[914] Escriure ciència en llengua planera

Acabo de llegir un llibre fantàstic per als nostres estudiants universitaris que se les heuen amb la producció de textos científics, o que en practiquen la correcta elaboració. Es tracta del text d'Anne E. Greene Writing Science in Plain English (The University of Chicago Press, 2013). El text és en anglès i aplicat a l'anglès, però qualsevol estudiant universitari hauria de poder traslladar les explicacions pertinents, mutatis mutandis, a la llengua catalana o a aquella en què es disposi a escriure un text de caràcter científic. Si destaco aquesta publicació és perquè la considero molt adequada al públic que indicava més amunt, i també a un públic més ampli, el d'aquells que ja comuniquen regularment la ciència. El text, després d'una introducció en què defensa el plain English també en l'àmbit científic, s'articula en diversos capítols que constitueixen una llista de suggeriments clau a l'hora de produir un text millor (a list surprisingly simple, segons l'autora). Es tracta de consells que sempre aporten exemples il·lustratius (antimodels i models) molt clars, i que van seguits de diverses activitats plantejades al lector-aprenent, molt útils, la solució de les quals es pot trobar a l'apèndix de l'obra. El plantejament del llibre és molt general i tot el que s'hi diu és vàlid per a les diverses disciplines científiques. Els punts principals que tracta el text són: com ajustar-se a l'audiència, com ajustar-se al registre adequat (informal, popular, convencional, abstracte), com trobar el to adequat; com construir una història per explicar la ciència (amb subjectes concrets, verbs forts, verbs actius, posant juntes les paraules que hi han d'anar); per què i quan fer servir la veu activa; com escollir el lèxic (ús de paraules breus, control de les paraules d'origen llatí, estalvi de sinònims, separació dels sintagmes massa complexos i confusionaris, elecció acurada dels termes tècnics); omissió de les paraules innecessàries; control de les redundàncies i dels mots de transició; control de les modalitats negativa i afirmativa; control de la col·locació al discurs de la informació vella i la informació nova; control dels elements paral·lels que hi ha en els textos; estímul de la varietat de llargades de les frases dels textos; nocions de disseny dels paràgrafs; tècniques per a la construcció dels paràgrafs. Les receptes de Greene, molt ben argumentades i justificades, conformen un volum d'altíssima utilitat a les aules universitàries. Tot en l'obra escau a la capacitació per a la comunicació de la ciència dels que fan les primeres armes en aquest terreny.  

[864] Arquitectura d'espais per aprendre llengües

Aquests darrers dies he llegit La comunicació en els espais virtuals. Enfocaments i experiències de formació en línia (Barcelona: UOC, octubre 2012), coordinat per Begoña Gros i Xavier Mas, un recull de textos interessants de reflexió sobre els entorns virtuals per aprendre. No tan sols llengües, però també llengües. Dos dels articles del volum, el de C. Appel i el de J. Hopkins exposen experiències en l'àmbit específic de l'ensenyament i aprenentatge de la llengua, en què la comunicació en l'espai virtual és, potser encara més que en altres matèries, decisiu. És evident que amb la popularització i la vivència quotidiana de la digitalitat l'espai circumdant se'ns ha fet complex, i també l'espai de l'aprenentatge. Tant, que fins i tot els noms per designar-lo han canviat cercant la manera d'ajustar-se a la complexitat. Parlem més que mai de zones obertes com espais per aprendre o, encara més, d'entorns d'aprenentatge. La decisió sobre les característiques d'un entorn d'aprenentatge ja no es deu al saber fer d'un arquitecte professional, sinó que és ara un espai que han de crear els experts en la tecnologia de la mà dels pedagogs, en el cas de decisions institucionals, però també aprenents apoderats. L'entorn no és ja un simple espai-lloc, sinó més aviat un poderós espai-node (C. Suárez), un sofisticat resultat d'enginyeria, flexible i mutant. Davant la riquesa potencial d'aquests nous espais d'aprenentatge, la reflexió és més que mai imprescindible i l'arquitectura ha de ser molt sòlida, encara més perquè és semiinvisible. Cap de les característiques de l'espai per aprendre en virtualitat no és insignificant. Totes les opcions reflecteixen plantejaments pedagògics (conductisme, socioconstructivisme, connectivisme?). En els nous entorns per aprendre la comunicació (diguem-ne interacció, diguem-ne col·laboració entre aprenents, diguem-ne construcció del coneixement) és l'autèntica clau de volta dels processos d'aprenentatge. Per això és essencial la reflexió sobre la comunicació en aquests entorns, com la que ens proposen les experiències aplegades a La comunicació en els espais virtuals. Perquè cal poder definir amb claredat el sentit, les característiques tècniques i les funcions i les implicacions pedagògiques de les opcions comunicatives per les quals s'opta en la configuració dels entorns d'aprenentatge (com han de ser els fòrums? Com assegurem que s'hi produeix interacció d'alt nivell? Cal? Com han de ser els espais col·laboratius? Com han de ser els espais de comunicació de veu i imatge amb sincronia, per garantir experiències d'èxit?). Fins i tot en els aprenentatges menys formals, a què els aprenents ens hem llançat combatent el monopoli del saber reglat, s'aprèn més i millor amb criteris i decisions que ens ajudin a organitzar l'atzar, entre les quals les comunicatives són fonamentals. 

