[928] La lectura com a garantia

Hem parlat diverses vegades a Aprendre llengües d'operacions que duem a terme quan construïm o executem un discurs, les quals a primer cop d'ull poden semblar feixugues i tal vegada innecessàries, però que es revelen autèntiques garanties que estem construint bé el nostre text. Una conclusió, per exemple, dèiem un dia, no és una complicació final que toca, perquè ja se sap que hi ha d'haver un plantejament, un nus i... un desenllaç. La possibilitat de fer una conclusió (i no és pas tan fàcil elaborar-ne de solvents) ens dóna una garantia que el discurs ha funcionat, que estava ben construït. Si no podem concloure o no ens resulta fàcil, és molt probable que ens calgui revisar l'estructura del discurs. Un text ben muntat es deixa concloure (si m'ho deixeu dir així) amb facilitat. L'operació de concloure, doncs, és la nostra aliada més que no una trava tècnica. Com ho és la partitio amb què, a l'exordi, anunciem les parts que tindrà el discurs, o com ho són totes els mecanismes de dixi discursiva que van teixint el nostre text. Una altra de les operacions que sempre m'ha semblat fonamental per veure si un text propi funciona és la possibilitat de llegir-lo en veu alta. Si no el podem llegir amb sentit, si en la lectura el text no ens deixa incloure la nostra intenció, els nostres objectius, si ens fa perdre l'alè en digressions que ens allunyen del nostre interlocutor o públic (i que ens poden arribar a fer abaixar la veu, incís rere incís, fins a un punt que ens podria resultar fins i tot físicament impossible de realitzar: és el mateix el límit de la realització física que el de la comprensió de qui escolta el discurs?) el text no funciona. La lectura en veu alta és la prova decisiva per veure si algú entén i sap fer entendre el que llegeix. Si no podem llegir el text en veu alta i ser-hi compresos és que el text és incomprensible o, senzillament, que nosaltres no el comprenem. Aquests dies a classe parlem de la fase de la memoria en la producció de discursos i desaconsellem llegir els textos que s'han de fer arribar a una audiència (per bé que la lectura pot ser necessària i útil en certs contextos molt formals o que reclamen una precisió total). Si la lectura no és la millor opció gairebé mai (resta naturalitat, impedeix el contacte visual amb el públic), sí que pot ser, en canvi, un ajut imprescindible en construir el discurs que ha de ser dit. Si el nostre discurs escrit pot ser llegit en veu alta, mentre el preparem, tenim una garantia (més) que, quan l'executarem (amb el suport d'un guió, segurament) funcionarà.

[821] Calidoscopi Calders

Dissabte, 22 de setembre, tindré el gust de llegir contes de Pere Calders als Amics de les Arts, a Terrassa, amb l'acompanyament d'un músic de primera línia, el saxofonista Albert Julià, amb el qual, novament, hem compartit entusiasme per un projecte literariomusical (fa un parell d'anys vam muntar un espectacle sobre els contes de l'autor polonès S. Mrozek). La lectura s'insereix en els actes Calidoscopi Calders, en què Teresa Llordés inaugurarà una exposició de collages sobre alguns contes de Calders (enguany és tant el centenari del naixement de Calders com el centenari del collage) i hi haurà també una conferència de Jaume Aulet sobre l'escriptor i una lectura dramatitzada a partir de la seva obra. El nostre repte, de l'amic Julià i meu, és que la paraula i el saxo dialoguin i expliquin Calders des dels seus llenguatges respectius per traspassar un sentit, el nostre, als qui ens escoltin. A Feblesa de caràcter necessitem una música que suggereixi la falta de personalitat, la insubstancialitat, la volubilitat d'ún ésser humà. A Un crim necessitem que les paraules insistents de la tieta que acaben desballestant el cervell del protagonista ens repiquin el cervell sense parar. A Raspall necessitem el saxo més tendre per suggerir la il·lusió de l'infant davant l'escepticisme dels adults. A O ell, o jo, haurem de menester un llenguatge insostenible de mirall, de rèplica entre el jo i l'inexplicable i amenaçador doble sorgit per sorpresa que, naturalment, ha de ser destruït. A Coses aparentment intranscendents necessitarem que la música passi, com al conte, de la fotesa a la grandesa en l'espai brevíssim de trenta segons. I a L'esperit guia, on l'aparició fantasmal que viu el protagonista no és més que un acte enutjós i fallit, pensem que la lectura i la música han d'accentuar la comicitat. Gaudirem, doncs, aquesta setmana, interpretant Calders des de diversos llenguatges: de l'atrevida visió dels collages de la Teresa Llordés a la nostra visió de la lectura musicada. Com més llenguatges sobre el llenguatge, sens dubte, més comprensió.

[760] Les mutacions de l'escriptura

Surto de la lectura d'Après le livre, de François Bon (Seuil, 2011), un assaig singular sobre les mutacions actuals de l'escrit, mutacions que hem de considerar decisives perquè "affectent la façon dont une société se régit et s'énonce elle-même" (p. 232). Un text singular, sobretot, perquè no és un tractat tècnic o descriptiu dels nous usos lletrats, sinó que és un assaig que posa en relació les formes i els usos actuals de la lectura i l'escriptura, lligats a l'ús dels nous aparells electrònics, amb formes i manifestacions del passat cultural (sobretot) francès, cercant el contrast o l'inici d'una trajectòria d'explicació. Així, insòlitament, termes recents de formats o productes com PDF, EPUB, Scoop.It, RSS o iPad conviuen en les explicacions de François Bon amb els noms de Balzac, Rimbaud, Baudelaire, Proust o Zola. Après le livre repassa alguns dels trets que les noves formes de llegir i escriure han fet saltar a la palestra aquests darrers anys. L'autor hi disserta sobre el tractament dels textos, la linealitat del discurs, l'espessor del text, els llocs de la pràctica lletrada, els nous dispositius, la representació simultània del present, els fluxos de continguts sindicats, la brevetat de les formes, els esbossos i les traces en l'elaboració dels textos, la lectura ràpida i la lectura densa, el concepte de pàgina, la vella biblioteca i la nova biblioteca intangible i aparentment desmaterialitzada, la xarxa com a pretès xuclador del temps dels individus que hi llegeixen i hi escriuen ("le réseau est-il chronofage?"), la naturalesa pública i col·lectiva de la xarxa, el web com un espai de construcció personal, com un immoble que es redecora... François Bon no amaga el seu sentiment de satisfacció per l'adopció dels nous dispositius i les noves pràctiques lletrades i adopta una actitud crítica amb els qui desdenyen les noves formes. I no s'estalvia pronunciar-se contra "les écrivains imperturbables" que es mantenen al marge de les dinàmiques descrites. Amb l'orgull de ser del segle i amb el convenciment de la irreversibilitat de les mutacions de la nova escriptura, l'autor ens serveix un producte original, un punt grandiloqüent, que s'atreveix a explicar uns canvis molt recents i fins a traçar-ne algunes prehistòries. L'escriptura, que Walter Benjamin va afirmar que "avait trouvé un asile dans le livre imprimé, ou elle menait sa vie indépendante", queda ara situada més enllà del llibre, després del llibre, en una nova intempèrie oberta a la necessitat de comprensió i d'explicació.

