[911] La vida en un tuit (4)

Dies enrere vaig començar a fer una classificació de piulades a Twitter, desenfadada, que ara reprenc. Vam veure vuit tipus de piulades. Torno a la classificació amb la novena: 9) Hi ha piulades fetes per ous, per individus que no han retirat l'ou que els identifica i que no l'han substituït per una imatge escaient, humanitzada. Un ou que piula no mereix ser llegit:

@ciscopeiro tinc son. A mimir!!
— Sílvia Martín (@silviamartinseb) July 3, 2013

10) Hi ha tuits especialment descurats, que en un espai tan reduït com el de la piulada acumulen errades. Els manuals de l'ús de Twitter solen insistir que les piulades no són un espai per a la descurança, l'abreviació, la llengua més semblant a l'oral. No són agradables de llegir tuits com:

Bastentes calamarsades, a Ponts, a Ruptit,...
— Tomàs Molina (@TomasMolinaB) July 10, 2013

11) Un altre tipus de tuits són aquells que es presenten idèntics, regulars, com si es tractés d'una secció, amb continguts renovats a cada piulada, però sempre en la mateixa línia temàtica. És el cas, per exemple,  de la difusió que fa la companya valenciana Immaculada Cerdà @immacersan, que facilita als lectors regularment un dossier de premsa amb informacions d'abast lingüístic:

Què diu hui la premsa sobre les llengües? http://t.co/tXxmohZRnU
— Immaculada Cerdà (@immacersan) July 25, 2013

12) Una altra mena de piulada que s'estén cada vegada més és aquella que indica el mitjà a què dóna pas l'enllaç que incorpora. Per exemple, la indicació [Vídeo] en el cas següent. Es tracta d'una bona pràctica, que normalment contribueix a restar opacitat a allò que es recomana. Pensem que les adreces breus dels tuits fan estalviar caràcters però són ben poc transparents sobre allò a què apunten:

[Vídeo] Recreació del descarrilament del tren de Santiago http://t.co/uILovEw0Hf
— 324.cat (@324cat) July 25, 2013

13) Una altra piulada característica és la que s'adreça al destinatari amb preguntes (facilitant o no l'accés a alguna mena de resposta):

¿Te gustaría crear tu propio negocio? El 69% de los jóvenes se plantea la #emprendeduría http://t.co/zOBUuuhpi2
— Educaweb.com (@EDUCAWEB) July 25, 2013

14) I també són molt típics els tuits imperatius, ben sovint formulats sense cap mena d'atenuador, fet que no indica pas descortesia sinó que, senzillament, es relaciona amb la falta d'espai del tuit: 

Read The Graham Attwell Daily on http://t.co/qXgX637Tsr
— juandoming (@juandoming) July 12, 2013

15) La funció lingüística d'agraïment força directa té també un espai natural a les piulades. Un exemple: 

Gràcies a tu per fer-ho possible col·laborant amb nosaltres, Maria! @mnunesal @LlegirSagarra
— Lletres Catalanes (@lletres) July 12, 2013

16) Per acabar per avui, de vegades sobren les paraules als tuits. El tuit de suport moral es pot reduir a la inexistència de text, simplement a la pertinença a la comunitat vertebrada per una etiqueta:

#animogalicia
— Cristóbal Suárez (@cristobalsuarez) July 25, 2013

[903] La vida en un tuit (3)

Continuem amb la classificació de piulades (vegeu els quatre primers tipus a l'apunt anterior). Vull parlar en aquest apunt de quatre tipus més de tuits: 5) la piulada informativa; 6) la piulada social; 7) la piulada espaterrant; 8) la piulada d'etiquetatge insòlit. És relativament freqüent a Twitter un tuit de caràcter sovint professional que ens informa d'algun fet relacionat amb una àrea de coneixement (l'aparició d'un llibre, l'eixida d'un número d'una revista digital, l'anunci d'un congrés o jornada professional). Es tracta de piulades que sempre van acompanyades d'un enllaç i que normalment no valoren, però que aporten molt de valor. Una de les piuladores que segueixo amb devoció dins aquesta línia és @NewsNeus. Vet aquí una mostra de tuit informatiu de Neus Lorenzo, piuladora empedreïda: 