[858] Comunicar 2.0

Llegeixo Comunicar 2.0: El arte de comunicar bien en el siglo XXI, de Filipe Carrera (Ed. Profit, 2012), guru de les xarxes socials a Portugal. És una obra que pot interessar sens dubte a totes les persones acostumades a reflexionar sobre allò que es relaciona amb la comunicació, les tècniques i els recursos per saber produir textos orals i escrits i els tipus de textos que fem servir regularment avui dia. Es tracta d'un text ple de consells útils, amb la veu d'un expert que ens explica que ha recorregut cinquanta països aplicant les seves tècniques de comunicació. El que podria ser una obra comercial sense més, com tantes n'hi ha al mercat sobre la comunicació eficaç adreçades a un gran públic, amb una pàtina fina d'explicació sobre la nova comunicació, és, però, més que això. A mi m'ha interessat per provar de veure com s'enfronta a la incorporació d'aquests aspectes anomenats 2.0, d'aquests trets que defineixen i condicionen la nova comunicació (nous dispositius, noves eines, noves pràctiques). I el text fa aquest pas amb solvència i ens parla d'un nou món comunicatiu amb una gran naturalitat, un bon tractament d'aspectes rellevants i una bona integració d'elements. Per exemple: es refereix als mapes conceptuals a la xarxa com si els haguéssim fet servir sempre; incorpora a l'explicació de l'estratègia comunicativa l'ús de les xarxes socials de manera significativa; parla de les presentacions no lineals amb programes del moment; tracta de la recollida de retorn per mitjà d'equips de votació electrònica a l'aula o la sala de conferències; reflexiona sobre l'audioconferència i la videoconferència i la forma de comunicar-s'hi adequadament (l'autor considera clau aquestes formes de comunicació en la conjuntura econòmica actual); parla del vídeo com una eina bàsica en comunicar; s'entreté en els mals usos habituals del correu electrònic. L'actitud general de Carrera al text és de donar suport a fer servir els nous mitjans i les noves formes de comunicació i d'encoratjar el lector a superar les barreres mentals en l'ús dels nous dispositius. Un aspecte no estrictament tecnològic que m'ha agradat del text són les referències a la comunicació davant audiències internacionals (aspectes de llengua i cultura) i davant les situacions difícils que es produeixen en parlar en públic. Comunicar 2.0 és un text, doncs, recomanable: directe, clar, fortament conatiu i amb la virtut de repassar els principals elements ja molt esbrossats de la comunicació oral i escrita aplicant-hi un bon vernís dels aspectes que configuren les noves maneres de comunicar-se.

