[702] Aprendré els pronoms febles per tu

Aquests dies la cançó dels Catarres sobre la xoni de Castefa, que ha sonat tot l’estiu, s’ha popularitzat moltíssim. Els comentaris públics de Jordi Pujol sobre la qüestió, defensant una Catalunya no dividida, l’han fet conèixer als que encara no en tenien notícia. Ahir sentia una de les rèpliques del noi xoni (o quillo) que, ai las, s’enamora d’una Montserrat com una casa i està disposat a fer tota mena de sacrificis per ella, fins i tot aprendre els pronoms febles. No sé si el país s’esquerda o no, suposo que és ple de petites fissures que, per sort, no van a més. Ara que comença el curs escolar (i universitari), hi ha una fissura que tots plegats hauríem de provar de tapar. Xonis (i no tant) veuran entrar a les aules mestres i professors. Com a mínim uns de molt determinats, els de llengua catalana, tindran la feblesa cíclica i clítica d’ensenyar els pronoms febles. Xonis (i no tant), sispli i porfa, apreneu d'una vegada els pronoms febles. Feu-ho per ells.

[701] Paisatge posttecnològic

Dèiem que la revolució que empeny la tecnologia en l'àmbit de l'ensenyament-aprenentatge de llengües és absoluta. Que d'aquí a pocs anys ja no reconeixerem res del passat, ni ens hi identificarem. Deixo la visió en un microconte: “Al carrer 21 duien unes llarguíssimes penjarelles de corall vermell a les orelles que els dificultaven la marxa. Al 27 tots anaven amb una camisa aparentment encongida (es tallaven en sec damunt mateix dels mugrons). Va respirar tranquil quan va veure que al carrer 31 homes i dones portaven, com ell, el que haurien pogut ser uns pantalons de camals acampanats. De seguida es va adonar, però, que no s’hi hauria pogut confondre, perquè la roba d’ells tenia sempre una peculiar aparença granelluda de rèptil antediluvià. Al 33 els homes calçaven una mena de sabates de vidre (que li evocaven encara, com si es tractés d'un remot bàlsam, el record d'algun obscur conte infantil) i portaven una arengada de plàstic penjada a la parpella esquerra. Més enlla del 36 els referents minvaven vertiginosament. Al 39 tothom vestia una roba de color carn ajustada al cos estampada d'ulls que apareixien aquí i allà (es va haver de palpar la cara per tenir la certesa que els tenia a lloc). Va ser al 42 que tots duien unes estranyes casaques de cinc mànigues, totes plenes; al 43 que homes i dones exhibien una superfície ovalada de cera tova, una blanca taula rasa, com a únic rostre sense caràcter, i al 45 que ja no va saber veure res que li suggerís la vida tal com ell l’havia conegut.”