[550] La comunicació com a gènere de discurs

Aquests dies a classe parlem de les comunicacions com a gènere de discurs academicocientífic. La seqüència didàctica en què treballen els alumnes acabarà, d'aquí a unes setmanes, en la producció d'una comunicació per a un congrés o jornada. La comunicació és un gènere aparentment menor, al costat de les conferències (que solen tenir una durada de 45 a 60 minuts, mentre que les primeres van dels 10 als 30 minuts). Es tracta d'un tipus de discurs predominantment monogestionat que sol tenir un final obert a preguntes i dóna pas, per tant, a una situació dialògica. Una de les sorpreses habituals quan parlem a classe de les comunicacions és que es tracta d'una producció oral amb uns lligams molt forts amb diverses produccions escrites que sorgeixen en l'abans, el durant i el després de la breu execució oral. La comunicació sol començar amb el "call for papers" que demana un primer tipus de text escrit, el resum (o abstract), amb un títol adequat i unes paraules clau (sempre dins les convencions establertes pels organitzadors de l'acte). Un text escrit que, de vegades, és anònim perquè el comitè científic pugui avaluar-lo amb total independència. Si el resum és acceptat ve l'elaboració del text extens (de nou segons les convencions: nombre de paraules, tipus de lletra, manera de citar la bibliografia, etc.). I la nostra intervenció oral encara necessita el suport d'altres textos escrits: un bon guió mentre parlem, potser un dossier de mà (handout) per als assistents, i, ben sovint, algun text projectat per pantalla elaborat amb algun programa de presentacions... Cadascun d'aquests textos (escrits, però alhora multimodals: amb imatges, gràfics, vídeo, àudio, etc.) té les seves pròpies lleis d'elaboració, que hem de sotmetre a la nostra creativitat, originalitat i autoria. Encara pot ser que el nostre text acabi publicat a les actes del congrés, amb la qual cosa tenim, aleshores, una nova concreció escrita, en un nou suport, del que diem. La comunicació, doncs, és un gènere oral que ens exemplifica molt bé l'estreta relació i interdependència entre els textos orals i els textos escrits. Com estan fent canviar les noves tecnologies les clàssiques comunicacions? [Llegiu, si us ve de gust, alguns comentaris en aquesta línia a l'entrada Inconferències d'Aprendre llengües.] En la mesura que ara l'autor i les seves idees són més que mai a l'abast (hi ha qui penja la presentació a la xarxa abans de fer-la, per exemple, i no és difícil accedir a les idees dels ponents), les comunicacions han de tendir a ser menys reveladores i han de passar, en canvi, a ser més dialògiques: l'autor troba o retroba persones que estan al cas (o poden estar-hi) del que ha de dir, a les quals no pot explicar el que segurament ja saben. El diàleg, doncs, pren més sentit que mai. Les comunicacions poden passar a ser, doncs, més que mai, comunicacions. En el context de la xarxa, d'altra banda, el ponent ha de considerar que el seu públic pot ser dins i fora les parets del congrés (sovint retransmès, o piulat des de la sala), i també que el moment d'assistència a l'acte queda relativitzat, ben sovint, per la possibilitat de veure els vídeos de les intervencions i els materials projectats en l'esdeveniment en espais de hosting a la carta com YouTube o Slideshare. El ponent ha de pensar, doncs, també, quan parla, en el seu públic asincrònic: l'accentuació d'alguns trets contextuals pot no resultar sobrera, des d'aquesta perspectiva. Què més està canviant del gènere discursiu comunicació?