III Congrés educació Avui pedagogia.fcep.urv.cat/congres2013/pr… 1-2 Juliol, Tarragona
— Neus Lorenzo (@NewsNeus) 9 de juny de 2013

Una altra mena de piulades són les piulades socials. Es veuen a venir de lluny, perquè l'autor inverteix el poc espai que té a escriure noms d'usuaris de Twitter per donar-los les gràcies o, per exemple, per fer-los saber alguna iniciativa. Iniciativa que sovint no es pot expressar als pocs caràcters que queden al missatge i que es prolonga en un enllaç. Un exemple de piulada social seria el següent:

Gràcies ‏@peremaciasiarau ‏@jprat‏@mussoltrek‏@joanguirado‏@jlosoriof @xaviedsquared ‏@josepsalvat ‏tinyurl.com/n3oovnx
— Xavier Rius (@xriusenoticies) 4 de juny de 2013

Un altre tipus de piulada és la piulada (o la repiulada) espaterrant. Si hi ha un mestre en el gènere en la nostra llengua és, sens dubte, Quim Monzó. Seguir la seva cronologia de tuits es trobar-se constantment retuits al·lucinants, pouats a les clavegueres del friquisme més ultrat. En deixo una mostra representativa:

HOLA SOY YO ESTOY LLEGANDOA CASAÓLE ESTOY CANSADO PERO MUY FELIZ GRACIA LA BUENA INFOMACION DE @carruseltaurino; Y @tpt_tvÓLE ÓLE ÓLE
— JESUS RINCON(@jesusrincon20) 11 de juny de 2013

Un dels tipus de piulades que sempre m'ha inquietat és el que constitueixen les que contenen un o diversos hashtags creatius, juganers, insòlits. De vegades cada paraula del text és un hashtag o altres vegades l'autor en proposa un que té tantes possibilitats d'agrupar algú amb un sentit de pertinença com una conjunció (exemple: #ellsmainohofariendaquestamaneratanbestial). Són piulades, les anomeno així, d'etiquetatge insòlit. Un exemple:

#millors #amigues #magrada #molt #aquesta #foto #i #magardaria #que fosim #jo y la marinatrivi instagr.am/p/UjsxDJGdJZ/
— Kidrauhl ✗ (@mrsyoung16_) 16 de gener de 2013

[902] La vida en un tuit (2)

La tipologia de piulades és àmplia. Vull comentar avui quatre tipus de piulades que trobem sovint a Twitter. Són: 1) la piulada intimista, 2) la piulada aguda, 3) la piulada tensa, 4) la que podríem anomenar piulada sintàctica. Cito alguns exemples reals de persones que no vol pas dir, és clar, que piulin sempre de la mateixa manera. M'interessa més la piulada, aquí, que el piulador (tot i que aprofito l'avinentesa per saludar en Jaume Aulet). La piulada intimista és aquella que ens comunica alguna cosa que passa a un subjecte i que, objectivament, no té gaire interès (sobretot si el subjecte no en té). És l'expressió d'un sentiment, de la realització d'una acció quotidiana, l'explicació d'un fet subjectiu. Normalment és una piulada estanca, sense enllaços, però també pot ser que sigui motivada per un element extern que el tuit incorpora (una imatge vista i fotografiada, per exemple). La piulada intimista s'agraeix de tant en tant en persones que quan piulen van per feina, perquè és humanitzadora, però pot ser molt carregosa si el piulador només fa tuits d'aquesta mena. Un exemple d'aquest segon tipus:

Ayer vaya noche pase muy divertida estubo guay y bien
— joseriera torres(@joserieratorres) 9 de juny de 2013

La piulada aguda, que moltes vegades és estanca però pot anar dedicada explícitament a uns lectors específics, és practicada pels amants del joc de paraules i de l'agudesa de l'enginy. Un cas clar és el del professor de literatura catalana de la UAB Jaume Aulet, que s'hi prodiga força i de vegades amb un ritme trepidant:

Felip: no és lícit demanar fidelitat a les regles quan tu jugues al joc perquè, precisament, un dia a la teva mare li va fallar, la regla.
— Jaume Aulet (@Jaumaulet) 4 de juny de 2013