[738] Llegir a l'ordinador

Aquests dies he remenat el llibre Leer/navegar en Internet. Las formas de lectura en la computadora (Buenos Aires: La Crujía, 2011). Hi buscava respostes a les noves formes de llegir (dies enrere parlava en una entrada a Aprendre llengües, en aquesta línia, del text de Cassany, ben actual, En_línia) per conèixer millor els trets i les formes de la lectura digital, i hi he trobat, en canvi, no tant una explicació de com llegim ara sinó de com llegíem fa uns anys a l'ordinador. El text, que ha estat publicat fa poc, em fa adonar de la velocitat del canvi de base tecnològica en la pràctica de les nostres destreses lingüístiques. L'obra, fruit d'una llarga recerca de vuit anys, parla encara de nadius digitals i immigrants digitals, se centra en l'ús de la computadora com si no hi hagués hagut una veritable i decisiva revolució cap a la dispersió de dispositius que fan que l'ordinador sigui ja tan sols un més dels aparells des dels quals es llegeix i es consumeixen els productes digitals; no pren en consideració els dispositius especialment concebuts per a la lectura que s'han començat a popularitzar aquests darrers anys (com es pot parlar de la lectura contemporània sense esmentar els e-readers i els e-books?); no té en compte l'enorme quantitat de serveis de l'anomenat web social en què es concreten a diari les necessitats dels internautes (que van molt més enllà de l'ús dels xats i del correu electrònic que cita constantment l'autor), els quals condicionen diàriament l'experiència de navegació dels usuaris i les seves pràctiques lingüístiques productives i lectores. I no atén, per exemple, aspectes clau de la literacitat a la xarxa com el de la multimodalitat. El text, doncs, ens aporta informació i conclusions d'un estrat de realitat que no és el de la xarxa i el món digitals actuals. Això no vol dir que no s'hi pugui trobar una utilitat i un sentit, amb tot: els canvis en aquests darrers deu anys han estat i són tan trepidants i per força tan mal digerits o mig digerits que no deixa de ser interessant poder fer un pas enrere per poder entendre millor el nostre present més immediat.

[719] Llegir i escriure a la xarxa

Acabo de llegir En_línia. Llegir i escriure a la xarxa, de Daniel Cassany (Barcelona: Graó, octubre de 2011), una obra que recomano. Es tracta d'una recerca bàsica organitzada en dues grans parts (la xarxa i l'escriptura; aprendre a llegir i escriure a la xarxa) que té el mèrit indubtable d'heure-se-les amb un objecte d'estudi escàpol, llisquent, en mutació constant i de contorns notablement borrosos. L'agosarament intel·lectual és, per tant, el primer que cal destacar del text. En segon lloc, la prudència a transitar per unes arenes movedisses per les quals només es pot progressar amb modèstia, sentit de la provisionalitat i una actitud d'experimentació i d'obertura màxima i encuriosida cap a allò nou i canviant (qui sap quins seran, per exemple, els gèneres discursius el 2020, i quines característiques tindran les pràctiques lletrades aleshores?). En tercer lloc, vull destacar la mirada de Cassany cap al fenomen imparable que descriu i analitza sense menyspreu ni oblit per les altres pràctiques lletrades que conviuran molt de temps amb les que la digitalitat ens proporciona, en una relació de necessària associació. En quart lloc, la combinació entre la finalitat expositiva de la recerca i el to conseller, entre les explicacions més asèptiques i el discurs directe, clar i contundent, adreçat als usuaris amb l'objectiu d'ajudar-los a avançar ràpidament en el desplegament de la seva competència digital o de les seves pràctiques relacionades amb la lectura i l'escriptura a la xarxa (són molt recomanables, en relació amb aquesta darrera qüestió, els cinquanta quadres que alternen amb l'exposició de Cassany, que es poden llegir, si cal, independentment de la resta del text). En_línia toca d'una manera bàsica i aclaridora (el to és el divulgatiu) molts dels temes clau que es relacionen amb la literacitat digital: explica metàfores ja clàssiques sovint superades (nadius i immigrants digitals, per exemple, o residents i visitants), s'enfonsa a descriure les diferències entre les pràctiques lletrades fora i dins de la xarxa, parla del nou concepte d'autoria i de la pràctica de la remescla a la xarxa (seguint Knobel i Lankshear), s'endinsa amb cautela en el terreny dels gèneres digitals, explora tot allò que han de saber fer els nous ciutadans des del punt de vista de l'escriptura i la lectura (competències i ús de recursos de mena molt diversa: com cercar, com fer servir diccionaris, vocabularis, processadors, traductors, verificadors, eines relacionades amb les tecnologies de la llengua, eines del web 2.0), investiga les pràctiques lletrades privades, vernacles, que es duen a terme a la xarxa (la fanfic, per exemple, de què parlàvem mesos enrere a Aprendre llengües), ubicades en un espai alternatiu, no oficial, que és un veritable laboratori d'experiències. En_línia ens parla també de la literacitat digital crítica amb exemples i consells i ens descriu l'aprofitament en l'ensenyament de pràctiques amb fòrums, blocs, wikis, e-portafolis, xats o xarxes socials, espais que més que no gèneres, crec que hauríem de considerar zones difuses i polivalents concretables de molt diverses maneres (pensem, per exemple, amb quina finalitat va néixer Twitter i en què l'han volgut convertir els usuaris). És al darrer capítol que Cassany repassa breument alguns dels espais de la xarxa que serveixen per aprendre: de les plataformes LMS als entorns personals d'aprenentatge (EPA), que clouen el llibre. No cal dir que m'agrada llegir, a les darreres línies del text, que “Cada mestre haurà de construir el seu entorn personal d'aprenentatge, amb els autors, les revistes i els webs favorits; així podrem visitar els entorns dels nostres col·legues i aprendre'n, i a la inversa [...]”. M'agrada aquest final perquè estic convençut que els EPA són la clau de volta de tot plegat, la zona d'apoderament personal necessària des d'on llegir, escriure i aprendre a la xarxa serà com més va més fàcil i possible.