[844] Llengües a la pissarra

Els lliuraments d’informació que fem als nostres estudiants s’han diversificat enormement. Cada vegada és més infreqüent, és clar, que els servim dossiers de paper, pràctica que resulta insostenible a les organitzacions i que és poc ecològica i comença a ser mal vista socialment. Com més va més habitual és que lliurem o disposem els nostres productes o materials docents en múltiples espais virtuals, dels quals hem parlat sovint a Aprendre llengües. Una de les formes de distribució de les explicacions per part del professor (amb col·laboració, si pot ser, de l'alumnat) és també la pissarra. Les pissarres digitals interactives han eixamplat notablement les possibilitats de mostrar en un plafó tot allò que volem ensenyar, amb un grau d’enriquiment elevadíssim (interactivitat, mitjans, connexió a la xarxa, etc.). Les PDI fan també que la informació deixi de vincular-se a un aquí i un ara (¿recordeu aquella terrible sensació de no arribar-hi quan el professor esborrava la pissarra i no ho havíeu copiat tot i la informació esdevenia irrecuperable?): els productes generats a la pissarra digital poden ser enviats perfectament a l’alumnat pel professorat un cop s’ha acabat la classe (o abans). Un fet cert, però, és que no a tots els centres hi ha les PDI, o que no tot el professorat té la formació per fer-les servir, i que a una bona part de les classes de llengua es continua utilitzant la pissarra tradicional. Ha canviat res en la pissarra tradicional? Aparentment no, però en realitat sí. S’estén com la pólvora la pràctica dels alumnes de fotografiar la pissarra plena d'explicacions amb els telèfons intel·ligents o les tauletes. L’efímer es va reduint, doncs, a l’aula de llengua. Crec que el professorat, lliuri com lliuri la informació, ha de fer un esforç per utilitzar bé des de l’angle comunicatiu els espais que fa servir. Si fa servir les pissarres, és bo que les seves notes siguin suficients i autoexplicatives, que no depenguin excessivament de la seva presència, que ocupin l'espai amb una lògica, un ordre, una coherència. Quan entrem en una aula la pissarra de la qual no ha estat esborrada entenem, de cop, un munt de coses essencials de la classe que ja s’ha esfumat.

[775] Delateu: cent anys

Fa cent anys, pocs dies després de la Setmana Tràgica, el 9 d'agost de 1909, un dels homes forts de la Lliga Regionalista, Ferran Agulló, signava un article a La Veu de Catalunya (sota l'habitual pseudònim Pol) convidant els ciutadans a delatar les persones que havien pres part en els actes revolucionaris de juliol. Dies després era afusellat el pedagog Ferrer i Guàrdia. El polèmic escrit ha passat a la posteritat amb el títol (inexistent) "Delateu!". Cent anys després, en plena dinàmica de xarxes socials, d'un periodisme descentralitzat i a mans dels qui són a lloc al moment oportú i de trànsit veloç de les imatges, el Govern convida també a delatar els qui van prendre part en els aldarulls de la darrera vaga general en un web. Cent anys i una mateixa funció comunicativa: la invitació a la delació. Una mateixa finalitat, una sola ideologia i unes formes i uns mitjans que són testimoni, en canvi, del pas d'un segle. Copio, a continuació, per als amants de l'evolució de les formes de comunicació i de l'evolució dels gèneres de discurs, el controvertit text del membre de la Lliga. Aquí el teniu: “Encara totes les converses son sobre lo mateix. A Barcelona, a fora, a marina y a montanya, pels trens yper les tartanes, no’s parla mes que de la Setmana tràgica. Ara, com en plena successió dels fets, van formantse les mentides, rodant de boca a orella y d’orella a boca. Y ara les mentides son dobles: dels fets y de les conseqüencies. Com en plena incomunicació dels pobles y fins de les barriades tothom volia que la seva dita fos la certa, ara tothom vol que lo que ell sap respecte al cástich dels culpables sigui l’Evangeli. Y les exageracions y les mentides corren arreu a gust del temperament dels qui les fan córrer.

* * *

Per uns, a Montjuïch fusellen a dotzenes als culpables: procés sumaríssim y quatre bales al cap. Per altres, a mida que van agafant gent van deixantla anar, sense imposar cap cástich. Qui creu que tenen agafats a tots els inductors y autors dels fets terribles, y qui assegura qu’els veu passejar per la Rambla sense que ningú’ls molesti. L’afany de qu’els mereixedors sofreixin el cástich qu’els pertoca, porta a l’opinió a un aldarull d’exageracions de tal mena, que l’intranquilitat, companya de l’incertesa, no deixa lloch a la serenitat, que ja hauria d’imperar com a sobirana.