La tercera mena de piulada de què voldria parlar avui és la piulada tensa. Aquesta mena de piulada és la d'aquelles persones que en un tuit volen fer massa coses: dir, valorar, agrair, socialitzar i, encara, a més, marcar amb hashtags alguns temes clau de la piulada. És sabut que alguns marcadors socials (Delicious, per exemple), poden xuclar, si els configurem, els enllaços dels nostres tuits, i que les etiquetes d'emmagatzematge al marcador (a més de l'etiqueta genèrica "from Twitter") són els hashtags que contenia el tuit. Si piulem pensant, doncs, en tantes coses, també en l'emmagatzematge etiquetat de l'enllaç del nostre tuit, el resultat és una prosa tensa. Valgui com a exemple:

Create Instant Interactive Text Based Activities bit.ly/RIiZXS#elearn #esl #efl #ELT #edtech #fecei
— NikPeachey (@NikPeachey) 24 de maig de 2013

Hi ha piuladors, d'altra banda, que es caracteritzen per respectar de manera exquisida la sintaxi, que són capaços d'integrar dins una frase amb subjecte, predicat i complements diversos les etiquetes del tuit i la referència a altres persones i l'enllaç que volen recomanar. Les anomeno les piulades sintàctiques i es caracteritzen per l'elegància. En deixo un exemple. Continuarem.

A @tribucatradio hem parlat de Salvador #Dali amb dos destacats especialistes: Sergi #Loughney i Montse #Aguer: ow.ly/lTclG
— CatalunyaRadio (@CatalunyaRadio) 10 de juny de 2013

[901] La vida en un tuit (1)

No fa gaires dies que escrivia un apunt sobre la fascinant comunicació a Twitter. La lectura diària de les piulades que la xarxa social ens té a punt revela una enorme quantitat de matisos en la comunicació que s'hi genera. Esbosso una classificació de les piulades, en què els diversos punts no s'exclouen. Una primera possibilitat: la piulada original davant la repiulada (pura o híbrida: amb anotació pròpia). L'alternança entre el rol d'emissors i el de reemissors és un tret molt rellevant a Twitter. La redifusió d'allò que considerem que té valor (hi ha molta implicació en una redifusió!), fet que va lligat al crèdit que donem al repiulador, té un valor innegable en època d'abundància informativa. Ara: em pregunto també fins a quin punt rere uns eixuts Interessant, No us ho perdeu, Article brutal de JS, no hi ha algunes vegades o en algunes persones un sacrifici massa gran d'autoria. Algunes piulades esdevenen una axiologia buida, per explicar. El possible desplegament d'arguments en una conversa, d'altra banda, sovint mostra un punt de forçat. Una segona classificació, des del meu punt de vista, la dóna el grau de sociabilitat que busca i comporta la piulada. Hi ha piulades que impliquen altres persones, que responen o enceten interaccions, que provoquen converses (deixo ara de banda els missatges directes), i hi ha piulades que difonen, redifonen, informen una audiència indeterminada que és genèricament la dels seguidors. Tot té el seu moment i cadascú té el seu estil de comunicació, que pot tendir més o menys a la sociabilitat, també a les xarxes. Una tercera classificació és la que separa les piulades estanques de les piulades que contenen la seva prolongació. Molt sovint la piulada dóna pas a un nou mitjà (un text, una imatge, un vídeo...) que n'és en realitat el pretext, el mòbil que ens ha decidit a saltar a l'àgora a comunicar, a compartir. També hi ha, però, les piulades que no es prolonguen en cap enllaç. Un munt de vegades són piulades que esmenten fets d'un context compartit i que no necessiten, doncs, cap continuïtat explicativa. Una quarta classificació: hi ha piulades amb voluntat de classificació temàtica del discurs produït (sigui perquè se segueix una jornada o un esdeveniment en directe, o perquè es té consciència de piular en la línia d'un grup d'interès real o no), fet que permet transcendir l'audiència limitada dels seguidors i eixamplar els receptors. La via és el hashtag al tuit (#bilingüisme, #intercomprensió...) que s'escriu pensant en el grup, la comunitat de pràctica, l'interès compartit. Una cinquena classificació: les piulades amb una funció referencial (informar) davant les piulades amb altres funcions dominants, entre les quals es pot destacar l'expressiva, la poètica i, relacionada amb les anteriors, la purament lúdica (Twitter dóna un joc enorme a la creativitat). Reconeixeu la vostra darrera piulada? Continuarem.