[684] Superficials?

He llegit Superficiales, de Nicholas Carr (2010) (Santillana, 2011), un text veritablement colpidor sobre com Internet pot estar influint les nostres ments en un sentit no precisament positiu. Em sembla estimulant i agosarada aquesta visió qüestionadora dels efectes de l'activitat a la xarxa de l'ésser humà. Carr planteja aquesta activitat com un sistema d'interrupció constant, de divisió de l'atenció, de minva de la capacitat de concentració, d'entronització de la fragmentació, d'incapacitació per a l'activitat de la lectura profunda, d'externalització d'activitats mentals decisives i inalienables com ara la memòria. El seu punt de partida és considerar que els mitjans, històricament, han modelat sempre la ment humana, a causa de l'enorme neuroplasticitat del cervell (disposar de mapes o de rellotges, per exemple, ha condicionat i canviat la nostra ment al llarg del temps), aspecte sobre el qual aporta dades de recerca recents. Les hipòtesis de Carr són molt estrictes i radicals pel que fa al nou mitjà, la xarxa, ja que considera que en aquest cas (agafeu-vos!) el mitjà està consumint la ment humana. Em semblen interessants des de l'òptica dels interessos d'Aprendre llengües les reflexions adreçades a l'escriptura i a la lectura i a les noves formes com es manifesten a partir de l'existència de la xarxa. Són, sens dubte, un motiu de reflexió. El trànsit del paper a la pantalla, segons l'autor, ha representat la mort de la lectura aprofundida a mans de la distracció i el salt d'un fragment a un altre fragment relacionat, lliscant sempre per espais radicalment superficials. Carr repassa a Superficiales la història de l'escriptura i, tot i reconèixer el potencial dels textos en pantalla, focalitza en la negativa sobrecàrrega cognitiva que duen associada aquests textos, que atrauen l'atenció dels lectors amb mitjans poderosos, però amb l'únic resultat de dispersar, finalment, aquesta atenció. L'hipertext, doncs, i les formes d'escriptura enriquida hipermèdia, en la visió de Carr (que aporta els exemples de diversos experiments), lluny de ser un procediment alliberador i al servei de l'esperit crític del lector, han esdevingut una tasca que no ha afavorit la comprensió ni l'aprenentatge, sinó que ha augmentat la confusió del lector. El diagnòstic de Carr convida, doncs, a pensar serenament sobre l'efecte d'Internet en les nostres ments i en el nostre llenguatge. Sobretot als que tendim a veure-hi el costat positiu, els guanys innegables, als que pensem que la xarxa construeix una humanitat més capaç i millor.

[613] Diferir la lectura

Parlàvem dies enrere de la lectura, a propòsit d'una publicació relativament recent. La transformació de l'acte de llegir és tan immensa en el món present que cada aplicació, cada pràctica, cada ús davant un text, sobretot digital, fa aturar a pensar. Als anys vuitanta del segle passat es van començar a estendre pertot arreu els cursos, manuals o tallers per a la lectura ràpida, que responien a una situació de molts professionals o estudiants que volien arribar a penetrar molts textos per estar més capacitats per dur a terme la seva feina. Les coses han canviat i molt. Ara les estratègies per llegir ràpid s'han modificat: llegim ajudats per etiquetes, fem cerques intel·ligents que ens duen als passatges clau del text que volem llegir, es desenvolupen eines que resumeixen textos, etc. Però la velocitat lectora no pot donar resposta al gavadal d'informació a què ens exposem a la xarxa. Per més filtres que posem a la informació que ens entra al PLE, el volum de textos o documents potencialment interessants per a qualsevol persona que participi en tres o quatre xarxes socials és senzillament enorme. Saber llegir, ara, incorpora la competència de saber diferir la lectura: cal saber captar l'interès d'un recurs o un enllaç a vista d'ocell, tot nedant en el riu d'una línia de temps imparable, ubicar a lloc oportú allò que hem determinat o intuït que ja té o que podrà tenir un interès per a nosaltres i cal tenir les estratègies per fer que les lectures diferides puguin aflorar de la manera més natural a la nostra vida, quan les necessitem, sense pèrdua de temps. Aquesta és l'experiència de molts de nosaltres: en deu minuts pots recollir deu piulades de persones de confiança que et poden donar lectura per hores. La solució és tenir la competència d'ajornament controlat indicada. A la xarxa hi ha molts recursos per a aquesta operació: tot allò que marquem a Twitter o Google Reader com a favorit, per exemple, podem fer per manera que se'ns recopili tot junt en qualsevol eina que acumuli les nostres tries des de qualsevol dispositiu. Darrerament (via Genbeta) m'ha arribat informació d'Instascriber en aquesta línia, que no he experimentat encara. Anar a buscar un llibre al prestatge i llegir-lo continuarà existint, és clar, però saber llegir exigeix ja a hores d'ara molt més.

