[817] Per terres amazigues

Torno d'uns dies per terres amazigues al Marroc. Hem recorregut de cap a peus la vall del Draa, en una de les tres grans zones dialectals de l'amazic marroquí, varietat parlada per més de dos milions de persones. Ja fa temps que a Catalunya hi ha un interès fort per la comunitat amazigòfona i que s'han desenvolupat, per exemple, eines lingüístiques que permeten establir un pont entre les dues llengües, malgrat que l'amazic és, sobretot, una llengua oral (penso, entre altres, en la introducció comparativa al berber de Xavier Lamuela o en la guia de conversa dels Serveis lingüístics de la UB català-amazic, amb participació de Carles Castellanos, un dels experts a Catalunya sobre aquesta llengua). Fa anys, d'altra banda, que hi ha una forta correntia de relació amb aquesta comunitat i un interès per veure i atendre adequadament les necessitats dels nouvinguts a Catalunya amb aquesta procedència lingüística i cultural. Al llarg del recoregut pel Draa, guiats per l'Esam, d'origen berber, els habitants de la zona ens han manifestat la simpatia entre els pobles amazic i català ("amazics i catalans iguals", la "paraula amazic i la paraula catalana" són fermes un cop s'han donat) i, puntualment, ens han explicat que l'amazic ja té, des de no fa pas gaire, presència a l'escola, encara que no a totes les escoles de les zones amazigòfones i no pas una presència hegemònica. En el paisatge lingüístic del territori recorregut no hem vist pràcticament l'escriptura tifinag, una de les propostes escrites per al berber. No hem hem vist, tampoc, cap mena de rebuig a fer servir la denominació berber (tot i l'origen despectiu del mot, en la Roma imperial que descobria un poble i una llengua desconeguts, bàrbars). En algun punt alguns habitants de la zona ens han engaltat, entre el reguitzell de frases apreses per entrar en contacte amb la gent forastera: "som berbers, no bàrbars". El viatge no ens permet fer més que observar i preguntar, de tant en tant, al guia, curiositats esparses (azul, ens diu, és una forma de salutació berber; no és cert, ens diu, d'altra banda, que hi hagi un sol mot per al blau i el verd, com havíem llegit; una de les formes de fer el femení és la t- inicial: d'aquí que no sigui pas una vacil·lació atzarosa la dualitat amazic / tamazic). Mentre recorrem la vall del Draa (on no trobem pràcticament turistes), llegim inscripcions gegantines en àrab fetes amb pedra blanca a les muntanyes, visibles des de molt lluny, que ens recorden l'status quo ("Déu, pàtria, rei", "El Sàhara és marroquí"). A mesura que avancem, el paisatge geogràfic i l'humà se'ns mostren amb la mateixa duresa i reflectint la pertinaç recessió dels signes de vida: la terra és progressivament més àrida, vermella, el nucli de palmerar es va reduint i reduint a l'eix de la vall seca fins a desaparèixer. Com la vida fent-se impossible vall del Draa endins. Als passadissos inexpugnables de les casbes roges de fang, amb tot, s'hi aferra, fins que ja tot és desert, una forma de vida essencial, senzilla, rica, plena, que si poguéssim comprendre potser ja hauria desaparegut.