* * *

L’afany de veure castigats els delictes de la setmana trágica porta aquest estat de coses, y empeny a particulars y a Societats a demanar al Govern l’enteresa y energia que les circumstancies demanen. Y el Govern respon als impacients: Això es farà, peró ajudeume’ls qui no tingueu compromisos, ni simpaties pels incendiaris y lladres de la setmana trágica. ¿Cumpleixen tots els ciutadans ab el dever qu’els imposa la patria, l’humanitarisme, y la propia conservació? Jo’n dubto. Lo passat a Catalunya, per més que hi intervingueren politichs y va tenir un moment carácter polítich, no fou una bullanga ni una revolució: fou un saqueig, un esclat d’odi d’incendiaris y assessins. Qui’n conegui els culpables té’l dever d’ajudar l’acció de la justicia que’ls persegueix: no hi há excusa que hi valgui. Mes jo tinc por que la cobardia de molta gent, disfressada de bon cor y d’humanitarisme, deixará sola la justicia. En el procés de la psicologia del nostre temps, hi ha tres temes aclaparadors, de desolació immensa: Carrer Major de Madrid, Hostafrancs, Setmana Trágica... Si a l’ineptitut dels governants pera descobrir la preparació dels fets comesos, s’hi ajunta la cobardia de la gent pera denunciarlos; si a la desorganisació de la policia y a la mala organisació del poder judicial s’hi afegeix la falta de civisme dels ciutadans; si tot ho volen aquests, en determinats moments, de l’autoritat que en altres insulten y escarneixen, ¿podem creure en el remey pera’ls mals qu’ens aclaparen?”.

[768] Llengua i persuasió

Al llarg d'aquestes darreres dècades ens hem anat desprenent d'observar els textos dels nostres alumnes de llengua des de l'angle d'una estricta correcció normativa ("tens divuit faltes") i hem anat donant més importància a l'assoliment dels objectius perseguits en els actes de comunicació i també en la capacitat de sofisticació del text. És a dir: en la capacitat de l'autor de generar una textura complexa i matisada i, al capdavall, d'aconseguir el que vol. L'efectivitat i la persuasió, interconnectades, són dues de les característiques clau dels textos que volem que produeixin els nostres alumnes. El control dels aspectes normatius és un fet molt més superficial, si em permeteu dir-ho així (encara que una superfície poc cuidada pot impedir la seva penetració i pot abocar al fracàs més absolut). A tots els que d'una manera o una altra aprenem, ensenyem i avaluem llengües, ens és oportuna una reflexió sobre la persuasió, un fenomen decisiu, com deia, i d'una enorme complexitat. Recomano la lectura de Com m'han pogut convèncer? Les dimensions socials i culturals de la persuasió, de Kristine Muñoz (UOC, 2011). L'autora analitza els aspectes psicològics de la persuasió, per començar, i focalitza en les forces socials (les identitats, les relacions) i culturals que són determinants en les possibilitats de persuasió en les nostres accions, que es manifesten en la interacció humana. L'obra estableix les bases i les condicions dels diversos tipus de persuasió des de l'angle de qui persuadeix i de qui és persuadit i és plena d'exemples de situacions problemàtiques i, doncs, interessants. Els aspectes lingüístics (com es crea una explicació, una justificació, una excusa, un consell, quines formes de la llengua tenen un potencial persuasiu) s'hi barregen amb altres aspectes de fons que regulen els actes de persuasió. Donem prou importància als aspectes socials i culturals quan ensenyem a persuadir a classe de llengua? O vinculem massa les possibilitats de persuadir a les pròpies capacitats retòriques o de produir un text interessant i amb grapa? Donem als nostres examinands de llengua el context suficient perquè, si pertoca, puguin persuadir efectivament els seus interlocutors?

[760] Les mutacions de l'escriptura

Surto de la lectura d'Après le livre, de François Bon (Seuil, 2011), un assaig singular sobre les mutacions actuals de l'escrit, mutacions que hem de considerar decisives perquè "affectent la façon dont une société se régit et s'énonce elle-même" (p. 232). Un text singular, sobretot, perquè no és un tractat tècnic o descriptiu dels nous usos lletrats, sinó que és un assaig que posa en relació les formes i els usos actuals de la lectura i l'escriptura, lligats a l'ús dels nous aparells electrònics, amb formes i manifestacions del passat cultural (sobretot) francès, cercant el contrast o l'inici d'una trajectòria d'explicació. Així, insòlitament, termes recents de formats o productes com PDF, EPUB, Scoop.It, RSS o iPad conviuen en les explicacions de François Bon amb els noms de Balzac, Rimbaud, Baudelaire, Proust o Zola. Après le livre repassa alguns dels trets que les noves formes de llegir i escriure han fet saltar a la palestra aquests darrers anys. L'autor hi disserta sobre el tractament dels textos, la linealitat del discurs, l'espessor del text, els llocs de la pràctica lletrada, els nous dispositius, la representació simultània del present, els fluxos de continguts sindicats, la brevetat de les formes, els esbossos i les traces en l'elaboració dels textos, la lectura ràpida i la lectura densa, el concepte de pàgina, la vella biblioteca i la nova biblioteca intangible i aparentment desmaterialitzada, la xarxa com a pretès xuclador del temps dels individus que hi llegeixen i hi escriuen ("le réseau est-il chronofage?"), la naturalesa pública i col·lectiva de la xarxa, el web com un espai de construcció personal, com un immoble que es redecora... François Bon no amaga el seu sentiment de satisfacció per l'adopció dels nous dispositius i les noves pràctiques lletrades i adopta una actitud crítica amb els qui desdenyen les noves formes. I no s'estalvia pronunciar-se contra "les écrivains imperturbables" que es mantenen al marge de les dinàmiques descrites. Amb l'orgull de ser del segle i amb el convenciment de la irreversibilitat de les mutacions de la nova escriptura, l'autor ens serveix un producte original, un punt grandiloqüent, que s'atreveix a explicar uns canvis molt recents i fins a traçar-ne algunes prehistòries. L'escriptura, que Walter Benjamin va afirmar que "avait trouvé un asile dans le livre imprimé, ou elle menait sa vie indépendante", queda ara situada més enllà del llibre, després del llibre, en una nova intempèrie oberta a la necessitat de comprensió i d'explicació.

