El vent que ha bufat del nord i ha portat la cendra dels volcans d'Islàndia cap al sud és una bonica metàfora del que està passant en aquell país: algunes maneres de fer islandeses estan col·lapsant l'ordinari trànsit mental de mig Europa. El fet que l'elaboració de la llei de lleis islandesa, la Constitució, s'hagi plantejat amb un redactat col·laboratiu, al més pur estil 2.0, és atípic i situa al nivell màxim la voluntat de comptar amb tothom i d'implicar-lo en el procés de renovació de les regles del joc del país. Democràcia? Sí, una forma evident de democràcia. S'han fet ressò d'aquesta iniciativa molts mitjans darrerament (llegiu l'apunt recent de Dolors Reig sobre la qüestió) i crec, de debò, que el fet marca una línia de futur i contribueix a deslegitimar les temptacions dictatorials, tan primitives i tan fàcils i també tan extemporànies en el món present. Junts, indubtablement, som més intel·ligents i menys arbitraris. Aquesta pràctica de redactat col·laboratiu, inimaginable sense la xarxa i les seves dinàmiques de participació, ens ha de fer veure (com tantes altres coses) que hem d'accelerar l'ensenyament de la competència digital, i també que és una prioritat, d'altra banda, liquidar la fractura digital que impedeix que qualsevol persona pugui implicar-se i intervenir. Sense les noves competències de participació i d'exercici de la ciutadania, indestriables d'un nou aprenentatge i d'un nou exercici de la llengua i la competència comunicativa, no es pot anar endavant.