La copia (l'abundància) és una veritable necessitat als discursos en què ens expressem a diari. No hi ha res més decebedor que un text pobre de recursos lingüístics i mancat d'idees, ancorat, doncs, doblement en la inòpia. Això ho sabien els clàssics grecollatins i s'ha anat recordant al llarg dels segles. Ara fa cinc-cents anys (1512) Erasme de Rotterdam escrivia i editava amb aquest objectiu el text De copia verborum ac rerum, del qual ha aparegut ara una versió al castellà, obra que considero molt interessant i que podem titllar sens dubte de contemporània. Es tracta del text Recursos de forma y de contenido para enriquecer un discurso (Madrid: Càtedra 2011), a cura d'Eustaquio Sánchez Salor. Erasme va compondre l'obra perquè els joves poguessin expressar-se bé en llatí. El seu objectiu era doble: proporcionar la copia verborum (és a dir, abundància de recursos de llengua per poder-se expressar amb riquesa verbal) i la copia rerum (és a dir, abundància de recursos relacionats amb la substància del discurs, amb les idees). Amb totes dues còpies els joves podrien construir perfectament els seus discursos. L'obra anava adreçada a l'ennobliment de la llengua llatina, com comentava, però el curador l'aproxima al lector contemprani traduint bona part dels exemples d'Erasme al castellà. Tot i el salt temporal de cinc-cents anys, el text manté intacte el seu valor i esdevé un inestimable tractat de la variació lingüística. Molts mecanismes i reflexions contra la pobresa expressiva són vigents: ús de sinònims, antonomàsies, perífrasis, metàfores, al·legories, amplificacions de menes ben diverses, minoracions, ús de paraules desusades, sòrdides, noves, estrangeres, poètiques... També a la pimera part del text (sobre la copia verborum) Erasme incorpora un reguitzell de fórmules per a la variació que tenen interès des de l'ensenyament funcional de les llengües (com s'expessa la compra, l'acusació, l'agraïment, l'engany, l'amor, el rebuig, com es diu que algú ha mort...). En alguns moments el text pren un aire de virtuosisme, com quan Erasme ens dóna 203 formes en llatí per dir “Mentre visqui sempre em recordaré de tu” (“Semper dum vivam, tui meminero”; un exemple només: “Non mihi brevior fuerit tui memoria quam ipsa vita”). La segona part del text no perd interès.. Erasme hi parla de la copia rerum, és a dir dels recursos dels tractats de retòrica per expressar de diverses maneres un fet, una idea, un argument. El text avança en aquesta secció entre fórmules d'ampliació (antecedents, concomitàncies, conseqüències, descripcions...), digressions, gradacions, divisions argumentades, exemples, fórmules d'enriquiment de les parts del discurs.... Tot un tractat, en suma, de la variació, una apologia de l'abundància verbal i d'idees que en cap moment oblida però, el criteri de la supeditació al decòrum, a la brevetat sovint necessària, a l'elegància imprescindibe en fer ús de la llengua. Un text fenomenal, doncs, per superar la inòpia en els discursos i tenir els recursos suficients per administrar bé la còpia.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris variació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris variació. Mostrar tots els missatges
7.8.11
[692] De la inòpia a la còpia
La copia (l'abundància) és una veritable necessitat als discursos en què ens expressem a diari. No hi ha res més decebedor que un text pobre de recursos lingüístics i mancat d'idees, ancorat, doncs, doblement en la inòpia. Això ho sabien els clàssics grecollatins i s'ha anat recordant al llarg dels segles. Ara fa cinc-cents anys (1512) Erasme de Rotterdam escrivia i editava amb aquest objectiu el text De copia verborum ac rerum, del qual ha aparegut ara una versió al castellà, obra que considero molt interessant i que podem titllar sens dubte de contemporània. Es tracta del text Recursos de forma y de contenido para enriquecer un discurso (Madrid: Càtedra 2011), a cura d'Eustaquio Sánchez Salor. Erasme va compondre l'obra perquè els joves poguessin expressar-se bé en llatí. El seu objectiu era doble: proporcionar la copia verborum (és a dir, abundància de recursos de llengua per poder-se expressar amb riquesa verbal) i la copia rerum (és a dir, abundància de recursos relacionats amb la substància del discurs, amb les idees). Amb totes dues còpies els joves podrien construir perfectament els seus discursos. L'obra anava adreçada a l'ennobliment de la llengua llatina, com comentava, però el curador l'aproxima al lector contemprani traduint bona part dels exemples d'Erasme al castellà. Tot i el salt temporal de cinc-cents anys, el text manté intacte el seu valor i esdevé un inestimable tractat de la variació lingüística. Molts mecanismes i reflexions contra la pobresa expressiva són vigents: ús de