[757] Infografies (1)

Parlàvem a l'entrada precedent de provar de rastrejar els trets essencials de les noves formes de comunicar-nos basades en l'ús dels dispositius electrònics a fi de poder-hi orientar l'ensenyament de la llengua. Una de les competències comunicatives que es fan com més va més necessàries arreu és la de la comunicació gràfica, visual, d'allaus de dades que altrament romandrien esparses i inintel·ligibles en la fabulosa dispersió de la xarxa. La necessitat de la plasmació gràfica i significativa del caos informatiu (a manera de filtre, d'ajuda a la comprensió) ha estès aquests darrers anys l'ús a la xarxa de les infografies. En trobem sovint i hi trobem alleujament cognitiu, si són de qualitat i, és clar, les sabem interpretar. També és habitual haver-ne de crear per poder donar a entendre la nostra comprensió d'un fenomen fet d'idees o elements esparsos. Les infografies, però, no són pas noves. A l'excel·lent obra d'introducció al tema de José Luis Valero Sancho La infografía. Técnicas, análisis y usos periodísticos (UAB, UV, UJI, UPF: 2001) es traça la història d'aquest producte informatiu visual nascut fa dos-cents anys en l'àmbit dels usos periodístics, un producte que s'ha potenciat molt a la premsa i els mitjans de comunicació al llarg dels darrers trenta anys. És l'ús en aquests mitjans el que l'ha arribat a convertir en un element de consum diari, familiar, que ens fa més entenedores que el text comparacions entre realitats (exemple: presentació infogràfica dels aspectes rellevants de dos equips de futbol que juguen un partit), continguts documentals (exemple: història de l'expedició d'una ONG a l'Àfrica) o continguts de naturalesa escènica (exemple: mostra gràfica de cadascun dels fets esdevinguts en un atracament, amb indicació i comentari dels llocs de cada acció dels delinqüents). Les infografies no són fàcils de fer i tradicionalment han reclamat en els mitjans de comunicació la figura d'uns professionals, els infògrafs. Contenen text, nombres, icones, ornaments, dibuixos figuratius, fotografies, requadres, línies, trames, fons, mapes, taules i requereixen un procés d'elaboració que comença amb la documentació i l'esbós inicial i acaba amb un producte que s'ha de poder avaluar. Valero proposa fer-ho a partir d'un índex de visualitat (comprensió, estètica, iconicitat, tipografia, funcionalitat) i d'un índex d'utilitat (informació, significació i funcionalitat: aspectes lligats al contingut). La infografia sembla haver arribat al consum general de tots aquells que volen entendre o volen ajudar a fer entendre aspectes de la xarxa. A la pròxima entrada ens referirem a algunes de les eines que ens ajuden en aquesta tasca.