[899] Comunicar a Twitter

La comunicació a Twitter és un fenomen insòlit davant altres formes de conversar i comunicar-nos del passat. La qüestió de la brevetat, de la necessària capacitat de síntesi objectivada en els 140 caràcters per prendre-hi part, és un aspecte formal superficial. Una anècdota si prenem en consideració altres aspectes de l'acte comunicatiu. D'entrada, la comunicació a Twitter és una comunicació en definició. La pregunta inicial amb què va néixer l'eina, Què fas?, es va convertir ben aviat en Què passa? i, encara que hi ha usuaris disciplinats que responen la pregunta, el sentit de les piulades és lliure i l'eina dóna cabuda a tot: des de la nota personal anecdòtica de profunditat humana fins a la valoració més punyent; des de la recomanació més seriosa fins al joc, la literatura i l'expansió de la creativitat. Twitter és un espai de llibertat, una eina total. De vegades se'l compara amb un riu d'aigua, més ràpida com més converses seguim. El líquid fugisser es podria interpretar com un cabal valuós que minimitzés l'efecte del bany puntual, de la sucada de peus quasi atzarosa dels que s'hi acosten de tant en tant. Però els que hi són saben que Twitter és, en bona mesura, control, anàlisi, monitorització, gestió de converses, d'opinions, de recomanacions. Si bé Twitter ens dóna la possibilitat de sucar-hi, de veure què passa i posar-hi cullerada, Twitter és també (amb totes les eines de tercers que en conformen l'ecosistema) un distribuïdor, un generador de canals de reg: els moments del riu que no veiem, si volem, no passen en va. Les lleis de Twitter són noves: podem programar els comentaris o fer-los efímers, podem procrastinar el que ens arriba a la cronologia, podem cercar les converses públiques de qui vulguem, podem fer aparèixer les piulades que vulguem inserint un giny específic en espais allunyats, podem incorporar amics a mitja conversa, podem saber amb tota mena d'eines de mètrica si els enllaços o les imatges que hem recomanat han estat visitats o, en canvi, ignorats, si les nostres piulades han estat considerades interessants o no. Podem tenir amb tota mena de detalls i per vies radicalment noves (no hem de llegir la desaprovació a la cara de l'audiència, sinó en el seu comportament sovint silenciós, en la seva interacció cada vegada més fàcil de seguir i analitzar) les claus de la interpretació de l'efectivitat i de la persuasió. Més enllà del domini d'un grapat de codis i símbols anecdòtics (RT, DM, #FF...) i fins un pèl abstrusos i d'unes maneres de fer, d'una netiqueta, Twitter se'ns revela un espai de comunicació radicalment nou, sense límits, obert, un espai social de llaços que s'enforteixen i s'esmorteeixen sense traumes, de converses que es prenen i es reprenen sense permisos, un espai comunicatiu que, de tan lliure, sembla que se'ns escapi, però la força del qual rau, precisament, en la possibilitat d'aplicar-hi el nostre control.

[829] Piulades de paraula viva (#espanyolisado)

Impressiona veure tanta gent seguint l'etiqueta #espanyolisado a Twitter i emulant les males traduccions i confusions català-castellà de tota la vida, aquelles en què incorrien tots els monolingües catalans que van desaparèixer ja fa un segle i que la Trinca va immortalitzar en una cèlebre cançó fa unes dècades. Les piulades cauen de vint en vint: "bajando de la fuente del gato", "la luna, la ciruela, vestida de luto" o "estaba ploviendo, me he caigudo en un basalo y me he hecho malo en el genollo". O "me hago cruces que no sepáis de qué pie bragas". Aquesta és la nostra música: davant l'estupidesa intel·lectual la resposta irònica i juganera. La resposta plàcida i bonhomiosa, però aclaparadora i imparable alhora. Una resposta que ja no té aturador. Amb el somriure, la revolta.

