[232] Habilitats multilingües necessàries

Llegeixo al llibre Un món de llengües, de John Edwards (Editorial Aresta, 2008), una reflexió sobre les "habilitats multilingües" de les persones (en un capítol titulat així mateix) que em sembla interessant i alliçonadora. Edwards explica els casos excepcionals de persones que han excel·lit en el domini d'idiomes (Giuseppe Mezzofanti, conservador de la llibreria del Vaticà al segle XVIII, parlava 60 llengües amb fluïdesa i era capaç de traduir més de 150 llengües i dialectes), que han estat veritables poliglots, i també el cas de persones que han hagut de ser plurilingües per una qüestió d'estatus. És el cas dels diplomàtics o certes elits que històricament han tingut en el domini de llengües una marca del seu nivell social. Les "habilitats multilingües", però, no són una anomalia o, en el nostre context de nació sense Estat, una exigència irracional i forassenyada a les persones que s'incorporen al nostre àmbit lingüístic. L'anomalia és ja més aviat el monolingüisme. Com indica Edwards, ser multilingüe és "una necessitat normal i intranscendent per la majoria de la gent en el món actual. Una perspectiva monolingüe és, sovint, una conseqüència desafortunada de tenir una "llengua de comunicació ampla" poderosa (com l'anglès, l'alemany, el francès o l'espanyol)". Les habilitats multilingües són viscudes, així, amb una extraordinària normalitat per moltíssimes persones arreu del globus: és el cas d'habitants de l'Índia, per exemple, que simultanegen l'ús del gujarat, el kacchi, el maratí, l'indostànic i l'anglès, cadascun en els àmbits estrictes de la seva necessitat d'ús d'aquella llengua. O és el cas del parlant de Costa d'Ivori que parla francès i wè a casa i ioruba, baule i diula amb els seus companys i que de jove va afegir al seu actiu lingüístic el coneixement de l'attié, el gouro, el koulango, el dida i el beté, a més d'un coneixement passiu de l'ewe. Assenyala Edwards, en aquest cas: "les seves habilitats lingüístiques semblen formidables als ulls dels europeus", però molts africans es troben en una situació similar. Les "habilitats multilingües" no són un privilegi de poliglots genials o una marca d'estatus; formen part del potencial lingüístic humà natural. Ara bé: com indica l'autor d'Un món de llengües, "la competència lingüística arriba només fins on dicta la necessitat". Demanar el coneixement del català als estudiants de fora o a les persones que s'incorporen a la nostra comunitat lingüística no és cap excentricitat. El que és radicalment excèntric és pretendre que els parlants hagin de desenvolupar, com aquell qui no fa res, competències que no necessiten.

[75] En anglès, francament

Retorno del Congrés de CercleS, que duia per lema "Language centres for a plurilingual future in Europe": 300 participants, procedents de tot Europa (CercleS representa uns 300 serveis d'idiomes universitaris del continent) i a la pràctica 1 sola llengua, l'anglès, com si es tractés d'un congrés internacional qualsevol, com si la reflexió del Congrés no fos, precisament, sobre el plurilingüisme. Hem hagut d'esperar una intervenció d'un dels assistents, en el torn de preguntes posterior a la conferència final, de Neus Figueras, per sentir posar en evidència l'enorme contradicció que hem viscut a Sevilla. Hi ha hagut alguns aplaudiments de suport a la denúncia del monolingüisme salvatge practicat. La conferència de Neus Figueras duia per títol "Using the CEFR in Europe and Beyond. Plurilingual competences or english as lingua franca?" Pura retòrica: la resposta són els fets. Hauria calgut, indubtablement, que l'organització del Congrés estimulés i encoratgés la presència de la diversitat lingüística. No ha estat suficient, en aquest sentit, que es permetés tímidament l'ús de qualsevol llengua mentre quedés garantit l'ús de l'anglès en les diapositives de presentació. Pràcticament tothom s'ha decantat per la lingua franca. Feia angúnia, fins i tot, veure com alguns ponents espanyols havien de justificar-se per usar el castellà (a Sevilla) i, encara més, presenciar com diverses persones del públic abandonaven les sales quan descobrien que la comunicació d'algun arriscadíssim ponent no era en anglès (encara que ho fos el text del powerpoint i la comprensió, per tant, quedés assegurada!). A les aules, mentrestant, es parlava amb gran solemnitat de competència plurilingüe, de competència intercultural, de portfolios europeus de les llengües... Nosaltres continuem creient en les interaccions multilingües i en la necessitat de desplegar, amb la imaginació de qui lluita per sobreviure, totes les estratègies i recursos necessaris perquè les llengües franques de comunicació no esborrin les altres del mapa. Tenim, però, molt mala peça al teler. Podeu llegir més impressions de la trobada de CercleS.