 |
| M. C. Escher |
Avui vull fer un comentari de
l'exposició Avancem amb el català, del Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, que es pot visitar al Palau Robert fins al gener de 2013. L'exposició repassa trenta anys (de 1982 a 2012) de campanyes
institucionals en suport de la llengua catalana des de la primera, la
de la Norma, sense deixar de banda el suport de la societat civil a
la normalització de la llengua. Sense aquest suport, indubtablement,
les campanyes no haurien tingut cap mena d'èxit, perquè ben sovint s'han
materialitzat gràcies a una implicació social molt elevada, a què
les mateixes campanyes incitaven obertament ("Depèn de tu",
"Tu ets mestre", "Encomana el català", etc.).
L'exposició aconsegueix el seu objectiu amb solvència i amb una
gran economia de mitjans. Ara: el fet que arreu hi hagi codis QR que
ens permetin completar el que veiem in situ en altres indrets, a la
xarxa, no ens impedeix considerar que l'espai de l'exposició és
massa reduït i que la temàtica mereixeria més (amb permís de
les retallades). La mostra, amb tot, és molt oportuna i presenta un bon treball de
síntesi, encara que sembla adreçar-se massa a un públic adult entre coneixedor i reconeixedor (una persona jove, per exemple, o
procedent d'un altre context, que no identifiqui Aina Moll, no pot
entendre ni valorar les seves paraules: calia una llegenda
identificativa al peu de certes imatges del vídeo). El repàs de la
desena de campanyes institucionals es combina amb uns plafons
temàtics que mostren el context on s'han desplegat les campanyes
(legislació, institucions, recursos, ensenyament, mitjans de
comunicació...) i s'arrodoneix amb un toc humà al vídeo que mostra
el desenrotllament de les campanyes des dels ulls de protagonistes
rellevants que alhora representen diversos angles d'observació i
diverses generacions (Jordi Pujol, Miquel Calçada, Núria Feliu, Els
amics de les arts...). Malgrat el contrapunt dels plafons,
l'exposició segueix (tant la primera part com el vídeo) un
plantejament cronològic que es concreta en la metàfora de l'escala:
l'escala de la progressió cap endavant del català
aquests darrers trenta anys. Observant aquesta escala de petits
graons, de passos un rere l'altre, hom s'adona que la política
lingüística catalana d'aquesta etapa de recobrament ha estat decidida, però
moderada; pertinaç i alhora assenyada. Inútilment es cercaria als
eslògans de les activitats mostrades la més mínima punta de risc. Quan un s'allunya del Palau Robert i retorna a
l'exterior, on la política lingüística experimenta avui
l'envestida més greu coneguda en aquests trenta anys, no pot deixar
de preguntar-se amb una certa angoixa, després de tres dècades
d'esforçada pedagogia, on duia (on duu) l'escala.
