[266] Plataformes sense plataforma

Llegeixo un article interessant d'Enrique Dans, "Educación online: plataformas educativas y el dilema de la apertura", aparegut a la Revista Universidad y Sociedad del Conocimiento. La reflexió de l'autor se centra en la tendència que viuen les organitzacions formatives despertes d'anar superant la seva formació uniforme basada en els Learning Management Systems i anar-se obrint a la utilització d'eines independents escollides per l'alumne i relacionades entre si d'una manera laxa (les small pieces loosely joined a què ens referíem fa temps). Els plantejaments de Dans coincideixen de ple amb observacions que ja hem anat desgranant des d'Aprendre llengües a partir de lectures espigolades ací i allà (llegiu, per exemple, els posts dedicats als entorns d'aprenentatge personal, els PLE) i ens refermen en la visió que els campus virtuals caduquen. Caduquen perquè encorsetar l'aprenentatge, en un moment d'hiperabundància de continguts i de canals d'accés a continguts i d'accés a eventuals companys d'aprenentatge (mestres-alumnes) és ja una activitat podríem dir-ne noucentista. No hi ha res més ridícul, avui dia, que ficar-se en una cofurna (campus) virtual. Els (auto)aprenents del segle XXI no poden acceptar més límits ni restriccions a la seva forma d'aprendre: ni continguts precuinats, ni canals de comunicació establerts, ni companys de classe numerats i ordenats alfabèticament! Retorno a l'article de Dans. L'autor hi fa una reflexió en profunditat sobre l'estratègia que han d'adoptar les organitzacions respecte al grau d'obertura que vulguin donar als seus continguts i respecte al grau d'obertura amb què s'han de formar els seus alumnes: l'evolució de la xarxa i dels usos que se'n fan aboca a l'aprenentatge amb metodologies basades en la plataforma sense plataforma, en el mashup, en l'entorn personal d'aprenentatge. Així, els entorns controlats (Blackboard, el principal, i Moodle, l'alternativa basada en codi obert) topen amb la filosofia del web 2.0, que obre les portes de bat a bat a l'originalitat, la indistinció dels espais formatius i els que no ho són, la creativitat sense límits de l'estudiant, i que esbatana espais, també, a un aprenentatge ubicu i basat en les eines al núvol, com se sol dir, o lluny de cap territori local. Treballar amb campus virtuals pot representar, segons Dans, per als joves estudiants, "renunciar a una filosofia de trabajo aprendida mediante la práctica a través de horas de navegación". És interessant el repàs que fa l'autor de les eines que tenen a les plataformes sense plataforma els joves estudiants alliberats de la dictadura formativa del XX i dels seus darrers cops de cua, les plataformes LMS: blocs, feeds RSS, tagging, watchlists, planets, folksonomies, etc. Tal com indica Dans, l'opció per les plataformes sense plataforma reclama unes organitzacions amb un grau elevat de maduresa: "la decisión de optar por una "plataforma sin plataforma" resulta, en contra de lo intuitivo, más compleja para las instituciones que la de simplemente seguir la "hoja de ruta" marcada por una plataforma y su inventario de herramientas." Estan madures les organitzacions per fer aquest salt? Seran capaços els centres de formació com ara les acadèmies de llengües universitàries d'ajudar els aprenents a alliberar-se, per fi, de la tirania que arrossega des de fa segles l'activitat formativa? M'agradaria creure que sí.