[722] Llengua i feixisme (i 2)

El text de Klemperer sobre la llengua del Tercer Reich (la LTI) analitza com s'expressava el feixisme alemany. Un dels seus objectius, com els de qualsevol règim dictatorial, era que el poble no pogués pensar, reflexionar, esdevenir crític. La LTI va menysprear la personalitat, va reprimir els homes i les dones lliures i el seu pensament autònom. És així que el feixisme alemany va fer servir fins a la sacietat un adverbi com cegament i que va utilitzar amb profusió paraules de l'àmbit tècnic, mecanitzants, al servei de la idea que els fidels eren com màquines. Paraules com sincronitzar, coordinar, uniformar, homogeneïtzar, formen part destacada de la llengua del Tercer Reich (Goebbels parlava sovint de treballar a plena càrrega). També tota una colla de mots relacionats amb una fe quasi religiosa (res a entendre, tot per creure) cap als comandaments polítics i militars. El discurs feixista s'embolcallava, sovint, d'una boira mística a l'entorn dels líders del Reich, percebuts com a divinitats i el mateix Reich com un estadi etern de civilització. Una paraula que s'estén molt entre 1933 i 1945, segons Klemperer, és cosmovisió (Weltanschauung), com una activitat oposada justament a l'activitat reflexiva i racional de la filosofia i lligada, en canvi, a la creença. El Tercer Reich, d'altra banda, va sentir atracció per certs estrangerismes per la seva capacitat d'impressionar i no afavorir la comprensió per part del poble. Una altra de les manifestacions del llenguatge feixista va consistir a simplificar els adversaris, a anomenar-los sota etiquetes àmplies on el mot jueu era sovint present (judeoanglès, judeocapitalista, judeobolxevic, judeomarxista... com feia el feixisme espanyol amb els rojoseparatistas). Altres formes del llenguatge feixista alemany van ser segons Klemperer l'exageració i el superlativisme al servei de la intoxicació i l'engany, amb tota mena de recursos verbals: des de l'ús i abús dels numerals fins a l'ús de termes com innombrable, inimaginable o total (una paraula sense escletxes ben cara al feixisme) o l'ús de la paraula històric referida als fets del feixisme, o també de paraules grandiloqüents creades amb Welt- o amb gross-. La LTI es va caracteritzar també per l'ús de les agressives cometes iròniques, per l'ús del llenguatge esportiu (de la boxa, especialment), per l'ús de paraules relacionades amb el moviment i l'acció (Sturm és un mot clau), com ara norditzar, desjudaïtzar, arianitzar. O per l'ús dels antropònims nòrdics i la depuració de topònims i noms de carrers que no fossin prou aris. El Tercer Reich va entronitzar, també, el mot fanàtic amb un sentit insòlitament positiu (equivalent a 'valent', 'entregat', 'constant'), en la més pura lògica de situar al punt màxim del demencial edifici feixista una mentalitat propera a la malaltia i al crim. No vull acabar sense parlar d'alguns eufemismes del feixisme que cita Klemperer: al règim un destinatari emigrat (d'una carta) era un jueu mort, algú que estava de viatge era un presoner, i presentar-se significava que calia acudir a la Gestapo. Els jueus, d'altra banda, privats de l'exercici lliure de les seves professions liberals eren anomenats cuidadors de malalts en lloc de metges i consultors jurídics en lloc d'advocats. Aquests són alguns exemples de la LTI. Un argument a favor de ser sensibles tothora al llenguatge i a la ideologia que sempre vehicula i per revoltar-nos davant la faramalla verbal que impedeix el pensament, la reflexió i la crítica.