[601] Tres estratègies de lectura

Un dels aspectes més interessants del text que comentàvem a l'entrada anterior són les observacions sobre les estratègies lectores. N'adapto alguna qüestió a la meva manera de veure-ho i n'afegeixo d'altres, que complementen altres entrades sobre la qüestió a Aprendre llengües: 1) Una primera estratègia que podem mirar de tenir en compte quan llegim un text és el control dels elements que tenen una mateixa referència al discurs. Encara que el nostre coneixement de la llengua que aprenem sigui baix, hem de fer un esforç per provar de detectar quins referents esmenta el nostre text (poden ser referents estables: el nostre text fins i tot pot ser monotemàtic i parlar sempre d'una mateixa realitat, o bé ens podem trobar, d'altra banda, que el text progressa ràpidament d'uns referents a uns altres sense pràcticament aturar-s'hi ni repetir res). La capacitat de veure de què estem parlant i si es repeteix i com es repeteix la manera de referir-nos-hi, així com la coneixença dels mecanismes de designació dels referents (paraules idèntiques, sinònims, paràfrasis, elements no concretats en el text a un nivell superficial, etc.) ens ajudarà sens dubte a comprendre el text quan afrontem l'exercici de lectura. 2) Una altra estratègia lectora és la identificació dels marcadors textuals. Podem fer aquesta identificació en una lectura a vista d'ocell, sense provar encara de llegir tot el text (el que podem endevinar d'un text sense llegir-lo és veritablement molt!). Tot i que és probable que alguns connectors no els coneguem si estem aprenent una llengua, hem de tenir en compte que els més utilitzats són una llista reduïda i que solen tenir una gran productivitat. Per detectar-los ens podem ajudar de la posició que solen ocupar aquests elements a l'oració (no és rar trobar-los en posicions prominents com ara l'inici de l'oració) o de la puntuació (entre comes, per exemple) que els sol acompanyar. Si en aquesta aproximació general al text, d'altra banda, ensopeguem majoritàriament un tipus de connectors concrets o uns altres, haurem obtingut una pista de per on va el sentit. Si els connectors són adversatius o concessius, per exemple, ens trobarem davant una idea o una tesi que progressa amb dificultat, amb objeccions o contrarietat. 3) Una altra bona estratègia de comprensió lectora consisteix a voler llegir el que solem no llegir perquè no té naturalesa verbal, o no fer-ho amb tanta atenció. Em refereixo a tot el que apareix als textos en forma d'imatges, gràfics, il·lustracions, etc. De vegades, segons el gènere de discurs, pot ser que les imatges o altres elements no verbals facin una funció merament decorativa o d'acompanyament, però amb freqüència les imatges comuniquen significativament, i molt. Un gràfic de barres amb una progressió ascendent és interpretat unívocament com un augment, un creixement, alguna cosa que va o ha anat a més, encara que sigui negativa. Una bona estratègia per llegir els textos multimodals (que cada vegada són més: a la xarxa ja no hi trobem altra cosa) és recórrer a llegir directament, primer de tot, les imatges que acompanyen el text, que fàcilment contindran marques d'ajut a la nostra intervenció lectora. Amb les idees obtingudes en una bona lectura inicial de les imatges és molt fàcil que el sentit del text, posteriorment, se'ns mostri més a l'abast. [Aquest apunt també es publica a Ejercicio de inglés.]

[600] Saber llegir

Llegeixo Saber leer (2010), l'obra que tanca una ben concebuda trilogia de textos de l'Instituto Cervantes (edició d'Aguilar) que aquest text integra juntament amb Saber escribir i l'excel·lent Saber hablar. Els autors són G. Parodi, M. Peronard i R. Ibáñez. Es tracta d'una lectura interessant, per bé que queda a les portes d'aprofundir en algunes qüestions clau. Després d'una introducció extensa al concepte de lectura, focalitza en les estratègies lectores (en parlaré pròximament: dóna alguns consells que poden ser útils als aprenents i autoaprenents). Tot i que aborda el tema de la lectura de textos multimodals, aquells en què es combina llenguatge verbal i no verbal, absolutament comuns i sovint deixats de banda, no els dóna el pes que haurien de tenir: llegir a la xarxa és ja sempre una experiència de lectura multimodal. El text fa una àmplia reflexió, d'altra banda, sobre com arribar a aconseguir una lectura exigent (no superficial i memorística), una lectura que permeti realitzar aprenentatges de qualitat. Una de les seves seccions, d'altra banda, crucial, es dedica a fornir pautes per afavorir que el lector ingenu deixi de ser-ho per esdevenir un lector crític. Els autors proposen diverses estratègies en aquest sentit (situar-se en un context més ampli, avaluar els arguments del text, preguntar-se com ens desafia el text, etc.). Un dels aspectes en què l'obra decep més és en tractar la lectura relacionada amb les noves tecnologies. Els comentaris sobre la qüestió focalitzen en el protagonisme del lector i la seva interacció més gran amb el text que llegeix, i les explicacions ben aviat aboquen a demostrar que molts lectors prefereixen i necessiten el text imprès, l'escrit fora de la pantalla. El discurs, que avança cap a l'harmonització entre la lectura virtual i la física, no entra, en canvi, a analitzar les noves experiències de lectura a la xarxa, derivades d'uns processos d'escriptura i de comunicació radicalment nous. La lectura entre línies ens ajuda a veure que el tema s'aborda amb superficialitat: la paraula pantalla (hi ha res de més superficial que la pantalla en la “virtualitat”?), molt utilitzada en aquest capítol, s'oposa reiteradament al paper, quan el que calia era haver descrit les noves pràctiques que es produeixen dins o rere la pantalla. I la lectura dels ebooks, d'altra banda, no canvia res? El darrer aspecte abordat és del màxim interès en l'actualitat, el de la lectura especialitzada com a realitat que afronten estudiants o persones ja inserides a la vida laboral. Saber leer focalitza en quatre àmbits disciplinaris i els autors n'analitzen, amb interès, els gèneres discursius tant acadèmics com professionals. Una de les conclusions, que considero sorprenent, és que són ben pocs els gèneres únicament acadèmics.

