A Aprendre llengües hem parlat algunes
vegades de cèlebres documents manuscrits que afecten i col·lapsen
la vida pública. Unes ratlles escrites de la mà d'algú, en certs moments i
contextos, poden prendre un relleu extraordinari. És així que
dedicàvem una entrada al famós mocador-contracte de Lionel Messi,
per exemple, temps enrere (ara el jugador acaba de signar fins al
2018 damunt paper verjurat). Aquests dies ens hem cansat de veure un
altre text manuscrit, gràcies a o per culpa d'algú que s'ha ocupat
que el poguéssim veure tots els que hem volgut a les pàgines del
diari El País i després ja pertot arreu. Es tracta, naturalment, de les suposades notes de
l'extresorer del PP, Luis Bárcenas, que suposadament reflecteixen,
com se sap, una comptabilitat poc neta, i que indicarien que diversos
càrrecs del partit podrien haver rebut suculents sobresous. Tot és presumpte,
encara. Falta només que la justícia no sigui presumpta justícia i que
tot s'aclareixi ben aviat. Aquests dies molts hem donat un cop d'ull
a la grafia corrupta. Encara que els textos manuscrits són en
recessió en les nostres transaccions quotidianes, poder copsar algun
tret significatiu en la lletra d'un corrupte sembla un exercici
interessant. Hi ha qui ha fet un pas més, però: el dissenyador Marc Garriga, d'IDENTYA, ha tingut la idea genial d'apropar-se a aquesta
lletra de la qual tothom fuig com de la pesta (¿qué libro de contabilidad?, ¿qué
letra?, ¿qué qué?) i crear un tipus, la inefable Corrupt Script
(altres persones, posteriorment, n'han fet una font editable). La
iniciativa de Garriga és rupturista (corrupció també ve de rompre,
però en un altre sentit ben diferent del que apunta cap a la
creativitat i l'originalitat). Em sembla, senzillament, una idea
fantàstica. Darrerament assistim a debats inversemblants en què la
disputa sobre les idees ha deixat pas a un altre debat més primigeni,
el debat (seriós!) sobre l'existència de les coses tangibles: els papers existeixen o
són una fabulació de no se sap ben bé qui? L'informe que acusava el candidat
Mas va arribar a existir, o no? No podem viure en aquest estat de
dubte sobre l'existència mateixa. Gràcies, doncs, a Marc Garriga,
per donar més cos i més vida a aquests gargots de la nostra realitat cada dia més evanescent.