[690] La corda tensa de Jesús Tuson

Aprendre llengües ha parlat algunes vegades del lingüísta Jesús Tuson a propòsit de la publicació de les seves obres. Alguns dels seus textos divulgatius són, sens dubte, productes d'èxit. Per molts motius. Tuson ha sabut crear unes obres properes a tota mena de lectors, amb un llenguatge i un estil que busquen la seducció i l'arribada a port, que no és altra que la connexió amable i intel·ligent alhora amb qui llegeix. Avui vull dir quatre paraules de Paraules a la corda fluixa (Barcelona: Tria, 2009), un text que em va passar desapercebut al moment de la publicació ara fa un parell d'anys i que he pogut llegir ara. Hi trobem el Tuson de sempre, amb clares reminisciències d'un dels seus textos que m'agrada més, El llenguatge i el plaer, editat fa uns anys a Empúries. L'obra que comento és una reflexió sobre diversos aspectes de la llengua, una reflexió que acaba en el territori fascinant del llenguatge poètic després de passar per aspectes aparentment més trivials i anecdòtics però no menys interessants. Tuson hi parla de la fusió d'elements en la llengua (sense abusar de la terminologia que que faria perdre el lector), de la rendible figura del zeugma (exemple: "et vaig donar la mà i un entrepà"), de la tendència humana de reduir el desconegut al conegut que es manifesta, per exemple, en les etimologies populars, o de la dimensió rítmica de la llengua. Tuson aborda a la segona part de Paraules a la corda fluixa els lapsus de llengua i els mecanismes de la memòria lingüística. I dedica la tercera part del text a l'eufemisme (n'hem parlat sovint a Aprendre llengües), l'ambigüitat, tema en què Tuson és especialista, i en l'antonímia i els matisos que esn permeten fugir del maniqueisme i altres simplismes. La reflexió de Tuson deriva també cap a la persuasió lingüística i conté un capítol molt interessant sobre l'expansió del mot intel·ligent més enllà de la seva cleda de sentit tradicional. Paraules en la corda fluixa és, sens dubte, un llibre altament recomanable. Arriba, fa gaudir i persuadeix. Tuson hi tiba una mica més encara la seva corda intel·lectual, una corda cada vegada més tensa.

[688] Com dir-ho?

Llegeixo el llibre d'Adelino Cattani Expresarse con acierto (Madrid: Alianza, 2010), un text lúcid i amè sobre l'adequació lingüística o com trobar la paraula justa a cada ocasió i l'ocasió per a cada paraula. L'obra ens obre els ulls a les enormes possibilitats que ens dóna la llengua de dir gairebé el mateix de maneres diferents i esdevé, en bona mesura, un tractat de l'eufemisme (de l'innocent i del pervers). Els exemples són pertot, com l'impressionant insult educat d'Umberto Eco que reprodueixo a continuació: “Aquel sujeto nació unido por el cordón umbilical a una mujer que había sabido llevar la poliandria a manifestaciones casi frenéticas” (!). Abstrec algunes preguntes a què l'obra va donant respostes. Com podem escollir les paraules per dir el que volem? Com podem superar les imprecisions, les llacunes i les ambigüitats del llenguatge? Serviria una llengua simplificada a les nostres necessitats d'expressió? Es pot sostenir una administració que parla amb una llengua incomprensible i un món acadèmic que es refugia en la il·legibilitat dels seus discursos? Com gestionem l'enorme profusió d'alternatives expressives que ens ofereix la llengua (Cattani reprodueix, amb humor, trenta-cinc maneres de dir un mestre d'autoescola a un alumne que aixequi el peu de l'embragatge suaument)? Què és el doble llenguatge o la llengua bífida (doublespeak), recurs enganyador? Quines són les professions que excel·leixen a fer-lo servir (periodistes, polítics, intel·lectuals)? Com se sol aplicar el doublespeak, amb els mitjans de l'atenuació dels aspectes negatius i la potenciació exagerada dels positius? Com ho fem per dir paraules difícils (dir que no, ofendre sense ofendre, dir bé dient mal)? Hi ha un llenguatge diferenciat entre homes i dones, que impliqui gairebé una comunicació intracultural entre ells i elles? Quins són els límits de la correcció política? Aquestes i altres preguntes reben respostes, suggeriments i exemples a Expresarse con acierto. Una lectura lúcida i amena, com deia en encetar aquestes línies.