[571] Llegir la ideologia a la xarxa

Avui a classe hem fet un experiment de lectura rere les línies d'un text publicat a la xarxa. De lectura optimitzada d'un text a partir de tot allò que ens pot aportar l'anàlisi del seu espai de publicació, Internet. Es tractava d'un bloc. Un bloc allotjat a Vilaweb. Per començar hem analitzat l'adreça web, una adreça completa i transparent, rere la qual hem identificat el domini .cat, el mitjà Vilaweb i la seva ideologia, la naturalesa del web, un bloc, i el nom de l'autor del bloc. Un gavadal de transparència informativa si ho comparem amb l'opacitat de la mateixa adreça passada per un escurçador d'adreces web, pràctica habitual, la de l'escurçament, en una xarxa que tendeix a la brevetat. En segon lloc, hem investigat qui era l'autor: hem vist com es presentava a si mateix des del seu bloc o des d'espais de contacte profesional de coneixement i ús imprescindible com LinkedIn, i hem rastrejat també el vessant de la imatge digital no controlat per l'autor: de seguida hem localitzat informació sobre algun aspecte més polèmic del signant del bloc (una denúncia presentada contra ell), molt ben situat, de manera ben inconvenient per a l'autor, en les cerques pel seu nom als buscadors. Més enllà de la identitat digital de l'autor, hem provat de determinar la reputació del bloc que analitzàvem: ens han estat eines d'ajut bàsic els comptadors de visites del bloc, una cerca a Cercabloc per determinar la localització del bloc en la blogosfera catalana (hem vist que tenia una bona situació comarcal i una bona situació temàtica), una cerca a Alexa o la cerca dels webs que enllaçaven el nostre bloc, des de l'opció de cerques avançades de Google (unes 170 pàgines hi remetien). També ens ha ajudat a tenir més criteri sobre la reputació del bloc la cerca a Delicious (hem trobat, aquí, per la naturalesa del bloc, ben poques persones que l'haguessin desat al marcador social més popular). La nostra anàlisi ha avaluat, també, la vitalitat del bloc i la seva capacitat de generar converses: la regularitat de les entrades i el gran ventall de remissions a altres espais de la xarxa en forma de blocs recomanats han estat considerats positius. El nombre de comentaris a les entrades, en canvi, s'ha considerat baix. S'ha jutjat molt favorablement, d'altra banda, la llengua del text (des de l'angle de la correcció i del tractament de l'hipertext) i també la presència de mitjans ben diversos al bloc, entre els quals destaquem el vídeo. No ens ha passat per alt, és clar, una anàlisi de la dimensió 2.0 de l'espai analitzat, dotat de múltiples recursos del web social (Flickr, Youtube, accés a agregadors com Netvibes, a les piulades de Twitter de l'autor, al seu Facebook, etc.). Un cop analitzat l'espai de publicació del text, amb les estratègies citades i altres, la lectura del text (una entrada concreta del bloc) no ens ha agafat gens desprevinguts. Hem pogut entendre ràpidament què pretenia l'autor, des de quina ideologia política i des de quina sensibilitat ens parlava, i tothom ha pogut atorgar al text el crèdit i el grau d'adhesió que ha considerat oportuns.

[449] L'aventura de llegir

Amb l'arribada de l'e-book, al llibre tradicional li queden, decididament, quatre dies. Segurament que, tal com van les coses, no arribarà ni a Sant Jordi. Jo ja ni goso incloure'n a les llistes d'obres recomanades als alumnes, perquè m'arrufen el nas pensant que hauran d'anar a les biblioteques a buscar-los, o a rònegues llibreries noucentistes que apleguen, enquadernats, milers d'arbres de la selva amazònica que l'espècie, tan desnaturalitzada, ha sacrificat per afavorir el vici denigrant de la lectura. Ningú ja no entén perquè cal carregar, en ple segle XXI, conceptes pretecnològics com el volum, el pes o la pudor que fan les pàgines esgrogueïdes de les obres en suport paper. El llibre de sempre, amics, ja no el vol ningú. Hi va haver una època que intentaven encolomar-te'l amb els diaris... Després va funcionar perfectament aquella excusa tan dospuntzerista i partidària d'un sharism avant la lettre i sense fronteres de no voler acumular-los a casa: tothom ha tingut un conegut que ja no té llibres perquè ell, diu, "els dóna". El llibre se'ns mor, amics. La foto que em passa una companya és fresca d'avui. Ara mateix recomano als meus alumnes que comprin no menys de tres peces de roba interior: "Si compreu tres calces, un llibre de regal".

[407] Portal de suport a la lectura: Leer.es

Avui vull donar una notícia ràpida del portal Leer.es, una plataforma que ha creat el Ministeri d'Educació amb el suport de la RAE, l'Instituto Cervantes i les comunitats autònomes de l'Estat. El web afirma que "pretén transmetre l'entusiasme per la lectura i animar a practicar-la, així com aportar materials i consells per als docents i les famílies". Tot i que s'allunya una mica del públic en què habitualment pensa Aprendre llengües, l'universitari, ens sembla una iniciativa interessant. El projecte s'adreça, sobretot, a adolescents. El web de Leer.es es presenta amb diverses possibilitats idiomàtiques (català, gallec, castellà, èuscar i, ai las, valencià). L'eina presenta una secció per a estudiants, una altra per a les famílies i una altra per als docents. La secció dedicada als docents és especialment rica, amb tota mena d'eines indicades per a les diverses etapes educatives. Leer.es es concep com un espai que vol potenciar la lectura i la comprensió lectora com a destreses fonamentals dels estudiants. Un dels aspectes clau del portal és que s'hi atenen especialment les qüestions relacionades amb la nova lectura que propicien els espais digitals, que es considera que formen part essencial en la nova alfabetització.