[604] Mapejar

La xarxa ens posa al davant i a l'abast una enorme quantitat d'informació, d'eines i de possibilitats que canvien les nostres necessitats de llengua i de comunicació. Exposar, informar o donar a conèixer, amb tot el desplegament d'estratègies pragmàtiques, discursives i lingüístiques que s'hi associen, han passat a un segon terme en les nostres necessitats de comunicació. Argumentar, sintetitzar, classificar i mapejar, en canvi, són cada cop més imprescindibles. Pel que fa, en concret, a classificar i mapejar, són una resposta necessària a l'allau que ens cau al damunt en forma de tota mena d'estímuls que fan complex i radicalment nou el nostre entorn. D'aquí el ressò que tenen eines com els mapes conceptuals a la xarxa, útils per si mateixos però alhora útils per entendre el caos que ens envolta. Cada vegada ens és més necessari tenir eines i recursos que ens permetin entendre una realitat que se'ns escapa. Es tracta de recursos que ben sovint tenen un caràcter visual, en l'elaboració i el desxiframent dels quals no hem tingut precisament un entrenament gaire sòlid fins ara en les diverses fases d'ensenyament obligatori. Si una cosa agraïm avui dia són els esforços de classificació de l'estil, per exemple, de l'organització que feia Microsiervos ja fa un temps del fenomen web 2.0 (consulteu-ne el mapa, ben conegut) o desenes d'altres temptatives en la mateixa línia (fixeu-vos també en aquesta ubicació damunt un mapa del món de més de mil eines 2.0). La gran quantitat de mapes conceptuals que proven de classificar el web 2.0 o altres fenòmens actuals és, en aquest sentit, ben reveladora. Quan algú ens mapeja l'al·luvió informatiu desconcertant en què vivim, respirem, un moment, alleujats. Altres senzills exemples de mapes orientadors són les temptatives de mostrar gràficament l'univers d'aplicacions associat a Twitter (Jess3 & Brian Solis). Observeu l'univers de serveis de 2010 (el Twitterverse 2010) i, també, l'univers de serveis de 2011 (el Twitterverse 2011), que ha crescut sense parar desafiant la nostra possibilitat d'abastar-lo. Com a aprenents perpetus de llengües (una plàcida cadena perpètua, aquesta) necessitem tenir tota mena de recursos per mapejar el caos que ens circumda i per saber llegir i interpretar els mapes aliens. Com a professors de llengües, no podem tampoc oblidar-ho.

[555] Recollir les piulades

Aquests dies em trobo implicat en l'organització d'un esdeveniment professional en el qual volem donar pas a algunes de les eines d'expressió que el web 2.0 ha anat popularitzant aquests darrers temps, que molts de nosaltres ens hem llançat a fer servir i que comencen a ser indispensables en esdeveniments públics. Ens hem decidit a obrir hashtags de twitter per als actes de la jornada i també per als diversos grups de treball que es reuniran el primer dia. Es tracta de fer lloc a l'abans i el després de la jornada, de fer que que no quedi delimitada pels moments solemnes d'obertura i de tancament de l'esdeveniment, i, sobretot, d'afavorir al màxim la piuladissa, de donar paraula a tothom en qualsevol dels actes programats. Es fa necessari, amb tot, que l'organització gestioni les piulades dels participants (presents o absents) a la jornada i les serveixi als interessats d'una manera amigable. Trobo algunes eines que ens poden anar bé en aquest sentit: tweetdoc, per començar, ens recull fàcilment en un document pdf fins a 500 piulades. Altres eines que ens permeten presentar un mur de piulades que es pot projectar al llarg de l'esdeveniment són utweet (massa carregada pel meu gust, i poc llegidora); anothertweetonthewall, molt atractiva, i altres eines com wiffiti. Les provarem, aquests dies i, amb tota seguretat, les experimentarem a la jornada. Si en coneixeu d'altres o voleu recomanar o valorar les que acabo d'indicar, els comentaris seran molt ben rebuts.