[640] Maquillatge (1)

El conseller Mas-Colell ha rebutjat aquestes darreres hores el requeriment del Ministeri d'Hisenda espanyol d'ajustar el dèficit i ha declarat: “he de concloure que [el Ministeri] ens està convidant a maquillar els números. [...] Mai maquillarem els números. Només farem el que creiem que podem fer." El maquillatge és un art tan antic com la mentida. I la comunicació, esclar, és plena de maquillatge i de mentida. Si haguéssim de situar les operacions de maquillatge lingüístic en algun nivell de l'aprenentatge de llengües, les ubicaríem a tots. Cal reconèixer, però, que molt sovint es tracta d'operacions complexes, que es produeixen en contextos compromesos i exigents i que solen ser, doncs, pròpies de nivells alts d'aprenentatge. El maquillatge lingüístic és una operació de transformació de dades que requereix, generalment, una bona competència discursiva. Fixeu-vos, per exemple, en l'indicador “flexibilitat” del nivell C2 del MECR, dins la competència citada: “Demostra una gran flexibilitat per reformular idees amb diferents formes lingüístiques per tal de donar èmfasi, indicar una diferència segons la situació o l'interlocutor, etc. i per eliminar l'ambigüitat.” És posseint aquest nivell de competència que un ja es veu amb cor de maquillar lingüísticament el que calgui. Amb quins recursos? Amb molts; la llengua és generosa: l'eufemisme, la tergiversació, el domini de l'ambigüitat, l'ocultació fal·laciosa de la realitat inconvenient, etc. Deixant de banda la qüestió ètica (ja em perdonareu), el problema del maquillatge, també del lingüístic, no és el maquillatge en si mateix. El maquillatge és, en primer lloc, una qüestió de gruix. Si ja tendim de natural a arreglar les realitats per fer-les més agradables i passadores, no podem buidar de cop tot el pot de crema reparadora: resultaríem perfectes espantalls als ulls de tothom. El que ja està molt maquillat, difícilment es podrà maquillar més. El maquillatge és, en segon lloc, una opció personal. Si algú (una persona, un Ministeri) ens convida a maquillar-nos, el podem engegar a dida sense parpellejar. L'altre gran problema del maquillatge és que un s'hi acostuma i acaba esdevenint un mentider compulsiu o algú incapaç d'observar, viure i comunicar realitats no embellides. Algú que va sistemàticament a ulls clucs fins al mirall i que no els obre fins que ja és l'altre.

[592] Esmorteir el discurs

Conèixer bé el lèxic, les estructures gramaticals o adequar-se al registre i a la formalitat oportuns a cada situació comunicativa no és suficient per tenir èxit en els nostres actes de parla quotidians. És possible que amb un bon coneixement del codi puguem, a més de llegir i comprendre discursos orals, transmetre i intercanviar informació amb els nostres interlocutors, però no és segur que aconseguim el nostre objectiu comunicatiu. I, al cap i a la fi, aquesta és una de les metes fonamentals quan ens comuniquem. Hem d'intentar que la interacció amb els altres sigui satisfactòria, és a dir, que la relació entre nosaltres i el nostre receptor o la nostra audiència reuneixi unes condicions òptimes perquè el nostre missatge aconsegueixi el seu fi: informar, convèncer, prohibir, suggerir, avisar, etc. Són múltiples els aspectes que s'han de cuidar des d'aquest punt de vista. Ens centrarem avui en un, les estratègies per esmorteir el discurs. De vegades és oportú dir una mica menys del que voldríem dir, perquè les nostres paraules, precisament, facin el seu efecte completament. Ho podem aconseguir frenant les nostres frases amb elements quantificadors minimitzadors, fent alguna volta discursiva o fent servir eufemismes (vegeu l'entrada que hi he dedicat a Aprendre llengües), o evitant utilitzar el llenguatge negatiu. Si volem que les nostres ordres o peticions a altres persones tinguin una resposta adequada, és convenient també amortir-les incloent de vegades la petició de disculpes, plantejant a la nostra formulació la hipotètica situació de no acceptació de l'ordre, utilitzant verbs i adverbis modals, etc. Altres vegades ens pot convenir esmorteir les nostres afirmacions o conviccions per no aclaparar el nostre interlocutor o la nostra audiència o no imposar-li el nostre punt de vista amb una força excessiva, fet que podria deteriorar la imatge de qui ens escolta o generar-li incomoditat: l'ús controlat d'expressions de dubte i de probabilitat pot ser oportú en aquest cas (amb determinats verbs i adverbis, per exemple), o fer servir fórmules que redueixin la nostra responsabilitat única en l'afirmació, situant-la, per exemple, en un context d'pinió més ampli o compartit amb altres persones. També les fórmules que accentuen la idea de la nostra sinceritat en la comunicació poden fer més fàcil d'acceptar la nostra opinió convençuda als nostres interlocutors, encara que cal controlar l'abús de les formes de l'expressió de la sinceritat i de la franquesa al nostre discurs, ja que la seva proliferació, a manera pràcticament de tics lingüístics, els resta tota l'efectivitat. Esmorteir les nostres paraules, doncs, amb determinats recursos lingüístics, és una estratègia necessària al nostre discurs. La comunicació eficaç passa per saber desplegar adequadamente recursos como els que he indicat. [Aquest apunt es publica també a Ejercicio de inglés.]