[816] Serveis lingüístics consorciats

La idea que certs serveis lingüístics universitaris es puguin oferir per mitjà de consorcis amb una òptima gestió dels recursos humans i, sobretot, amb una oferta àmplia de serveis als usuaris, és bàsica i no ha de representar cap esquinçament de vestidures. Deixo l'apunt d'un exemple australià il.lustratiu, després que a Aprendre llengües ja hàgim parlat en altres ocasions d'interessants recursos d'aquell continent compartits pels seus serveis lingüístics i oferts a la resta d'universitaris del món (eines antiplagi acadèmic, recursos d'escriptura a les disciplines, tutorials d'escriptura, etc.). El consorci de serveis de què vull parlar avui implica tres universitats de l'estat de Queensland, a l'est de l'illa, amb els campus a Brisbane. Es tracta de la Griffith University, la Queensland University of Technology i la University of Queensland, que han constituït la BULA (Brisbane Universities Languages Alliance) amb aquesta finalitat, amb els suports de les tres institucions i el govern. Amb independència del campus en què s'ensenyin presencialment les llengües (i sense menystenir la formació virtual per mitjà de Blackboard o amb recursos específics) els estudiants poden escolllir aprendre les llengües que la BULA ofereix, que tenen totes al seu abast, per l'aprenentatge de les quals poden tenir el reconeixement oportú a l'expedient acadèmic. Les llengües que ofereix la BULA són el xinès, el japonès, el coreà, l'indonesi, l'alemany, el francès, l'italià, el portuguès, el rus i l'espanyol, un elenc prou ampli en un país d'hàbits educatius profundaments monolingües en anglès. No costa d'imaginar que alguns d'aquests idiomes (pràcticament tots oferts en un ampli ventall de nivells) tindrien poques possibilitats de ser viables sense una estratègia de treball consorciat (quantes persones es deuen interesar per l'italià o el francès, per posar dos exemples, en un dels tres campus?). Des de la School of Languages & Comparative Cultural Studies de la University of Queensland, un potent centre d'idiomes, podeu accedir al consorci BULA.

[815] La universitat multilingüe (i 3)

M'agradaria insistir, en aquesta darrera entrada dedicada a La universidad multilingüe (vegeu 1 i 2), en dos aspectes que considero fonamentals per donar resposta al repte del multilingüisme. Tots dos s'oposen al tractament fàcil i cec de la qüestió, el gran enemic, l'opció de la tabula rasa. Crec que una part important de l'estratègia pel multilingüisme passa, clarament, en el nostre context, per treballar a partir de les semblances entre llengües emparentades com a element clau (només hi ha algunes referències esparses a aquesta qüestió al volum que comento), i també passa per valorar la competència plurilingüe dels estudiants, el que M. P. Safont anomena al seu article el bagatge cultural i lingüístic dels membres de la comunitat universitària, bagatges tan sovint ignorats o barroerament desatesos o menystinguts davant l'obcecació pel punt d'arribada (l'anglès). Aquests dos aspectes a parer meu són decisius en l'objectiu de poder tenir universitats multilingües i han de ser clau en tot model. Representen una contribució a la superació del prejudici. Per acabar: el gran repte que tenen les universitats, immergides com mai abans en les necessitats d'internacionalització, és el de l'educació multilingüe amb anglès abans que el de l'educació multilingüe en anglès. Aquesta segona fórmula, l'habitual i més senzilla, no és més que una manifestació de la miopia monolingüe (Phillipson 2010).

[814] La universitat multilingüe (2)

