M'agradaria insistir, en aquesta darrera entrada dedicada a La universidad multilingüe (vegeu 1 i 2), en dos aspectes que considero fonamentals per donar resposta al repte del multilingüisme. Tots dos s'oposen al tractament fàcil i cec de la qüestió, el gran enemic, l'opció de la tabula rasa. Crec que una part important de l'estratègia pel multilingüisme passa, clarament, en el nostre context, per treballar a partir de les semblances entre llengües emparentades com a element clau (només hi ha algunes referències esparses a aquesta qüestió al volum que comento), i també passa per valorar la competència plurilingüe dels estudiants, el que M. P. Safont anomena al seu article el bagatge cultural i lingüístic dels membres de la comunitat universitària, bagatges tan sovint ignorats o barroerament desatesos o menystinguts davant l'obcecació pel punt d'arribada (l'anglès). Aquests dos aspectes a parer meu són decisius en l'objectiu de poder tenir universitats multilingües i han de ser clau en tot model. Representen una contribució a la superació del prejudici. Per acabar: el gran repte que tenen les universitats, immergides com mai abans en les necessitats d'internacionalització, és el de l'educació multilingüe amb anglès abans que el de l'educació multilingüe en anglès. Aquesta segona fórmula, l'habitual i més senzilla, no és més que una manifestació de la miopia monolingüe (Phillipson 2010).
VISITES
16.8.12
[815] La universitat multilingüe (i 3)
Etiquetes de comentaris:
educació_plurilingüe,
gestió_multilingüisme,
multilingüisme,
plurilingüisme,
universitat
[814] La universitat multilingüe (2)
Torno
sobre La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i
Francesc Michavila, eds.) de què he parlat a l'entrada anterior. El recull de contribucions que conté la
publicació considera gran part dels factors i els agents relacionats
amb el multilingüisme a l'ensenyament superior, els comenta, en dóna
exemples i els analitza, sense cap voluntat de trobar panacees. Esmenta l'àmbit de la gestió i atén el de
l'alumnat, el del professorat universitari, el del professorat
d'idiomes, i es planteja la complexitat de donar forma al repte de la universitat
multilingüe. Pel que fa a l'àmbit dels estudiants i al seu
necessari aprenentatge lingüístic, algun dels treballs insisteix en
la importància de les noves oportunitats facilitades per la xarxa
(el web social, per exemple) i dels nous espais per a la comunicació
propiciats per internet (que generen creativitat, col·laboració i
capacitat crítica en els estudiats). En el terreny de l'activitat
del professorat universitari, s'insisteix que l'activitat i la
comunicació de la ciència són espais que semblen decisivament
guanyats per l'anglès, però alhora s'apunta al fet que més enllà
dels articles o publicacions, on l'anglès és hegemònic, hi ha
altres espais (la comunicació personal entre investigadors, tallers,
reunions, congressos, espais mediats per la tecnologia) que poden
donar joc al multilingüisme. [No em puc estar de criticar, en aquest punt, que les
referències històriques que el volum fa del multilingüisme en
l'expressió de la ciència al llarg dels segles, en forma cronològica, no continguin cap referència a Ramon Llull.] També l'acció del
professorat d'idiomes és al punt de mira de molts dels articles:
diverses experiències AICLE a la universitat són analitzades amb
deteniment i són plantejades les grans qüestions que es relacionen
amb aquest enfocament (nivell de llengua d'alumnat i del professorat,
formació necessària per impartir experiències AICLE, necessitat de prestar atenció al coneixement adquirit pels alumnes a mes depretar-ne
a l'aprenentatge lingüistic, prejudicis dels alumnes pel que fa al
perfil del professorat (rebuig en alguns casos dels no nadius, que són la gran majoria), possibilitat real d'ampliar-se l'AICLE a
altres llengües a més de l'anglès, etc.). Una de les clares
conclusions implícites del volum és que no hi ha receptes vàlides per a tots
els contextos, i que cada universitat genera el seu model de
multilingüisme. Un dels plantejaments més interessants de l'obra
és, sens dubte, el model que exposa J. Cenoz (model Continua, de
2009) que permet posar en relació els diversos tipus universitaris
de multilingüisme a partir de diversos indicadors com el context
sociolingüístic, la distància entre llengües, el coneixement i ús
de llengües, el paisatge lingüístic o la planificació lingüística.
L'existència de constructes com l'indicat permet entendre i comparar
models de diverses universitats, una via imprescindible per avançar en el multillingüisme a la universitat.
Etiquetes de comentaris:
aicle,
clil,
educació_plurilingüe,
gestió_multilingüisme,
multilingüisme,
plurilingüisme,
universitat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)