[444] Llengües d'evitació

És ben sabut que els aprenents i els parlants de llengües fan servir estratègies d'evitació quan topen amb algun obstacle que els impedeix la comunicació. No es tracta pas d'un fenomen connotat negativament, sinó d'una habilitat ben útil que revela un domini elevat de l'idioma. L'evitació lingüística no és només afer d'estratègia expressiva, amb tot. Fa un temps parlàvem a Aprendre llengües dels eufemismes, com a forma de defugir l'esment de determinades realitats tabú. L'eufemisme pren tota una altra magnitud, amb tot, en les anomenades llengües d'evitació (avoidance speech o langues d'évitement), fenomen que afecta determinades llengües aborígens australianes, entre altres. En parla Elizabeth Little: "La langue d'évitement sert en presence de personnes du sexe opposé où lors de rituels d'initiation. Ainsi, les langues batak d'Indonésie font appel à des mots et à des formes différents selon que l'on se trouve à une vieillée funèbre ou à un enterrement". Les varietats d'evitació tenen la mateixa estructura gramatical que la llengua no marcada, però operen unes notables variacions de vocabulari. És el cas de la llengua djirbal, australiana, en la qual davant certs membres de la família, els parlants abandonen la varietat comuna, el guwal, i parlen en dyalnguy (llegiu una breu explicació del fenomen), que tendeix a una expressió més breu i més genèrica. Les llengües d'evitació em fan una certa angúnia, què voleu que us digui: em suggereixen els anys foscos de la dictadura amb els cantautors esmolant les metàfores; la hipocresia de les persones que només vetllen per salvar la seva imatge; la retòrica burocràtica buida, circular i esgotadora del funcionari que evita encarar el futur i transformar-lo. L'evitació és a un pas del silenci.

[363] Eufemismes

Quan vaig sentir la notícia de l'espionatge cap als quatre vicepresidents del F. C. Barcelona que havia organitzat la mateixa institució, i que el fet era qualificat pel portaveu del club com una auditoria de seguretat vaig pensar de seguida que els eufemismes tenen un límit. M'ha agradat, en aquest sentit, llegir el comentari de Josep Cuní, en aquesta mateixa línia, al 3cat24.cat. Els eufemismes (del llatí euphemismus i aquest del grec εὐφημισμός) són paraules que assuaugen realitats que serien massa dures, malsonants o perilloses per als qui les manipulen verbalment. Els eufemismes poden ser recursos per aproximar-se a la famosa correcció política o el decòrum social. És el cas de geriàtric per asil, d'invident per cec, de centre psiquiàtric per manicomi, o de trànsit intestinal per defecació o, en anglès, de fertility center en lloc del més cru infertility center. Tot això no fa mal a ningú. Ara bé: quan s'anomenen danys col·laterals les víctimes civils, greu error una estafa monumental o equivocacions el que són purs delictes (llegiu cas Palau de la Música: recomano els comentaris sobre la carta de Millet publicats a La Vanguardia) o es fa servir neutralitzar els indígenes per referir-se a la seva liquidació, o, en anglès, persuasion per referir-se ni més ni menys que a torture, la llengua es converteix en un inacceptable instrument pervers. Un dels reptes que tenim com a persones implicades en l'ensenyament i l'aprenentatge de les llengües és fer els nostres alumnes plenament conscients d'aquesta mena de processos verbals i ajudar-los a saber rebutjar amb decisió la perversió verbal (al centre docent, a l'empresa, en l'àmbit de les relacions socials). Sempre he imaginat visualment l'eufemisme com un paracaigudista: totes les paraules tenen la seva gravetat però algunes, els eufemismes, cauen esmorteïdes. Si pot ser bonic el bransoleig ralentit dels eufemismes innocus... quin trist espectacle, però, la morositat de les paraules necessàries que no saben caure, aplomades, amb el pes de la dignitat!