sinònims, antonomàsies, perífrasis, metàfores, al·legories, amplificacions de menes ben diverses, minoracions, ús de paraules desusades, sòrdides, noves, estrangeres, poètiques... També a la pimera part del text (sobre la copia verborum) Erasme incorpora un reguitzell de fórmules per a la variació que tenen interès des de l'ensenyament funcional de les llengües (com s'expessa la compra, l'acusació, l'agraïment, l'engany, l'amor, el rebuig, com es diu que algú ha mort...). En alguns moments el text pren un aire de virtuosisme, com quan Erasme ens dóna 203 formes en llatí per dir “Mentre visqui sempre em recordaré de tu” (“Semper dum vivam, tui meminero”; un exemple només: “Non mihi brevior fuerit tui memoria quam ipsa vita”). La segona part del text no perd interès.. Erasme hi parla de la copia rerum, és a dir dels recursos dels tractats de retòrica per expressar de diverses maneres un fet, una idea, un argument. El text avança en aquesta secció entre fórmules d'ampliació (antecedents, concomitàncies, conseqüències, descripcions...), digressions, gradacions, divisions argumentades, exemples, fórmules d'enriquiment de les parts del discurs.... Tot un tractat, en suma, de la variació, una apologia de l'abundància verbal i d'idees que en cap moment oblida però, el criteri de la supeditació al decòrum, a la brevetat sovint necessària, a l'elegància imprescindibe en fer ús de la llengua. Un text fenomenal, doncs, per superar la inòpia en els discursos i tenir els recursos suficients per administrar bé la còpia. 
25.9.10
[544] Variació i oral formal
La conversa espontània no té gaires preocupacions pel que fa a la variació lèxica. En les interaccions col·loquials no esmercem gaires esforços, en general, a buscar sinònims, hiperònims, perífrasis que ens permetin no repetir una paraula o una expressió que ja ha aparegut al nostre discurs. Els textos elaborats, amb tot, entre els quals podríem situar manifestacions de l'oral formal com comunicacions o conferències, vetllen per la variació. En una conversa informal sobre el càncer de coll d'úter, podríem sentir perfectament una intervenció com la següent:
El càncer de coll d'úter hi apareix repetidament, sense que se'n faci cap problema l'emissor ni els receptors del missatge o participants en la interacció. En un text escrit formal, o en un discurs oral formal, vetllaríem per trobar un grau acceptable de variació lèxica. En un discurs oral podria funcionar una explicació com la següent:
El càncer de coll d'úter ha estat substituït a l'hora de cohesionar el discurs per diversos elements d'idèntica referència com una malaltia, que, una afecció, aquesta malaltia, -la, problema. Tot i que és ben clar que no ens podem permetre una absència de variació en textos formals, hem de tenir present una altra qüestió: el llenguatge especialitzat d'abast més restringit (menys guiat per una finalitat divulgativa), que cerca la univocitat, la monoreferencialitat dels significats del discurs, no té predilecció per les formes sinònimes (que mai no ho són del tot) o alternatives, perquè poden aportar matisos semàntics nous, indesitjats, al discurs. Al contrari, privilegia l'exactitud del sentit. En una conferència de metges per a metges sobre el càncer de coll d'úter, doncs, el ponent podria repetir insistentment sense problema el terme càncer de coll d'úter. El marge de variació que hi ha d'haver al nostre discurs, doncs, demana parar esment a aquestes qüestions.
El càncer de coll d'úter hi apareix repetidament, sense que se'n faci cap problema l'emissor ni els receptors del missatge o participants en la interacció. En un text escrit formal, o en un discurs oral formal, vetllaríem per trobar un grau acceptable de variació lèxica. En un discurs oral podria funcionar una explicació com la següent:
El càncer de coll d'úter ha estat substituït a l'hora de cohesionar el discurs per diversos elements d'idèntica referència com una malaltia, que, una afecció, aquesta malaltia, -la, problema. Tot i que és ben clar que no ens podem permetre una absència de variació en textos formals, hem de tenir present una altra qüestió: el llenguatge especialitzat d'abast més restringit (menys guiat per una finalitat divulgativa), que cerca la univocitat, la monoreferencialitat dels significats del discurs, no té predilecció per les formes sinònimes (que mai no ho són del tot) o alternatives, perquè poden aportar matisos semàntics nous, indesitjats, al discurs. Al contrari, privilegia l'exactitud del sentit. En una conferència de metges per a metges sobre el càncer de coll d'úter, doncs, el ponent podria repetir insistentment sense problema el terme càncer de coll d'úter. El marge de variació que hi ha d'haver al nostre discurs, doncs, demana parar esment a aquestes qüestions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)