[756] Llengua i vernís de modernitat

L'ensenyament de les llengües està molt alerta a tots els canvis comunicatius a què arrosseguen les fluctuants i rapidíssimes tecnologies. Ja comencem a fugir, per sort, dels absurds tòpics de superfície ("que malament que escriuen els aprenents per culpa dels xats i dels missatges de text abreujats") i del fenomen del simple emmarcament de les produccions de llengua dels alumnes en certs espais identificables de la xarxa ("escriurem en un bloc") a manera de vernís epidèrmic però sense anar a fons realment en el feix d'implicacions de llengua i de comunicació que hi ha al darrere d'expressar-se en una forma completament nova. Perquè un bloc, per agafar aquest exemple, no és un lloc modern on abocar els nostres discursos pretecnològics, sinó un espai amb unes regles radicalment noves, completament polivalent, una tabula rasa (un bloc no és res, en si mateix, fora del sentit que li donem: és com dir "un llibre": per a qui? sobre què? amb il·lustracions? amb tapa dura? amb paper reciclat? amb bibliografia? amb remissions a altres textos?) que requereix serioses preses de partit personals (tècniques i no tècniques) sense les quals no és sinó un abocador de productes lingüístics pensats fora de la xarxa. I, doncs, un exercici flagrant d'incomprensió i d'inadequació. També des de l'angle de l'avaluació de la llengua anem deixant enrere la fase del vernís, que consistia a demanar als examinands que escrivissin (damunt de paper, lluny de la xarxa) pseudointervencions a la xarxa, pseudoentrades a blocs, pseudotextos per a web... però sense el potentíssim ecosistema del web. Les lògiques de comunicació a la xarxa (pensem només en la disponibilitat real de recursos a internet de suport a la producció dels nostres discursos hipermèdia) no es poden amputar sense caure en l'absurd. El repte que tenim al davant és entendre l'essència de les noves formes d'expressar-se i les competències i les operacions cognitives i lingüístiques que hi ha implicades. Més que envernissar les formes del passat, ensenyem i avaluem allò que és consubstancial a les maneres d'expressar-nos del nostre temps.

[747] La llengua dels barrufets

Avui a primera hora he anat a la classe Barrufets de tercer de primària de l'Escola Bellaterra a parlar de la llengua dels barrufets. Em venia molt de gust fer-ho. Quan m'hi vaig comprometre amb la M. Josep, la mestra, no podia imaginar que el tema hagués fet vessar tanta tinta (recomano l'article d'Umberto Eco dedicat a la qüestió: "Schtroumpf und Drang"). Mentre vèiem caure alguns borrallons de neu, hem començat parlant de les múltiples denominacions que tenen els nans blaus i blancs en diverses llengües: schtroumpfs (francès i alemany), amb una àmplia gamma de variants en altres llengües sobre aquesta mateixa forma; smurfs (anglès), amb tota una altra gamma de variants en llengües que segueixen, significativament, aquest idioma, com per exemple el búlgar (llengua de la Dilyana); puffi (italià); pottokiak (basc); torpök (hongarès); pitufos (castellà), etc. (No trobo informació del nom dels barrufets en vietnamita, ho sento, Pol). He mirat de reforçar, doncs, per començar, la idea de la diversitat lingüística. També he parlat (no amb aquestes paraules, com podeu imaginar!) de l'arbitrarietat del signe lingüístic, de la gratuïtat o en alguns altres casos del fonament que hi ha rere les diverses denominacions dels barrufets. He explicat l'anècdota que hi ha a la base de la denominació originària, schtroumpfs, completament inventada quan al creador dels barrufets un dia no se li acudia la paraula saler i li va dir a un amic que li passés... l'schtroumpf. També la denominació italiana, per exemple, és arbitrària. Hem explicat que, en canvi, en altres versions es recorre a paraules que designen animals o éssers petits (en basc, en hongarès) o que potser es juga amb la semblança amb algun altre mot (en anglès smug vol dir 'presumit' i podria inspirar smurf). I que l'origen del mot català, barrufet, paraula preexistent als dibuixos de Peyo, vol dir 'follet'. Ens hem referit també el cas curiós del castellà, que s'inspira en un altre personatge menut, de tradició precisament catalana, en Patufet, a partir del qual s'obtenen els populars pitufos. Hem parlat, a continuació, de com els mots no s'estan quiets i passen a designar altres entitats (els pitufos, en castellà, o els smurfen, en neerlandès, designen policies locals vestits de blau...). Però he dedicat el gruix de la xerrada a explicar la forma de parlar dels barrufets, l'ús als seus discursos de la paraula comodí que els anomena. Es tracta d'un sistema de comunicació curiós, obsessiu, que depèn altament de l'entorn i té les seves pròpies regles i que ens posa contínuament un repte, una endevinalla que el context i el cotext (sense els quals no hi ha res a fer) ens ajuden a resoldre. Els nens i les nenes de tercer són perfectament capaços de substituir el comodí per una paraula justa, precisa, en català, i així ho han fet. He dedicat el darrer tram de la intervenció a fer una breu reflexió sobre la precisió lingüística. Parlem nosaltres com els barrufets? No... o potser sí. La nostra parla és sovint, intencionadament o no, plena de comodins que afecten decisivament la comunicació ("El d'això ha donat una cosa al d'allò") i que hem de saber controlar i molt sovint evitar. Hem acabat tornant a la diversitat: les possibilitats de precisar (la substitució del comodí) no són mai iguals a totes les llengües. Mentre que el català o el basc, per exemple, rere els quals hi ha cultures que aprecien els fongs, tenen un elevadíssim nombre de denominacions populars per als bolets, l'anglès (la cultura britànica és micòfoba) quasi no en té cap i s'ha de conformar amb poc més que els mushroom, per bé que el panorama deu ser molt complex als diversos anglesos del món. Un altre exemple: mentre que nosaltres diem habitualment en català la paraula beure per referir-nos a la ingesta de líquid, la llengua san africana distingeix amb mots diferents entre 'beure un líquid calent', 'beure un líquid fred' o 'beure fins a quedar satisfet'. Perquè les possibilitats de precisar són relatives i tenen unes profundes arrels lingüisticoculturals. I això ha estat tot. Moltes gràcies per haver escoltat i intervingut.

