Aquests dies he llegit el llibre de Sam
Leith ¿Me hablas a mí? La retórica de Aristóteles a Obama
(Madrid: Taurus, 2012), un excel·lent manual de retòrica. L'obra
està estructurada en les cinc parts clàssiques de la creació dels
discursos orals: la invenció o establiment de la carn del
discurs; la disposició o col·locació de les peces; l'elocució o selecció de la llengua, l'estil i els efectes
retòrics; la memòria o decisió sobre com estarem en condicions de
dir el que hem de dir (llegint, semillegint, recordant fil per randa,
fent servir un guió) i l'acció o l'hora de la veritat.
El text repassa de manera magistral aquestes cinc etapes amb
referències constants als textos i els fets dels pares de la
retòrica de la Grècia i la Roma clàssiques i amb esments també a
autors, fets i discursos contemporanis, no exempts de polèmica en algun cas. Cadascun dels capítols té
el colofó d'un altre que vol ser un exemple, una mostra, l'exhibició d'un campió
de la retòrica en relació amb el que el text acaba d'explicar. Així, les
figures i els discursos de Satan (el primer mestre de l'eloqüència), Ciceró, Abraham Lincoln, Winston Churchill o Adolf Hitler i
de Martin L. King i Barack Obama són analitzades per Leith. L'autor dedica la darrera part de l'obra a les tres branques principals
de l'oratòria des de l'antiguitat: la retòrica deliberativa, la
retòrica judicial i la retòrica epidíctica. Aquests tres tipus de
retòrica ens fan pensar en la retòrica del moment, la que es fa més
necessària al moment polític actual. La retòrica judicial té un temps,
el passat, i es mou en el terreny de l'anàlisi dels fets i l'alimenten les consideracions sobre la justícia i la injustícia, la
il·legalitat i la legalitat. La retòrica epidíctica té un altre
temps, el present, i elogia o recrimina. La mou el judici sobre la
noblesa o la vilesa dels fets i les persones (és la retòrica del sofista Gòrgies, per exemple,
provant de defensar Helena). L'altra branca de la retòrica té un
altre temps, el futur: és la retòrica deliberativa, la de
l'avantatge o el perjudici. La que s'orienta cap a l'acció o cap a
la inacció. Aquesta és la nostra. No hi ha temps a perdre, ara, en el passat i en el present
i en les seves respectives retòriques. No hi ha temps per al judici del
passat ni per als elogis i els blasmes dels contemporanis. Ara és l'hora del futur, de
la deliberació.
