Ho vaig dir fa temps i hi insisteixo: necessitem Mourinho. Mai a la vida un personatge públic no ens havia aportat tant des de l'angle comunicatiu, ensenyant-nos dia rere dia el que no és convenient o adequat o correcte o necessari fer (consulteu les entrades que dedicava fa un temps als estils comunicatius de Mourinho i Guardiola). És un antimodel perfecte. En general, la inadequació comunicativa passa factura aviat a les figures mediàtiques que la practiquen. Mourinho és, per aquest motiu, un cas excepcional que no hem de desaprofitar. Hi ha una lliçó pràcticament cada dia. Penso, avui, a utilitzar-lo a la classe d'argumentació de dimarts, unes hores abans que es jugui el partit de tornada de la Champions, el Barça-Madrid. Perquè el material que ens va deixar Mou en acabar el partit d'anada em va de primera. És la sonsònia dels por qué, recordeu? (un autèntic argumentum ad nauseam, una fal·làcia). Els por qué que va deixar anar en la compareixença final del partit del 0-2, la qual permet explicar i exemplificar els arguments causals. Mourinho tenia una tesi: que el Barça rep ajuts que li permeten guanyar els partits. No n'hi ha prou, però, a tenir tesis, si no hi ha res sòlid que hi doni suport; són simples opinions. El cas és que els arguments causals de Mourinho hi eren, a la seva ment rebuscada, però que no era capaç de formular-los com a tals, perquè no se sostenien per enlloc. Es tractava, doncs, de dir-los i no dir-los, és a dir, d'insinuar tan sols els perquès sense arribar a formular-los amb nitidesa. D'aquí les preguntes reiterades, els por qué constants que no feien més que llançar pilotes fora, que evitar la formulació dels perquès impossibles. Perquè les causes de la seva tesi eren informulables: ni Villar, ni els àrbitres, ni la Unicef, ni... no tenen res a veure amb els suposats ajuts al Barça, que si no es poden demostrar, no ho són. La lliçó de Mourinho és la d'una enorme irresponsabilitat. Una figura pública no pot sortir a la palestra a dir i no dir, no es pot refugiar solemnement en la insinuació. L'argumentació formal que es mereix la ciutadania no és un joc, no és un foc d'encenalls vergonyant, no és llançar la pedra i amagar la mà. Si no hi ha una tesi a comunicar, callar és molt raonable. Si hi ha una tesi a comunicar es comunica, s'assumeix la responsabilitat del que es diu i s'aporten els arguments que permeten defensar-la (causes, per exemple) i, sobretot, els elements de suport que permeten provar-les, especialment si la tesi és arriscada o compromesa. Espero, amics i amigues d'Aprendre llengües, que Mourinho salvi la temporada i continuï com a mínim un any més al Madrid. Necessitem les seves lliçons, que esdevenen veritables arguments.