Torno sobre La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.) de què he parlat a l'entrada anterior. El recull de contribucions que conté la publicació considera gran part dels factors i els agents relacionats amb el multilingüisme a l'ensenyament superior, els comenta, en dóna exemples i els analitza, sense cap voluntat de trobar panacees. Esmenta l'àmbit de la gestió i atén el de l'alumnat, el del professorat universitari, el del professorat d'idiomes, i es planteja la complexitat de donar forma al repte de la universitat multilingüe. Pel que fa a l'àmbit dels estudiants i al seu necessari aprenentatge lingüístic, algun dels treballs insisteix en la importància de les noves oportunitats facilitades per la xarxa (el web social, per exemple) i dels nous espais per a la comunicació propiciats per internet (que generen creativitat, col·laboració i capacitat crítica en els estudiats). En el terreny de l'activitat del professorat universitari, s'insisteix que l'activitat i la comunicació de la ciència són espais que semblen decisivament guanyats per l'anglès, però alhora s'apunta al fet que més enllà dels articles o publicacions, on l'anglès és hegemònic, hi ha altres espais (la comunicació personal entre investigadors, tallers, reunions, congressos, espais mediats per la tecnologia) que poden donar joc al multilingüisme. [No em puc estar de criticar, en aquest punt, que les referències històriques que el volum fa del multilingüisme en l'expressió de la ciència al llarg dels segles, en forma cronològica, no continguin cap referència a Ramon Llull.] També l'acció del professorat d'idiomes és al punt de mira de molts dels articles: diverses experiències AICLE a la universitat són analitzades amb deteniment i són plantejades les grans qüestions que es relacionen amb aquest enfocament (nivell de llengua d'alumnat i del professorat, formació necessària per impartir experiències AICLE, necessitat de prestar atenció al coneixement adquirit pels alumnes a mes depretar-ne a l'aprenentatge lingüistic, prejudicis dels alumnes pel que fa al perfil del professorat (rebuig en alguns casos dels no nadius, que són la gran majoria), possibilitat real d'ampliar-se l'AICLE a altres llengües a més de l'anglès, etc.). Una de les clares conclusions implícites del volum és que no hi ha receptes vàlides per a tots els contextos, i que cada universitat genera el seu model de multilingüisme. Un dels plantejaments més interessants de l'obra  és, sens dubte, el model que exposa J. Cenoz (model Continua, de 2009) que permet posar en relació els diversos tipus universitaris de multilingüisme a partir de diversos indicadors com el context sociolingüístic, la distància entre llengües, el coneixement i ús de llengües, el paisatge lingüístic o la planificació lingüística. L'existència de constructes com l'indicat permet entendre i comparar models de diverses universitats, una via imprescindible per avançar en el multillingüisme a la universitat.

[813] La universitat multilingüe (1)

Acabo de llegir La unversidad multilingüe (Madrid, Tecnos, 2012, Eva Alcón i Francesc Michavila, eds.), una publicació sens dubte imprescindible per a totes aquelles persones que tenen alguna responsabilitat en la fixació de les polítiques lingüístiques a les universitats o en la seva implementació. Es tracta d'una obra col·lectiva que aplega els escrits d'una quinzena d'especialistes de primer nivell sobre les qüestions abordades (D. Lasagabaster, J. Cenoz, M. P. Safont, E. Alcón, F. Esteve, C. Muñoz, C. Pérez, R. Gilabert, etc.) que tracta amb rigor, documentació i amb profusió d'exemples i de bones pràctiques una bona part dels temes clau relacionats amb la qüestió (AICLE a la universitat, estades lingüístiques, models de política lingüística, llengua i recerca, formació del professorat, etc.). Una de les virtuts del text és, sense cap mena de dubte, l'articulació excel·lent de les diverses aportacions expertes fins a integrar un volum rodó. L'obra parteix de la base que l'anglès és ja la lingua franca de la ciència i la comunicació científica però també assumeix que el multilingüisme és un bé desitjable a les universitats, el qual lluny de ser un obstacle, una nosa, s'ha d'entendre com un valor afegit que aporta capacitat de tolerància, riquesa cultural, obertura de ment, millora de les habilitats interpersonals o de la creativitat. L'obra assumeix també que la gestió i l'increment d'aquest valor afegit no són fàcils ni han de ser pas idèntics a les diverses institucions universitàries, que són reconegudes com un espai clau per al conreu del multilingüisme. Les universitats europees haurien de ser un lloc idoni per desenvolupar-lo. Alguns dels textos del llibre ens mostren, precisament, pràctiques europees amb una llarga tradició i que hem de considerar reeixides (casos per exemple d'Holanda i Suècia) i s'analitza, d'altra banda, amb detall, el panorama desolador de les universitats australianes i americanes, de les quals es pot afirmar que no són plurals pel que fa al tractament de les llengües (vuit de cada deu estudiants australians que ingressa a la universitat és monolingüe en anglès, i la universitat no redreça aquesta situació; cap dels webs de les universitats australianes incorpora informació en cap altra llengua que no sigui l'anglès, per bé que al país hi ha més de dues-centes llengües). Al continent europeu, en canvi, les possibilitats de tendir cap a una universitat multilingüe semblen més madures. Es tracta d'un objectiu complex, amb molts factors implicats, i que demana idees clares, estratègia i planificació. En continuaré parlant.