[725] Del festeig a l'speed dating

Fa un parell de dies en una llibreria vaig veure que coexistien relativament a prop dues obres que em van fer pensar de seguida en com han canviat les maneres de comunicar-nos en tan sols un segle. Una era les Cartes del festeig de Joan Maragall i Clara Noble, acabada d'editar (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011) i l'altra era un text que ensenyava a agradar en pocs minuts. Dues obres radicalment contraposades. Vaig comprar l'epistolari de Maragall i aquests dies l'he llegit. S'hi veu en acció un home enamorat, en una cinquantena de cartes gairebé totes de 1891 (per bé que l'enamorament amb la joveníssima Clara Noble ja havia començat temps abans). És divertit veure com es festejava fa un segle: els rodeigs, la fraseologia, la dilació verbal, la dependència del correu postal entre els amants (veritables addictes a l'arribada del carter), el fetitxisme amb els objectes enviats i rebuts. I és divertit contrastar-ho amb algunes pràctiques contemporànies de l'era de la immediatesa en què vivim, com la de l'speed dating, en què persones es troben amb persones 3, 5 o 7 minuts i es parlen, cremant de cop i per sempre tots els cartutxos, per determinar si s'agraden. En 3, 5 o 7 minuts, en aquestes trobades que gestionen determinades organitzacions, n'hi ha prou per descartar-se. O per escollir-se, si hi ha afinitat electiva, per a una cita posterior. Torno a Maragall, que per aproximar-se a Clara Noble li va escriure el desembre de 1890: “Si V. no tiene bastante confianza en mí para contestarme de un modo directo, yo pasaré mañana martes a las tres de la tarde por delante de su casa, y si en el balcón que da frente al paseo de Gracia veo, en la parte de afuera, flotar cualquier objeto de color blanco, creeré que V. consiente mi felicidad, si no... no volveré a importunarla.” La immediatesa, sens dubte, ha passat a primer pla en moltes de les nostres formes de viure. Una immediatesa que té molts inconvenients (la superficialitat, el prejudici, la liquidació de la cultura de l'esforç), però que té també virtuts i a moltes exigències de la qual ens hem de saber adaptar. Per viure aquesta immediatesa (la immediatesa que vulguem) hem de tenir competències noves que ens demanen comunicar-nos d'una altra manera. Un exemple: quan visitem espais a la xarxa no podem diferir gaire la generació en nosaltres d'una impressió fonamentada del que veiem, hem de saber ràpidament on mirar i què i com llegir per no perdre temps en un mar d'informació. Confio que la velocitat i la immediatesa no liquidin, amb tot, la insinuació, el joc amb la no explicitud, el misteri, la poesia, l'art generalment lent de la seducció.

[688] Com dir-ho?

