barcelona. Ha estat un enfilall heterogeni de col·laboracions i presències, ben desiguals, exponents de la diversitat lingüística. Una suma de parts més que no un tot coherent. Hi he observat un desfasament gran, d'altra banda, entre l'excel·lent idea i la gran ambició de la proposta i l'execució final, precària pel que fa als mitjans. L'estona que he passat a Sopa de llengües he tingut temps d'assistir a la “Roda amb la llengua de signes catalana” (m'ha agradat), de passejar per les parades, molt senzilles, de les associacions pakistanesa i filipina, de sentir un conte en basc sobre la darrera dona d'aigua d'Euskadi (amb tres nens, només, d'oients i una dotzena d'adults), de veure escriure en cal·ligrafia xinesa (m'he endut quatre o cinc papers a casa amb signes xinesos bellament dibuixats) i he pogut apreciar també com les dones pakistaneses estampaven bonics dibuixos a les mans de qui ho desitgés. He pres uns fullets, precisament, de les associacions del Pakistan a Catalunya, que expressen el compromís d'aquesta comunitat (sobretot d'origen panjabi: ho són el 85 % dels pakistanesos que hi ha al nostre país) amb la llengua catalana i que comenten costums i expressions d'aquest col·lectiu. Un dels fullets que m'he endut, amb interès, de l'Associació de Treballadors Pakistanesos de Catalunya (editat amb el suport de l'institut Català de les Dones), duu per títol: "Frases fetes sobre dones pakistaneses i índies". Hi llegeixo frases com "Mai t'enamoris d'una noia buscabregues, en sortiràs malparat"; "On hi ha quatre dones, es parla molt"; "Amb una dona bonica, el marit mai no pot estar tranquil"; "Si un home es discuteix amb un nen, ha de callar. Si un home es discuteix amb una dona, ha de callar. Perquè ni el nen ni la dona tenen coneixement"; "Si un home vol barallar-se amb la seva dona i no troba cap motiu per fer-ho, busca una excusa...". L'Índia i el Pakistan són societats masclistes i la llengua categoritza fidelment aquesta realitat. També en català coneixem frases fetes de tall similar, com ara: "Alzina i dona, de cent, una de bona"; "Dones i ases, perdició de cases"; "La dona és tan mudable com el vent; de ses paraules no faràs fonament", etc. Aquestes i altres frases han deixat de ser arguments d'autoritat a casa nostra i són tan sols romanalles de concepcions obsoletes d'una visió del món superada, interessants testimonis de la marginació multisecular de la dona a la nostra societat. Els catalans són lluny ja, majoritàriament, del sentit d'aquestes frases fetes. Seria interessant saber quin grau de certesa atorguen els homes i les dones panjabis a les frases fetes masclistes que conté la seva llengua. Fan servir, encara, aquestes frases com a arguments?