[535] Twitter com un diari

La nostàlgia per les formes més clàssiques de disposar la informació és ben present a la xarxa. Moltes aplicacions permeten que accedim a les dades disposades com si es tractés d'un diari convencional. Per a molts usuaris és un veritable descans rebre allò que volen en una forma quasi convencional, fàcil, quieta, del passat. Entre les eines que permeten crear diaris personalitzats, destaco Meehive. Els agregadors donen molt de joc, també, en aquesta línia (al capdavall aquestes eines operen totes per agregació). Una altra aplicació que ens permet generar una pàgina semblant a un diari a partir dels nostres feeds RSS, per exemple, és Readefine. I amb una funció semblant hi ha RSSOwl. També hi ha aplicacions vinculades amb Twitter que recuperen el format dels periòdics. Una és The Twitter Times, que aplega les piulades que ens van apareixent en la línia de temps incessant de Twitter. Operant una selecció de rellevància, l'aplicació les mostra en el format de diari. Darrerament ha aparegut una altra eina similar. Es tracta de Paper.li, que també ens ajuda a seguir el ritme frenètic de Twitter. Acabo de fer-hi algunes proves: podem demanar el nostre diari o el d'altres usuaris de Twitter (i la privacitat?), o el diari de llistes o de hashtags. Les piulades ens apareixen agrupades per categories i cal tenir present que hi ha més entrades de les que es veuen en pantalla a un primer cop d'ull. La selecció de les que apareixen inicialment, imagino, deu anar vinculada a l'acceptació que han tingut les piulades en forma de repiulades, per exemple. És interessant que els vídeos i les imatges enviats per algú a Twitter també es recopilen al diari. Un diari que es pot comunicar a altres persones i que es va actualitzant cada vint-i-quatre hores, amb avís, si es vol, per correu electrònic. Avui llegia (a Twitter!) que el sistema RSS recula (l'agregador Bloglines, per exemple, ha plegat ja), perquè és un sistema massa complicat en una xarxa que ha de respondre a la pura intuïció, i que Twitter el va substituint per cobrir les necessitats informatives. No em refio gaire dels anuncis apocalíptics a la xarxa (els blocs ja serien morts, i fins el web, com anunciava la revista Wired fa ben poc), però cal tenir en compte aquests avisos. Sigui benvinguda, en tot cas, qualsevol eina que ens ajudi a llegir millor Twitter.

[398] Tecnologia i classes menys magistrals

La Universitat nord-americana de Purdue, que ja coneixem per l'excel·lència amb què tracta les qüestions de llengua i comunicació dels seus estudiants, ha desenvolupat una aplicació que recull el retorn dels alumnes a classe amb l'objectiu que pugui millorar el seu aprenentatge. Es tracta de Hotseat, que es defineix com “a software application that captures student comments about a class and allows everyone in the class to view those messages, including the professor and teaching assistants. Students can post messages to Hotseat using their Facebook, MySpace or Twitter accounts, or they can send text messages or simply log into the Hotseat Web site”. Som als antípodes, doncs, és clar, del coneixement tancat, escàs, del mestre que parla sol, de la classe magistral, del curs de les explicacions ja planificat pel mestre abans d'entrar a l'aula i poc o gens modificable. Hotseat representa obrir nous canals a la polifonia que hauria de definir qualsevol classe. Pel que llegim, aquesta experiència incipient sembla haver estat un èxit: les valoracions d'alumnat i professorat semblen bones. Els usos a classe de llengua són perfectament previsibles. Imaginem el professor a punt de parlar dels verbs de dicció o els verbs psicològics, per posar un exemple qualsevol, i rebent diversos exemples dels alumnes quasi simultàniament, que el situen de cop respecte al que saben els estudiants del tema i li estalvien de fer la llista a la pissarra, potser: la llista ja l'han fet els assistents a la classe? D'una forma ben natural (i ben activa i ben compromesa, per a l'estudiant) la distància entre allò que saben els alumnes i la percepció que té el professor sobre el que saben es redueix enormement. Les possibilitats de millorar la docència, doncs, de fer-la adequada i significativa, es multipliquen amb aplicacions com Hotseat.

