[646] Embriagueu-vos

Des que ahir vaig escriure l'apunt Indigneu-vos!, a propòsit de la lectura del text de Heller, l'imperatiu, la segona persona del plural i el pronom m'han burxat amb insistència provant de trobar alguna correspondència al magatzem personal de les paraules. El poder evocador dels mots ha fet sorgir, hores després, aquell poema en prosa de Baudelaire que duu per títol “Embriagueu-vos”, que copio a continuació. Tots dos imperatius, atzarosament junts, exigeixen i empenyen i allunyen la indiferència, el nostre mal del segle. Es complementen. Deixo aquí el text de Baudelaire, en traducció d'Anna Montero i Vicent Alonso (1983): ”Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l'única qüestió. Per no sentir l'horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us vincla vers la terra, cal que us embriagueu sense treva. Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos. I si a vegades, sobre els graons d'un palau, sobre l'herba verda d'una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu ja disminuïda o desapareguda l'embriaguesa, pregunteu al vent, a l'ona, a l'ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l'ona, l'estel, l'ocell, el rellotge, us contestaran: "És l'hora d'embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui”.