[417] Escriure: de l'espasme al nervi

Aquests dies he tornat treballs als alumnes d'Humanitats, una ressenya. A banda la constatació que la correcció lingüística va dramàticament de baixa, vull dir que el gran problema de la majoria de textos que he revisat és que els autors no assumeixen la seva condició de vertebradors del discurs, d'arquitectes, de creadors. Sovint els autors actuen additivament, a partir de la suma de petites idees que podrien ser peces excel·lents en un esborrany, en la fase preconstructiva i preselectiva, però que l'una darrere l'altra, sense plànol, són àtoms perduts i inconnexos. El tan criticat retalla i enganxa no fa més que contribuir a la falta de construcció dels textos: ningú no gosa retallar i enganxar un text preexistent sencer (on podria haver-hi una ànima, una organització), l'operació consisteix més aviat a espigolar fragments d'una banda i d'una altra que, junts, posen de relleu la incoherència del nou cos creat, un veritable monstre medieval amb cap d'àliga, potes de lleó i cos de ratolí. Els textos necessiten nervi: un centre neuràlgic, unes branques gruixudes, unes ramificacions fines que es despleguen, una enorme sensibilitat (la consciència del receptor)... Molts dels textos que he revisat aquests dies són impulsos enciclopèdics sense rumb. En una enciclopèdia tot hi està bé, com més dades hi hagi, millor. L'enciclopèdia és l'addició sense límits (ara a mercè de l'usuari 2.0). No necessitem als discursos acadèmics enciclopèdies (ja les tenim totes). No hi necessitem, tampoc, la lògica espasmòdica i pirotècnica del twitter. Les ressenyes dels alumnes han de ser, senzillament, sistemes nerviosos.