[393] Arronsar i estirar la llengua

Cada dia fem temptejos en l'escriptura a la xarxa, rastrejant-ne diversos límits. No tinc cap mena de dubte que l'exercici de reducció verbal que ens planteja una eina com Twitter (els 140 caràcters) és interessant perquè convida a l'essencialitat, fet important si pensem en el context d'infosaturació en què ens movem a diari. L'exercici és interessant, també, des de l'òptica de l'aprenentatge de llengües, sens dubte, perquè promou la capacitat de síntesi, competència fonamental a la universitat, altres nivells educatius i el món professional. No pas per atzar, quan els serveis lingüístics universitaris vam dissenyar les proves oficials de la Comissió de Formació en Llengua Catalana de les universitats del Principat vam voler que es valorés expressament la capacitat de síntesi dels candidats (a la primera àrea de les proves). La xarxa sembla esquinçar diversos dels criteris amb què se solien valorar els textos abans de la revolució tecnològica que vivim. L'hipertext liquida la coherència, d'una banda: passem d'un lloc web a un altre i no esperem ni el mateix tractament, ni un acord ideològic total amb el que llegíem al lloc originari, ni el mateix estil, ni tan sols el mateix codi lingüístic... solem trobar textos en altres llengües, experiència que acceptem com a normalíssima. Com a lectors, estem sempre a punt per integrar qualsevol element sorprenent als discursos (que construïm nosaltres, al capdavall). D'altra banda, l'escriptura a la xarxa, fluctuant, líquida, econòmica o de vegades rupturista fulmina la correcció lingüística tal com l'enteníem. Ningú no s'atreviria a corregir un text de la xarxa amb el mateix rigor que abans (un cop corregit, el text potser ja no hi seria o hauria mutat cap a un altre text). I el criteri de l'adequació, d'altra banda? Semblava que Twitter ens feia passar per l'adreçador dels 140 caràcters (escurçant fins i tot les adreces)... però no cal. L'eina TwitLonger ens permet estendre'ns més, si ho necessitem. Sense trauma, sense por de ser inadequats. Acabo de fer-ne una prova i he trobat ben útil l'aplicació. ¿Com valorarem la llengua, d'aquí a un temps, si a cada pas trobem maneres de fer-la servir noves i flexibles, escletxes d'ús impensables, que trenquen tots els motlles de l'avaluació del passat?

[319] Twinslator: traduir les piulades

Parlem de Twitter, ara que s'anuncia una imminent renovació de la seva senzilla pàgina d'entrada. I parlem de les piulades a Twitter (per cert: proposo des d'aquí fer servir aquesta forma, piulades, per designar els twits de l'ocell del programa: 'piular' vol dir també 'parlar', a casa nostra!). Fàcilment ens pot convenir escriure a Twitter en idiomes que no sabem escriure. Les eines de traducció a la xarxa són nombroses, però hem de poder trobar, sens dubte, les que ens permetin actuar amb més rapidesa. En el cas de Twitter la necessitat és escriure, traduir i enviar en un moment. He experimentat Twinslator, l'aplicació que em sembla més senzilla i útil per aconseguir l'objectiu indicat. Recull la teva aportació i la tradueix a l'idioma que seleccionis, d'una llista en la qual hi ha 42 llengües: hi ha el castellà, el gallec, el català, l'anglès, el francès, el turc, el suec, el rus, el romanès, el portuguès, el francès, el danès, el txec, l'àrab, l'albanès, etc. (no hi trobo llengües per les quals sento una gran simpatia, "llengües personals adoptives", segons la proposta de Maalouf, com l'occità o el basc, llàstima). No cal ni indicar, en aquesta aplicació, quin és l'idioma de partida, perquè en fa una detecció automàtica i de seguida proposa la traducció, que pots enviar des de Twinslator mateix a Twitter. Faig algunes proves al meu Twitter i no sempre sembla detectar correctament la llengua d'entrada, que és sempre la catalana. Com que ja estem acostumats que les eines de traducció no siguin perfectes... La utilitat és ben clara, amb tot. Twinslator no ens ha de fer oblidar, però, alternatives anteriors com TweetTranslate o Tweetrans.

[317] Twitcam: vídeos al Twitter

L'eina de microblogging més estesa actualment (cada cop més utilitzada en ensenyament i aprenentatge) ja permet que hi enviem vídeos. Ens referim a Twitter, és clar, i a Twitcam per ser més concrets. El procediment és d'una senzillesa absoluta (tres passos elementals, a banda tenir webcam i micròfon) i no cal ni registre ni programari, només tenir un compte a Twitter. La durada dels nostres enregistraments pot ser com a màxim de 3 minuts. Com ja és habitual, el vídeo produït genera una URL i també un codi que permet incrustar-lo en un web. Twitcam ofereix també la possibilitat de xatejar. Acabo d'experimentar Twitcam i em sembla una eina interessant i poderosa, un accessori imprescindible per a Twitter. La qüestió, amb tot, és si volem tenir el grau de presència personal que ens dóna aquesta eina. Com ja hem comentat altres cops, el text sembla que permet una relació menys agressiva i menys exposada davant l'interlocutor. Es tracta, també, però, de veure què es vol comunicar i de triar la via més oportuna en cada cas. Acabo d'enviar al meu Twitter un breu vídeo de prova (la qualitat no és bona, és senzillament una prova, pràcticament sense llum). Caldrà veure l'ús real d'aquesta possibilitat a Twitter a partir d'ara.

