[696] Llengua i vaguetat

Fa uns dies escrivia unes línies sobre Numeri per parlare, de Carla Bazzanella, dedicat en bona mesura a parlar de com les llengües expressen amb nombres la indeterminació i l'aproximació: “è utile l'indeterminatezza nella lingua”, hi afirmava amb contundència l'autora (p. 30), que aportava profusió d'exemples al seu text. M'ha caigut a les mans, posteriorment, Elogi de la vaguetat lingüística, d'Agnès Esquirol (Lleida: Pagès, 2010), un text que causa un impacte immediat en el lector i el fa rumiar. Estem molt acostumats, des de l'àmbit de l'ensenyament i l'aprenentatge de les llengües (encara més si es tracta d'aprenentatge de llenguatges especialitzats), i també des de la seva avaluació, a llançar una mirada displicent a la manca de precisió en els discursos de l'alumnat i a estigmatitzar, ras i curt, la vaguetat lingüística. Encara que ensenyem l'ús de certes partícules o estructures al servei de la indeterminació, per exemple, ben poc sovint, en canvi, ensenyem a entendre, a gestionar i a controlar el fenomen omnipresent i a voltes ben necessari i rendible comunicativament de la vaguetat en l'expressió. No cal ser Verlaine o Mallarmé per experimentar la pràctica conscient de la vaguetat en el discurs, ultrada i metòdica en aquells mestres del simbolisme i en els seus seguidors. Agnès Esquirol ens ensenya que la vaguetat és consubstancial al llenguatge humà (que no és pas un llenguatge formal), i que apareix als diferents estadis de la comunicació (en el pensament de l'emissor; en les paraules; en el context, resemantitzador; en el receptor del text). I ens indica també que la vaguetat no és, d'entrada, ni una virtut ni un defecte del llenguatge. L'ésser humà, delerós de conèixer, vol endreçar el món amb el llenguatge, però no pot exercir una “tirania” sobre la realitat, sinó tan sols aproximar-se gradualment a conèixer-la. El llenguatge, amb la generositat de la seva imperfecció, amb la seva flexibilitat, forniria a l'ésser humà un marge ampli (equivalent a l'espai de descoberta que té algú que ha sortit del camí i que vagareja, que divaga) per viure amb naturalitat el desajustament entre llenguatge i realitat. D'aquí la necessitat de la vaguetat lingüística. Esquirol comenta a l'obra la vaguetat en les definicions dels diccionaris, el grau de vaguetat inherent a les diverses categories i classes de paraules (noms, verbs, adjectius, adverbis, preposicions, paraules gramaticals) i analitza també amb detall com les ideologies manipulen la vaguetat lingüística. El text acaba fent una apologia de la vaguetat. L'autora la considera 1) econòmica, 2) el revers necessari de la precisió, 3) un factor compensador de la linealitat del discurs, 4) una porta oberta a un augment d'informació, 5) una “terra per a la lluita semàntica i el creixement”, 6) un estímul per a la interrogació, l'atenció i l'acostament i 7) un factor d'emoció. Elogi de la vaguetat lingüística és una lectura que vol rehabilitar un aspecte de la llengua massa sovint condemnat sense pal·liatius a la categoria de vici o descurança. El repte quotidià de la cerca de la precisió lingüística s'enriqueix, per mitjà d'aquest text, amb l'augment de la consciència dels marges de vaguetat que contenen els textos i de les virtuts d'aquesta vaguetat.