[400] Contra la lectura ingènua

Aquests dies a classe treballem les vint-i-dues tècniques de D. Cassany que permeten afrontar qualsevol text amb l'objectiu de llegir-ne la ideologia subjacent. Reconec que és un tema que m'apassiona i que sempre m'ha sorprès molt que en la meva formació acadèmica o en la de tantes altres persones conegudes no hi hagi hagut mai ni un borrall d'aquesta qüestió. Crec que els alumnes s'adonen de la importància de saber aplicar aquestes tècniques, que es poden traslladar sense problemes d'un text a un altre. Hem vist que algunes d'aquestes tècniques es relacionen amb l'autor, altres amb el gènere discursiu i unes altres amb el receptor, amb la persona que completa la interpretació del text. Així, ens trobem, a classe, rastrejant traces de subjectivitat als textos, provant de trobar-ne el propòsit, identificant les veus que conté, observant tècnicament com es resol la integració de les veus, cercant els contrincants del text, situant l'autor, despullant les paraules disfressades, identificant les pressuposicions, provant de veure què s'emfasitza i què es dissimula al text, etc. Aquestes i altres activitats fruit d'una mirada analítica damunt el text no han d'estar renyides amb tot, amb una mirada global. El text que hem triat i damunt el qual aplicarem les tècniques de Cassany és un assaig de Miquel Porta Perales, Malalts de passat, text que destil·la un profund antinacionalisme català. Tot i que la ideologia hi és a flor de pell, la lectura atenta permet trobar també molts tresors amagats perduts rere les línies. En trobar-los, sentim que hem mort en nosaltres la ingenuïtat, que estem més preparats per encarar la comprensió dels textos del nostre temps. I d'això es tracta.

[360] Competències digitals bàsiques

M'interessa la qüestió de les noves competències que han de tenir els joves actuals i l'exercici de determinar fins a quin punt en aquestes noves competències hi ha implicada la competència lingüística i comunicativa. Per això em va semblar molt útil la llista de competències que mostrava Dolors Reig fa uns dies a El caparazón (a partir de la consulta al bloc Teaching College Math). Es tracta de seixanta competències que els joves universitaris entre 18 i 25 anys haurien de dominar. Per sota de la classificació en subgrups proposada per aquestes fonts estableixo una altra classificació segons diversos aspectes implicats. Constato, d'entrada, que el paper de les persones relacionades amb l'ensenyament-aprenentatge de la llengua (des del instituts, els departaments de filologia o els serveis lingüístics universitaris, etc.) sembla molt elevat en aquest afer. Estableixo aquesta classificació: 1) competències relacionades amb el domini dels nous llenguatges o codis de la xarxa (HTML, per exemple); 2) competències relacionades amb les noves formes d'escriure: fer servir enllaços; incrustar codis; saber fer servir emoticones o abreviatures a la xarxa; saber incorporar widgets, tags, etiquetes; saber-se expressar en un espai de pocs caràcters com el del microblogging i "resumir" adreces web per mitjà d'aplicacions d'escurçament; treballar amb citacions i gestionar la bibliografia dels nostres textos; saber protegir els nostres escrits amb una llicència; saber crear presentacions amb una lògica no lineal; 3) competències relacionades amb el llenguatge audiovisual (creació de vídeos; ús honest d'imatges, àudios o vídeos de la xarxa; 4) competències relacionades amb la interacció amb altres persones (saber compartir allò que s'ha creat a la xarxa, per exemple); 5) competències relacionades amb el coneixement de nous tipus de textos, documents o "gèneres discursius" (i amb noves maneres de gestionar-los), els quals són sovint multimodals: crear pàgines personalitzades (amb Netvibes, iGoogle...); crear webs personals; crear currículums i portafolis digitals; saber elaborar blocs; saber redactar històries (storytelling); saber construir mapes mentals; convocar reunions; gestionar bé el correu electrònic; dominar Twitter; impartir un webinar; saber crear una presentació eficaç; saber les diferències entre diverses xarxes socials com a espais comunicatius; saber l'ús què es pot fer dels materials de la xarxa; 6) competències relacionades amb l'adequació comunicativa: determinació de quan es pot compartir allò que es fa, ara que tot aboca a compartir; saber escriure un primer contacte per mail, o un bon tema al missatge de correu; saber escriure una bona resposta; saber preparar una presentació amb la longitud adequada; 7) competències relacionades amb la nova lectura a la xarxa: com gestionar un lector RSS, per exemple, i com llegir els elements que hi arriben; tenir criteris per decidir si es pot confiar en una font informativa; 8) competències diverses relacionades amb la cerca d'informació. El panorama és autènticament revolucionari i no s'hi val a badar: a les classes de llengua ja no es pot continuar ensenyant, de bracet de molts manuals, a redactar cartes formals (és el que demanen els rònecs exàmens del segle passat), a escriure postals o a deixar missatges als contestadors. Cal ensenyar ja a escriure més bé la llengua que s'escriu (complexa, multimodal, regida per l'existència de nous usos i nous gèneres) i a llegir millor tal com es llegeix ara. Els professors de llengua són, segurament, els professionals més preparats per al canvi. Quants dominen, però, ara com ara, la major part de les seixanta competències indicades?

