La llengua oral, sobretot les converses, fa servir molts elements de connexió (m'hi referiré en alguna altra entrada). Elements com vull dir, llavors, bé, bueno, és a dir, o sigui, per exemple, per tant, etc. Tot i que de vegades coincideixen, sovint no són exactament els mateixos connectors que fa servir la llengua escrita. L'oral formal, més rigorós, ha de vetllar en contrast amb l'oral col·loquial per la solidesa dels seus enllaços, perquè els connectors que fa servir (ja hem vist, per exemple, que hi és ben present la dixi discursiva) expressin realment el que han d'expressar; perquè cenyeixin el discurs als moviments lògics que duen implícits. Els connectors, doncs, a l'oral formal, no haurien de ser elements innecessaris o laxos, poc ajustats al sentit que reclamen els elements que cohesionen. Fixem-nos en el text següent:
No us sembla que els llavors, després, perquè, i, són enllaços tous, que la relació entre els elements que lliguen ha quedat afeblida? No ens anirien més bé per tant, en conseqüència, cap lligam i encara que? En continuarem parlant.
25.9.10
[544] Variació i oral formal
La conversa espontània no té gaires preocupacions pel que fa a la variació lèxica. En les interaccions col·loquials no esmercem gaires esforços, en general, a buscar sinònims, hiperònims, perífrasis que ens permetin no repetir una paraula o una expressió que ja ha aparegut al nostre discurs. Els textos elaborats, amb tot, entre els quals podríem situar manifestacions de l'oral formal com comunicacions o conferències, vetllen per la variació. En una conversa informal sobre el càncer de coll d'úter, podríem sentir perfectament una intervenció com la següent:
El càncer de coll d'úter hi apareix repetidament, sense que se'n faci cap problema l'emissor ni els receptors del missatge o participants en la interacció. En un text escrit formal, o en un discurs oral formal, vetllaríem per trobar un grau acceptable de variació lèxica. En un discurs oral podria funcionar una explicació com la següent:
El càncer de coll d'úter ha estat substituït a l'hora de cohesionar el discurs per diversos elements d'idèntica referència com una malaltia, que, una afecció, aquesta malaltia, -la, problema. Tot i que és ben clar que no ens podem permetre una absència de variació en textos formals, hem de tenir present una altra qüestió: el llenguatge especialitzat d'abast més restringit (menys guiat per una finalitat divulgativa), que cerca la univocitat, la monoreferencialitat dels significats del discurs, no té predilecció per les formes sinònimes (que mai no ho són del tot) o alternatives, perquè poden aportar matisos semàntics nous, indesitjats, al discurs. Al contrari, privilegia l'exactitud del sentit. En una conferència de metges per a metges sobre el càncer de coll d'úter, doncs, el ponent podria repetir insistentment sense problema el terme càncer de coll d'úter. El marge de variació que hi ha d'haver al nostre discurs, doncs, demana parar esment a aquestes qüestions.
El càncer de coll d'úter hi apareix repetidament, sense que se'n faci cap problema l'emissor ni els receptors del missatge o participants en la interacció. En un text escrit formal, o en un discurs oral formal, vetllaríem per trobar un grau acceptable de variació lèxica. En un discurs oral podria funcionar una explicació com la següent:
El càncer de coll d'úter ha estat substituït a l'hora de cohesionar el discurs per diversos elements d'idèntica referència com una malaltia, que, una afecció, aquesta malaltia, -la, problema. Tot i que és ben clar que no ens podem permetre una absència de variació en textos formals, hem de tenir present una altra qüestió: el llenguatge especialitzat d'abast més restringit (menys guiat per una finalitat divulgativa), que cerca la univocitat, la monoreferencialitat dels significats del discurs, no té predilecció per les formes sinònimes (que mai no ho són del tot) o alternatives, perquè poden aportar matisos semàntics nous, indesitjats, al discurs. Al contrari, privilegia l'exactitud del sentit. En una conferència de metges per a metges sobre el càncer de coll d'úter, doncs, el ponent podria repetir insistentment sense problema el terme càncer de coll d'úter. El marge de variació que hi ha d'haver al nostre discurs, doncs, demana parar esment a aquestes qüestions.
[543] Els límits de l'oral formal
Aquests últims dies a Aprendre llengües he encarrilat la reflexió cap a la llengua oral. Avui l'actualitat ens serveix un fet singular que no vull passar per alt i que espero que puguem comentar amb els companys i companyes que seguiu el bloc, i, ben aviat, amb els alumnes de llengua oral. El fet s'ha produït al parlament suís: el ministre de finances, Hans-Rudolf Merz no ha pogut aguantar, visiblement, el riure en respondre una pregunta sobre importació de carn curada amb espècies, a causa del llenguatge burocràtic enrevessat del text que li havien preparat i que ell havia de fer arribar al parlament. La situació era absurda. Els moviments per un llenguatge planer, moguts per un afany de democratització de la comunicació (l'administrativa i política) tenen ja algunes dècades. Algunes llengües s'hi han abocat més que altres: el llenguatge administratiu català, per exemple, ho ha tingut més fàcil que el castellà, encarcarat en barroquismes i gerundios del BOE, a causa de la infausta interrupció de la seva tradició medieval cancelleresca i de la necessitat de construir un instrument nou, modern, al servei de la ciutadania. Si l'abarrocament del llenguatge administratiu i polític és un llast que cal superar en la llengua escrita, té uns límits molt més clars d'acceptabilitat en la llengua oral. La llengua oral formal, si vol veritablement constituir un acte de comunicació, necessita una dosi àmplia de naturalitat, de voluntat d'arribar a l'audiència, de capacitat de facilitació. I, sobretot, comporta un exercici d'apropiació del discurs: es fa imprescindible que l'emissor sàpiga de què parla perquè ho comuniqui bé. La lectura (la lectura d'un text escrit davant un públic hauria de ser un acte menys comú!) d'un text burocràtic, feixuc i poc comprensible sobre un tema tècnic no se sosté. “De què parlo?” s'acaba preguntant Merz. És un acte ridícul, davant el qual l'únic que humanament es pot fer és riure. El vídeo de la intervenció de Merz ha estat vist per desenes de milers de persones YouTube i en altres canals d'allotjament de vídeos, aquestes darreres hores. Tot plegat fa riure, sí, però constitueix alhora, sens dubte, una mostra dels límits de l'oral formal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)