[649] Retallar la llengua (1)

Una vegada treballant en una organització una persona em va arrufar el nas davant un informe relativament extens en la redacció del qual havia invertit unes quantes hores, amb un argument causal insuperable: “En aquesta empresa mai ningú no ha redactat cap document que tingui més de mitja pàgina”. La frase em va col·lapsar (només la bibliografia del meu text ocupava tres pàgines). El comentari responia a una manca d'alè i de substància per anar més enllà de quinze línies. És curiós que ara, en època de crisi i retallades, a la impensada, aquella frase absurda tingui una segona oportunitat d'integrar-se a la lògica humana. Llenguatge i economia no estan pas renyits; el llenguatge respon, precisament, a un conegut principi d'economia. Pensem per un moment en l'articulació de les llengües a partir d'un nombre reduït de peces (poques unitats fonemàtiques, a qualsevol llengua, per exemple, es combinen i permeten expressar-ho tot). O en el valor dels díctics (aquí, ara), d'altra banda, elements únics que actualitzen la referència segons el context a què s'apliquin, que ens dóna també un exemple d'eficiència. O aturem-nos un instant, encara, en els intercanvis comunicatius, on l'economia sol ser un element clau. Les màximes de Grice sobre la cooperació comunicativa són alliçonadores en aquesta qüestió: la màxima de quantitat ens diu, ras i curt, que estalviem la informació innecessària; la de relació, que només diguem coses rellevants; la de modalitat, entre altres coses, que siguem breus. Pura economia per mantenir fora de perill les nostres interaccions comunicatives. Les virtuts de la brevetat, d'altra banda, impregnen el nou i el vell: si caracteritzen moltes noves formes de comunicar-nos (de les piulades de Twitter a les presentacions Pecha-Kucha: llegiu, si voleu, alguna entrada d'Aprendre llengües sobre aquest tema) també queden recollides en el refranyer, que ens insisteix que “Val més bon callar que bon parlar”, que “Qui poc parla, poc perd” o, per exemple, que “La millor paraula és la que està per dir”. Tothom ha sentit, sense anar més lluny, aquell refrany en castellà que afirma que el que és bo, si és breu, és dues vegades bo. Ara que les empreses comencen a aplicar retallades, ¿voleu dir que podem oblidar la necessitat de donar unes pautes clares per retallar en l'àmbit dels usos comunicatius? ¿N'hi ha prou, pel que fa a l'àmbit de la comunicació, de restringir dràsticament l'ús de les fotocopiadores i de distribuir els tòners de les impressores als empleats amb comptagotes? No ens mereixem una reflexió a fons sobre els hàbits comunicatius ineficients? No ens mereixem pensar més enllà del material fungible? [Imatge]