[340] WikiTrust: un ajut a l’activitat lectora contemporània

Llegir i escriure al moment present són dues activitats que no tenen res a veure amb les pràctiques anomenades igualment ara fa cent, cinquanta o tan sols vint-i-cinc anys. Un dels múltiples aspectes que condiciona la nova literacitat, pel que fa a la lectura, és la qüestió del crèdit que donem a allò que llegim. Aquesta qüestió és una preocupació dels ensenyants de primària i secundària, que s’escarrassen a fer veure, per dir-ho ras i curt, que “ho he trobat a Internet” és una afirmació tan ridícula i absurda com “ho diu en un llibre”. La divulgació de criteris que ajudin els estudiants (també els universitaris) a discriminar si la informació a què accedeixen és fiable és una tasca imprescindible del sistema educatiu: fer veure que l’estètica dels webs pot enganyar; que hi ha webs oficials, d’institucions o entitats, als quals inicialment es pot atorgar crèdit; saber fer activitat de mineria per identificar l’autor d’un web i determinar si li reconeixem autoritat… A banda aquestes i altres precaucions, els lectors actuals han de ser més perspicaços que mai i han d’afinar en l’activitat de saber llegir la ideologia subjacent a les paraules, a partir de totes les traces que l’autor ha deixat en el text, una activitat absolutament deficitària en la formació a tots els nivells educatius. Més enllà d’aquestes activitats individuals importantíssimes, em sembla interessant que la mateixa xarxa elabori els mecanismes que ajudin a discernir la credibilitat dels textos… Ja ens hem referit, a Aprendre llengües, a diverses eines contra el plagi (consulteu l’etiqueta plagi del bloc), que són un bon ajut. No hem d’oblidar, d’altra banda, les marques d’autoritat que contenen molts webs (segons els usuaris que l’enllacen, per exemple), o la indicació d’autoritat que es deriva del fet que un web s’hagi desat molts cops en un marcador social, o la pista que aporta el nombre de visites o de seguidors d’un web, per exemple. Es tracta d’indicis orientadors, no pas de proves concloents de res, naturalment. Vull parlar un moment, a continuació, de WikiTrust, que es defineix a la Viquipedia (llegiu-ne la informació) com una “extension that implements an author reputation system, and a text trust system, for wikis”. Aquest sistema, que aplica la mateixa Viquipèdia, té en compte entre altres aspectes la reputació de l’autor (els darrers autors dels articles són els que en tenen més) o el grau de certesa del text, indicada per mitjà d’un codi de colors per fragments (“The trust of a portion of text is computed according to the reputation of its author, as well as the reputation of all users who have subsequently revised the text and the article where the text appears. Text trust is displayed via text background colors in the check text tab: the background is white for high-trust text, and shades of orange that are the stronger, the lower the text trust”). La idea, que aviat la Viquipedia expandirà després d’una fase de prova, és interessant: l’usuari rep una orientació que el descarrega de dubtar de tot. Els ajuts de la xarxa, amb tot, com WikiTrust, no han d’estalviar l’actitud crítica i vigilant davant el que es llegeix.

[324] Esdevenir lletrats

Llegeixo Para ser letrados: voces y miradas sobre la lectura (D. Cassany, compilador, Paidos, 2009). Interessant recull d'articles, una quinzena, elaborats per investigadors de l'òrbita del grup Literacitat crítica, dirigit per Cassany, que és autor d'alguns dels textos. El volum s'adreça a diversos nivells educatius: parteix de l'assumpció que l'escola i el sistema educatiu en general (també la universitat) té un model deficitari d'ensenyament de la lectura i l'escriptura i conté exemplificacions i diverses propostes didàctiques que el converteixen en un text útil. L'obra tracta diversos temes i àmbits relacionats amb la lectura (i, de retruc, l'escriptura). El punt de partida és la constatació que cal un enfocament sociocultural de l'acte de llegir que superi els enfocaments basats en la decodificació (llegir = llegir el codi) o en la comprensió (llegir = inferir). Cal, dèiem, entendre la lectura des d'una perspectiva sociocultural en què llegir esdevé sempre una activitat situada i les pràctiques lectores no tenen sentit si no és dins una comunitat (perquè llegir i escriure no són pas, com sovint s'ha cregut, habilitats universals). Alguns dels àmbits o temes de què tracta Para ser letrados són la lectura en veu alta, les tasques comunicatives per a la lectura (E. Martín Peris), l'àmbit de la premsa, l'àmbit Internet (en un article de Francina Martí) o el de la lectura multimodal a partir de les presentacions en Power Point (se'n parla, trobo, com si aquest tipus de presentacions encara no es trobessin a la corda fluixa). M'ha interessat, d'altra banda, l'article que presenta un test a què es poden sotmetre els ensenyants per veure si veritablement ensenyen a llegir de manera crítica (Daniel Cassany, Joan Sala, eds.) i, sobretot, el text "Leer y escribir en la universidad: los géneros científicos" (D. Cassany, O. Albertí), que explica la importància de les llengües de les especialitats i combat tòpics com que llegir i escriure i dominar la disciplina acadèmica són coses diferents o que llegir i escriure són, en l'àmbit de les comunitats de pràctica acadèmiques, únicament un acte de comunicació: hi ha la construcció de coneixement, la construcció d'identitat i un element indiscutible de poder. Interessant, també, l'article de Cassany sobre la seva aproximació incipient a l'estonià, arran d'un viatge al nord d'Europa: la reivindicació de la mirada curiosa, estratègica i sense por davant una llengua desconeguda, aspectes que, sens dubte, s'haurien d'ensenyar a l'escola. Recomano la lectura, doncs, de Para ser letrados.

[315] Teleprompter en línia gratuït

Fa temps al programa Argumenta vam dedicar una unitat a la lectura ràpida. Avui vull donar notícia d'un parell de recursos que ens permeten tenir un teleprompter a la pantalla, gratuïtament, que ens serveix, entre altres coses, per llegir textos a l'ordinador (ara que imprimir-los és gairebé un delicte) amb més rapidesa. Un és l'eina ZapReader, que ens permet llegir, a la velocitat que determinem, el text o el web que ens interessi (n'hi ha prou d'escriure el text o indicar l'adreça del web). Es pot personalitzar l'aplicació indicant la velocitat i el nombre de paraules que es vol que es mostrin alhora a la pantalla per a la lectura (per defecte la velocitat és de 300 paraules per minut i les mostra d'una en una, una rere l'altra). ZapReader permet una integració fàcil, a més, amb altres programes. Doneu un cop d'ull, si us cal, al vídeo que conté l'aplicació, que és, amb tot, ben senzilla de fer servir i del tot intuïtiva. La segona de les eines és CuePrompter.com (The Online Teleprompter). Recomano molt que la proveu. Es tracta d'un servei similar a l'anterior, gratuït, que no necessita cap software especial, i que permet igualment controlar la velocitat d'aparició de les paraules, determinar la mida de la pantalla, el cos de la lletra i la combinació dels dos colors bàsics del text (el blanc i el negre). L'efecte, en aquest cas, és veritablement semblant al d'un teleprompter, i molt efectista. Hi ha una limitació, en aquest cas, de 2.000 paraules. Les aplicacions a l'aula de llengua? Moltes: assajar la lectura ràpida i la comprensió lectora efectiva que s'hi genera o poder fer una exposició oral semillegida mirant cap a l'auditori o cap a la webcam i no cap al paper, per posar dos exemples.

