[573] Precisió al discurs

Hem parlat de la claredat. La precisió és una altra de les característiques fonamentals d'una bona elocució. Precís té l'origen en el llatí praeciděre ('tallar', 'tallar per davant'). Podríem definir la precisió com “dir exactament el que es vol dir”. Una bona manera de veure si el nostre discurs és precís o no és sotmetre'l a la possibilitat de canviar-ne elements. La precisió implica, en general, poc marge per al canvi (recordem que és molt difícil trobar en cap llengua paraules del tot sinònimes, per exemple). La precisió s'aconsegueix evitant tota mena de llenguatge aproximatiu (que no és sinó el fidel reflex, generalment, d'un coneixement aproximat del que s'explica): expressions com la comunicació oral és una mica com..., és com si diguéssim, això seria més o menys... corresponen a aquest llenguatge vague, poc precís, que s'acosta sense afinar gaire al que es vol explicar. La precisió requereix una mirada analítica i es pot traduir en diverses operacions sobre el text com la distinció (l'establiment de matisos), la divisió (l'organització coherent dels conceptes que s'expliquen, d'acord amb un criteri: ordre cronològic, alfabètic, agrupacions lògiques) o la definició. Aquest darrer recurs és molt important en les exposicions orals i pot ser de diverses menes: la definició tècnica, per exemple (la que trobem en un diccionari quan ens explica què és la podologia), o la definició etimològica, que aporta llum sobre el terme que es vol explicar, però que no s'ha de creure fil per randa (les paraules canvien de sentit) ni considerar un argument definitiu. Perquè el nostre discurs guanyi precisió podem tenir en compte els consells següents: 1) defugir-hi l'ús de mots jòquer com cosa, fer, tenir, etc.; 2) vetllar per la distinció clara de termes semblants i, doncs, enganyosos (immune / impune; infringir / infligir); 3) evitar els mots crossa i tota mena d'elements sobrers o distractors; 4) parlar amb lentitud per poder afinar en les formulacions i no haver-les de reparar a posteriori; 5) fer servir els termes que anomenen exactament allò de què parlem (i explicar-los si cal).

[572] Claredat al discurs

Una de les característiques fonamentals d'una bona elocució és la claredat. Hi ha obscuritats, quan algú pren la paraula davant el públic, que són inacceptables: en primer lloc, l'obscuritat d'estil que té la base en la poca claredat de les idees. Aquesta és, naturalment, la més greu: no podem ser clars si les nostres idees no ho són. El nostre receptor pot trobar-se, d'altra banda, davant una altra obscuritat igualment molesta. La que es deriva del fet que l'orador no l'ha tingut en compte (el que ell sap i el que no sap, el seu grau d'especialització en el tema). Aquesta obscuritat és típica del mal comunicador, que no analitza bé abans de parlar quina serà la seva audiència i que no hi ajusta, doncs, el discurs. O també la del professional arrogant que vol defensar a peu i a cavall la pertinença al gremi (el metge, l'advocat, l'informàtic, etc.) i parla escudat en els termes més críptics de la seva disciplina. Hi ha encara una altra obscuritat que cal evitar: la que el receptor fàcilment entreveu quan l'orador li amaga l'ou, quan no li pot o vol dir la veritat. Ens trobem, en aquest cas, no tant en el terreny de la supèrbia com en el terreny de l'ètica, en l'alteració de les regles del joc net comunicatiu. La fal·làcia anomenada d'amagar proves és la manipulació verbal característica d'aquesta mena d'obscuritat. Superats aquests esculls, tenim moltes estratègies per provar de ser clars als discursos: 1) regular l'índex de boira dels nostres textos (R. Gunning); 2) afavorir la comprensió per mitjà de l'ús d'enumeracions o de gradacions dels nostres continguts; 3) controlar l'ordre dels elements de les nostres frases o, encara més, regular molt bé com oferim temes i remes, informacions conegudes i no conegudes a l'oient; 4) controlar la sintaxi: preveure-la i no pretendre fer servir en les nostres exposicions formals estructures allunyades de la nostra sintaxi comuna, que ens poden fer entrebancar; 5) fer servir bé els connectors textuals; els adequats i als llocs que facin més entenedor el discurs; 6) controlar el lèxic i els estrangerismes i decantar-se, si es pot, per paraules senzilles i conegudes; 7) gestionar bé la densitat informativa (amb estratègies d'èmfasi i d'expansió) fent servir les redundàncies necessàries perquè el discurs arribi a l'oient i evitant, amb tota cura, les redundàncies no desitjades; 8) controlar els fenòmens de l'ambigüitat i de la ironia, susceptibles d'interpretacions contràries al que es vol dir i, doncs, potencialment generadores d'una pèrdua radical de claredat. Si ens toca explicar una matèria obscura, d'altra banda, és bo haver previst al detall l'explicació, haver cercat, per exemple, la metàfora o l'analogia aclaridora i no arriscar-se a la ventura del moment del discurs, en la improvisació del qual fàcilment podem acabar explicant l'obscurum per obscurius.