[812] Atiats a concloure

Aquests dies he llegit el llibre d'Imma Tubella i Jordi Alberich Comprender los media en la sociedad de la información (Barcelona, UOC, 2012), una interessant reflexió sobre els mitjans en la nova societat digital. El capitol central del text, després d'una aproximació a diverses teories complementàries per a l'anàlisi dels mitjans, tracta d'internet com a hipermèdia, com a veritable mitjà de mitjans, i és suggeridor. Una de les característiques clau de la xarxa és la fulminació de la linealitat. Hi escampem text (i altres mitjans) en lloc de recollir-lo (R. Barthes, 1970). Si l'hermenèutica ja havia insistit en el paper actiu, creador, del receptor, davant els productes mediàtics o culturals, ara la responsabilitat de qui interactua amb la xarxa es redobla. Cada experiència de navegació per una realitat com més va més fragmentària ens esperona a concloure, encara que no sigui immediatament, perquè tota idea avança per mitjà d'una síntesi ni que sigui elemental. Els constructors de discursos (textuals, audiovisuals) continuen tendint, naturalment, a una conclusió, sense la qual el discurs és un conjunt de filagarses sense teixir, desautoritzades, però alhora han de tenir la humilitat de saber que els receptors (més emissors que mai) formularan inexorablement les seves conclusions. L'obertura consubstancial a l'hipertext ens atorga una responsabilitat sense precedents davant el discurs: les conclusions alienes es minimitzen en la nostra experiència lectora, són tan sols un dels finals possibles d'un relat obert. Som, com mai, els responsables de concloure. Som ni més ni menys que conclusió.

[811] Prosperar en l'era digital

Tots els consells per anar endavant enmig de la crisi profunda que vivim són benvinguts. Per això em va atraure només veure'n el títol el text de Tom Chatfield que comento breument en aquest apunt, Com Prosperar en l'Era Digital (Barcelona: BSA, 2012, traducció d'Emma García). Els lectors d'Aprendre llengües saben que tot allò que fa referència a la digitalitat com a nou medi vital és un dels focus d'observació d'aquest bloc, perquè residir en aquest àmbit nou comporta una experiència en bona part de llengua i de comunicació. El text de Chatfield s'organitza en vuit eixos (del passat al present, moments de connexió i desconnexió, agafar el control, redefinir la tecnologia, l'intercanvi de coneixement i la fi de l'autoritat, la degradació de la condició humana, el joc i el plaer i la nova política) i és una exhibició de sentit comú feta des d'una perspectiva (això és fenomenal) decididament humanista. Hi llegim reflexions com les següents, en paraules meves i fent una selecció particular sense manies: 1) la naturalesa de les nostres experiències digitals és molt més important que les eines que les generen; 2) és imprescindible trobar un equilibri entre la connexió i la desconnexió, a fi que la connexió no governi les nostres vides; 3) no tot es pot delegar a la digitalitat: la nostra singularitat, la nostra unicitat, la nostra memòria humana ens pertanyen; 4) cal observar críticament les eines i els serveis digitals i no considerar-los un paisatge inevitable sinó una creació humana susceptible d'anàlisi, com tota altra creació; 5) cal saber aprofitar la part útil de la ludificació (gamification) i distingir entre els espais dòcils del joc i els espais conflictius més enllà del joc, a què l'experiència lúdica pot aportar, precisament, docilitat; 6) cal compartir les vivències digitals; 7) cal comprendre i regular l'espai comú de la digitalitat i traçar-li un futur que garanteixi la llibertat i estalviï els abusos i la degradació humana. Recomano aquest text de Chatfield (ben aviat parlaré d'una altra obra fonamental de l'autor), una divagació plena de suggestions que ens deixen a les portes d'imaginar com ha de ser la comunicació pròspera a l'Era Digital.