[167] Lletres que maten

Continuem amb la lectura fàcil. Avui ens situarem en un estadi preverbal, el que exemplifiquen professionals que escriuen documents de màxima repercussió social a mà, uns documents que no faciliten precisament la lectura de les persones que hi han d'entrar en contacte. És un tòpic referir-se a la mala lletra dels metges en redactar receptes o històries clíniques. El cas és que l'escriptura manuscrita no és desbancada encara significativament per l'escriptura electrònica en aquest sector (hi ha dades que indiquen que només el 10 % dels metges dels EUA inverteixen temps i diners a fer el pas del sistema pretecnològic al tecnològic). Sembla que aquest tòpic de la mala lletra dels metges, d'altra banda, té una base ben real, si fem cas de les notícies que indiquen que als EUA la mala lletra dels facultatius mata unes 7.000 persones l'any (consulteu la informació a Time: “Doctors' sloppy handwriting kills more than 7,000 people annually") i que errors en la medicació per aquest mateix motiu perjudiquen un milió i mig de persones més anualment. És per això que es fan esforços per crear eines lliures a la xarxa per facilitar l'escriptura electrònica a tots els metges. Als EUA i també a altres països del món. Canviant de latitud, a l'Índia, per exemple, els farmacèutics han iniciat una campanya perquè les receptes s'escriguin per ordinador per evitar errors mortals, elevadíssims, a causa de la lletra il·legible. La Vanguardia d'avui publica una notícia interessant en relació amb aquesta qüestió: ha aparegut un programa informàtic que desxifra la lletra dels metges. L'empresa Thera, del Parc Científic Barcelona, sorgida de la UB, ha desenvolupat una aplicació informàtica que interpreta el llenguatge natural que escriuen els metges quan redacten els seus textos i que els codifica automàticament. El sistema pot interpretar les expressions i abreviatures habituals del llenguatge mèdic. Aquest programa ja es fa servir a la Fundació Puigvert de Barcelona. La qüestió de la mala lletra d'alguns metges és una anomalia que no afavoreix gens, certament, la lectura fàcil, però que queda fora de tota observació lingüística, és un fenomen preverbal. El que ja no hi queda gens és que el llenguatge mèdic sol abusar molt de les sigles, els acrònims i les abreviacions, fet que ha generat força estudis sobre aquesta qüestió. Si el primer, el de la il·legibilitat gràfica, és un abús flagrant i inacceptable, aquest segon abús requereix una reflexió sobre el llenguatge de la disciplina mèdica i la cerca d'un difícil equilibri entre la precisió, l'economia lingüística, l'eficiència dels textos i el dret a la fàcil comprensió i a la informació per part dels pacients o dels professionals implicats en la seva lectura o desxiframent. El llenguatge planer no és una pràctica gaire habitual ni gens senzilla de dur a la pràctica.

[166] Lectura fàcil

La qüestió de la llengua fàcil, que encetava en l'apunt precedent, té molts caires. En vull abordar un en aquesta entrada. Vull parlar breument de la promoció de la lectura fàcil i de les entitats que apropen el fenomen lector a tota mena de públics amb l'objectiu democràtic que ningú no quedi privat de l'accés a la informació. És el cas, per exemple, de l'Associació Lectura Fàcil (ALF), entitat integrada per professionals del món educatiu i bibliotecari, sense ànim de lucre, inscrita al registre d'associacions de la Generalitat de Catalunya des de l'any 2003 i que col·labora amb diverses administracions públiques i empreses. Aquesta entitat assessora en la creació de textos de lectura fàcil a partir de diversos criteris que, si bé poden ser en algun punt discutibles, també és cert que poden fer que determinats textos siguin més accessibles als lectors. L'ALF atorga el seu logotip als textos que segueixen els criteris de lectura fàcil, imparteix cursos i tallers sobre aquesta qüestió i prova de potenciar la difusió dels textos generats a través de la xarxa de biblioteques de Catalunya. L'AFL promou també la creació de clubs de lectura fàcil i fomenta la creació dels representants de lectura, voluntaris que fan arribar la lectura a les persones amb dificultats en aquesta destresa. El públic objectiu de l'ALF són tots els ciutadans, però especialment aquells que tenen dificultats lectores i de comprensió. A alguns dels nostres estudiants universitaris, doncs, els nouvinguts, que es troben en aquesta situació de desavantatge, els poden ser molt útils textos pensats des d'aquest criteri (no hem d'oblidar que altres llengües, com l'anglès, tenen una enorme tradició de textos graduats per a l'ensenyament de la llengua). L'AFL fa públic el catàleg de llibres que segueixen les pautes. Hi trobem textos literaris adaptats (de Poe, Twain, Kipling, Stevenson, contes d'arreu del món, etc.) i també hi descobrim algun text elaborat per col·legues dels Serveis Lingüístics de la UB (J. R. Berengueras, R. Bonafont), com ara Coneixes Barcelona? (2004). Vull destacar que l'ALF té el coixí d'institucions d'abast europeu com la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA), que es defineix com "the leading international body representing the interests of library and information services and their users. It is the global voice of the library and information profession." Em semblen molt interessants les recomanacions d'IFLA sobre la lectura fàcil i, en concret, el document Easy-to-read - An important part of reading promotion and in the fight against illiteracy, ple de suggestions, sovint aplicables, sobre la qüestió.

[67] Vídeos per saber prendre apunts i llegir millor

El Dartmouth College, per mitjà del seu Academic Skills Center, posa a disposició dels seus estudiants universitaris i de qui vulgui a Internet uns excel·lents vídeos que ajuden a prendre apunts (hem avançat alguna cosa sobre notetaking en una altra entrada del bloc) i a millorar la lectura. Són vídeos en anglès i n'hi ha dues versions de cadascun, una sense subtítols i una altra amb subtítols (també en anglès). Consulteu, doncs, si voleu: Notetaking, techniques for effectively recording information from classes and lectures (sense subtítols) i Notetaking... (amb subtítols) i Reading improvement, strategies for improving reading rate and comprehension (sense subtítols) i Reading improvement... (amb subtítols). Són molt recomanables.