[286] Twitter a les aules?

Moltes de les noves eines o aplicacions que ens està proporcionant la xarxa tenen una plasticitat fabulosa, que les converteix en aptes per dur a terme activitats impensades inicialment. per qui les va concebre. Els usuaris, doncs, condueixen les eines cap on volen: fenomenal. Perquè el que importa no són tant les eines com els interessos de les persones. Els interessos (i el seu acompliment) romanen, les eines passen. Es dóna la circumstància que diverses eines que moltes persones solen vincular a activitats de passar el temps (o, directament, de perdre el temps, si escoltem els més crítics) acaben revelant-se poderoses en àmbits professionals o acadèmics. Acaben essent reconduïdes pels interessos molt definits de les persones. Facebook n'és un cas clar: algunes persones no hi veuen res més que un espai per tontejar, però una part de l'activitat professional de molts individus passa ja per Facebook. Pel que fa a Twitter, jo mateix havia pensat fins fa quatre dies que era una eina de contacte, i que una eina en què uns amics es van informant d'allò que estan fent, de vegades amb una elevada concreció de detall, no podia oferir res de bo a l'activitat acadèmica i professional. Discrepo, ara, obertament. Per Twitter (per les piulades de les persones que he decidit seguir) m'he assabentat, aquesta setmana, de moltes qüestions rellevants en l'ordre de la meva activitat professional. I el temps perdut a esquivar els comentaris dels companys d'eina que avisen que ja s'han llevat, que han punxat una roda o que se'n van a dormir no m'han pres gaire temps. Hi he comunicat alguns pensaments breus, d'alta banda, a persones que sé que llegeixen el meu Twitter, o he completat una conversa de cafè amb uns amics que segueixen aquesta eina. En fi, molt més que tonteig. Incrusto a continuació un vídeo, “The Twitter Experiment”, de la Facultat d'Arts i Humanitats de la Universitat de Texas (Dallas), que exposa l'ús que fa una professora a classe de Twitter amb finalitat d'afavorir la participació i el debat dels seus estudiants. Els resultats, sorprenents. Crec en aquesta fórmula. És evident que els 140 caràcters de Twitter no permeten produir argumentacions, i que limiten el tipus de text que es genera (que es pot trobar a un clic, amb tot), però també ho és que la facilitat amb què un grup nombrós pot generar opinió i debat, dins i fora de l'aula, és molt gran. La brevetat dels missatges, d'altra banda, des de l'angle de la formació lingüística, pot ser un constrenyiment forçat de gran valor si del que es tracta és de promoure la capacitat de síntesi dels nostres estudiants. Twitter a les aules de llengua, doncs? Val la pena escoltar-ne experiències i valorar la possibilitat d'introduir-ne l'ús, puntualment.

[79] Conèixer eines 2.0 per mitjà de vídeos

Des d'aquesta entrada volem donar accés ràpid a cinc utilitats fonamentals per al professorat de llengües. Molts docents ja estan avesats a aquestes eines, però altres potser no, perquè hi ha molts ritmes en l'aproximació al fenomen 2.0. Del que es tracta, al capdavall, és que no ens engoleixi la fractura digital. Què són els blocs? Què és Twitter? Què és Google Docs? Què vol dir sindicar un contingut (RSS)? Què és el podcast? Hem triat cinc recursos explicatius d'aquestes eines. Sobre Twitter “O que é Twitter” (subtitulat en portuguès); sobre Google Docs “Google Docs in plain English"; sobre la sindicació, “RSS in plain English” (subtitulat en castellà); sobre el podcast, “Podcast em portugues claro”. I sobre blocs, finalment, “Blogs in plain English” (en italià). A aquest vídeo hi donem accés des d'aquest bloc mateix: