L'autoritat té una relació estreta
amb la llengua. L'autoritat natural d'un mestre, un polític, un empresari es comunica, generalment, amb molt poques paraules, molt
sovint amb cap. Es percep a priori, forma part de la persona, gairebé
diríem que s'irradia. L'autoritat natural es una presència
fonamentada que no necessita cap desplegament retòric, que no
depèn del present ni del futur, que no se la juga a cada acte de
comunicació, senzillament perquè ja ha guanyat. És una mena de
gruix que constitueix la persona. El silenci, doncs, és una de les formes de
comunicar bàsiques de l'autoritat natural (heu vist mai, en canvi,
algú autoritari silenciós?). L'autoritat natural també es
manifesta, lògicament, amb paraules. Es tracta sempre de paraules
justes, precises, clares, corteses, autèntiques, raonades i,
sobretot, de paraules que no pretenen tenir l'última paraula. La
llengua testimonia també la manca d'autoritat natural. La presència
al discurs de cortines de fum, l'augment del volum per ofegar els
arguments aliens, la gestió arbitrària del temps en els actes
comunicatius, la negació de la interacció... En els casos extrems
de manca d'autoritat natural el discurs prova, en un darrer esforç
literalment patètic, de fer-la explícita (amb l'ús de verbs que
expressen decisió, o de verbs conatius: ordeno, mano, decideixo,
estableixo, determino, disposo...), o amb l'ús ultrat de la primera
persona, el darrer flotador de l'autor. No hi ha res que reveli menys autoritat natural que les
paraules del líder polític que diu als seus, en to impositiu: jo
determino que es faci això. Quan el líder es troba pronunciant
una frase com aquesta ja ha perdut l'autoritat (si mai n'ha tingut).
L'explicitud de l'autoritat és gairebé sempre el senyal de la seva
inexistència.
