Parlava a l'entrada anterior d'una
lectura recent, Etimologicón, de Javier del Hoyo (2013). El recurs a
l'etimologia per aprendre llengües és una estratègia fenomenal, de
reflexió sobre el codi i d'augment de la consciència lingüística,
que penso que en general s'hauria de treballar més a l'aula i fora l'aula. A les
classes de llengües en què es poden fer aflorar fàcilment
parentius amb les llengües dels aprenents, segur, però també a les
classes de llengües on aquesta operació no és tan senzilla
(alemany per a catalanoparlants, anglès per a catalanoparlants...) amb
la idea d'afavorir que l'aprenent pugui establir connexions de
paraules, amb l'objectiu que pugui crear autèntiques xarxes de mots
relacionats (tan sols en la llengua que aprèn, per exemple). L'atracció per
l'etimologia com a via d'accés a la veritat de les paraules forma
part d'un passat remot. El gust per l'etimologia per ser conscients
de l'origen (no de la veritat) de les paraules és, en canvi,
interessant. I és gran el potencial del domini de l'etimologia per
poder comprendre la posició de les paraules respecte a altres que hi
estan relacionades, a l'interior de la mateixa llengua i dins
l'enorme xarxa que constitueixen totes les llengües que anem aprenent. Considero que el coneixement de l'etimologia és un recurs
més (no menor) per eixamplar i falcar la competència plurilingüe,
un recurs transversal que ens ajuda a fer un pas enrere respecte als
idiomes entesos com a constructes culturals perfectament
individuats, sovint amb uns límits forçats i absurds des del punt
de vista lingüístic. Penso que fent aquest pas enrere, aquest
viatge en el temps a què ens duu l'etimologia, som més a prop de
sentir la competència plurilingüe, que no és una addició de
llengües en el parlant, sinó una amalgama. Una amalgama que no es
pot percebre nítidament des de la unicitat radical de les llengües
ni des d'enfocaments només sincrònics o des d'enfocaments que defugen focalitzar en
la forma perquè es proclamen sense fissures comunicatius.