Una companya em fa conèixer una
notícia esgarrifosa. Un home en mata un altre a Rússia per discrepàncies
de gèneres literaris. L'assassi preferia la poesia i l'assassinat la
prosa, la qual considerava l'única forma de literatura veritable. La
situació, al capdavall, té la seva lògica: el saber està massa
compartimentat en espais estancs que ràpidament generen estructures
que tenen a la porta, immediatament, acreditats guardians. ¿No trobeu
que costa massa fer veure que una pregunta retòrica, una ironia, una
metàfora (qualsevol element de l'anomenada funció poètica del llenguatge), no són popietats de cap taifa sectària, sinó que són eines dels mestres, dels periodistes, del filòlegs, dels gestors
culturals, dels polítics i, al cap i a la fi, de tots els ciutadans
amb una competència lingüística i retòrica mínima? No trobeu que costa massa
obrir espais multidisciplinaris en una universitat encarcarada en què
l'especialització acaba fent perdre tota possibilitat de perspectiva
i de mirada àmplia, oberta, generosa i transgressora? La poesia ha
mort la prosa. Un acte extraordinari o una realitat quotidiana i,
doncs, completament prosaica?
