[475] La forja de Vulcà

Quan a la Facultat expliquem als alumnes com s'argumenta ens aturem a comentar les fal·làcies argumentatives, una de les quals és la que s'anomena tradicionalment la cortina de fum. Es tracta d'un recurs que allunya el receptor del tema de debat; es tracta d'introduir un element al discurs que despista, que amaga l'ou d'allò que és objecte de controvèrsia; consisteix a fer servir una pista falsa. Les cortines de fum són el pa de cada dia. Observant aquests dies el volcà islandès Eyjafjallajokull no puc reprimir un pensament de com aquest tipus de fal·làcia paralitza la nitidesa verbal i ètica. El discurs de la mentida és un espai cendrós on no hi ha cap au que aixequi el vol; és un espai per a rèptils. Deixeu-me aturar un moment en el volcà islandès, encara, perquè avui m'interessa parlar del que es veu i del que no es veu: del fum, sí, però també del magma calent, de l'energia subterrània, de la fúria explosiva, de la voluntat vehement de ruptura (l'erupció: del llatí rumpere, 'rompre'). Al segle XII un autor islandès desconegut va escriure una obra única en l'àmbit de la lingüística, que després s'ha conegut com l'Anònim islandès. Es tracta d'un breu tractat de reforma ortogràfica de la llengua islandesa que pretenia adaptar l'alfabet llatí a l'escriptura d'aquesta llengua, una obra excepcional, que revela una consciència ortogràfica insòlita per a l'època i que és també un exemple des del punt de vista metodològic. L'Anònim islandès és el magma roent, una raó en erupció. Mentre el fum de la fal·làcia tot ho estanca, sota el con encès es forgen discursos, arguments, veritats.