Llegeixo el llibre d'Adelino Cattani Expresarse con acierto (Madrid: Alianza, 2010), un text lúcid i amè sobre l'adequació lingüística o com trobar la paraula justa a cada ocasió i l'ocasió per a cada paraula. L'obra ens obre els ulls a les enormes possibilitats que ens dóna la llengua de dir gairebé el mateix de maneres diferents i esdevé, en bona mesura, un tractat de l'eufemisme (de l'innocent i del pervers). Els exemples són pertot, com l'impressionant insult educat d'Umberto Eco que reprodueixo a continuació: “Aquel sujeto nació unido por el cordón umbilical a una mujer que había sabido llevar la poliandria a manifestaciones casi frenéticas” (!). Abstrec algunes preguntes a què l'obra va donant respostes. Com podem escollir les paraules per dir el que volem? Com podem superar les imprecisions, les llacunes i les ambigüitats del llenguatge? Serviria una llengua simplificada a les nostres necessitats d'expressió? Es pot sostenir una administració que parla amb una llengua incomprensible i un món acadèmic que es refugia en la il·legibilitat dels seus discursos? Com gestionem l'enorme profusió d'alternatives expressives que ens ofereix la llengua (Cattani reprodueix, amb humor, trenta-cinc maneres de dir un mestre d'autoescola a un alumne que aixequi el peu de l'embragatge suaument)? Què és el doble llenguatge o la llengua bífida (doublespeak), recurs enganyador? Quines són les professions que excel·leixen a fer-lo servir (periodistes, polítics, intel·lectuals)? Com se sol aplicar el doublespeak, amb els mitjans de l'atenuació dels aspectes negatius i la potenciació exagerada dels positius? Com ho fem per dir paraules difícils (dir que no, ofendre sense ofendre, dir bé dient mal)? Hi ha un llenguatge diferenciat entre homes i dones, que impliqui gairebé una comunicació intracultural entre ells i elles? Quins són els límits de la correcció política? Aquestes i altres preguntes reben respostes, suggeriments i exemples a Expresarse con acierto. Una lectura lúcida i amena, com deia en encetar aquestes línies.

[679] Els paranys de la comunicació

Aprendre llengües ha parlat ja d'algunes de les obres de Lluís Pastor (Retòrica Exprés, de 2007 o Escriptura sexi, de 2008, per exemple). Aprofitant el pretext de la coneixença personal, aquests darrers dies, de l'autor, m'endinso en una altra de les seves obres, Si un lleó entrés en uns grans magatzems (descobreix els paranys de la comunicació) (Ara, 2010). Es tracta d'un text àgil, amè, en el qual trobem revelats diversos misteris de la comunicació, sempre a partir de textos reals i propers a l'experiència. Hi trobem, per exemple, una anàlisi de les metàfores aplicades a la crisi econòmica dels darrers anys (de les caigudes i enfonsaments fins als terratrèmols i els tsunamis) o també als esports; una anàlisi dels noms de les operacions militars (que ja diuen molt del com es duran a terme i de què se n'espera); una anàlisi dels discursos emocionats i emocionants del Che; una anàlisi de les lleis no escrites que regeixen la traducció de les obres de cinema al català o, sobretot, al castellà (per què Green card va passar a ser Matrimonio de conveniencia?). M'ha interessat especialment la secció dedicada a escatir les claus de l'èxit dels discursos d'Obama, capaços de produir una comunicació quasi religiosa, que treballen amb recursos retòrics com la repetició emotiva o la paràbola, propis d'un veritable líder espiritual. Un dels capítols finals de l'obra, d'altra banda, s'adreça a descobrir els set secrets comunicatius que permeten conquerir les voluntats dels ciutadans del planeta. Encara que a la vida real només arribem a (mig) convèncer els nostres amics més íntims, la reflexió sobre aquests secrets té indubtable interès.

[673] La llengua de la negociació

Ara com mai toca negociar. El moment present, amb una crisi sense aturador que ens afecta a tots i que aboca a retallar en totes les activitats, sembla fornir una coartada perfecta als que volen imposar les seves decisions. Una coartada perfecta per actuar amb un escut que estalvia el diàleg i l'escolta de les parts que tenen dret a opinar. Més que mai, doncs, és el moment de la negociació. La negociació és una activitat complexa en què dues parts amb uns interessos i un determinat poder parlen per guanyar totes dues per mitjà d'un acord mínimament satisfactori. Fa un temps llegia un text, Ni tú ni yo. Como llegar a acuerdos, de Carles Mendieta i Olga Vela (Graó, 2005), que explica perfectament com són les dinàmiques negociadores. Negociar requereix avançades competències lingüístiques i comunicatives. Cal saber escoltar (amb una veritable escolta activa); és bo saber parafrasejar el que el nostre interlocutor ens va dient, per assegurar que el terreny en què ens movem és un veritable terreny comú; és bo fer l'exercici d'anticipar les conseqüències del que diu el nostre receptor; és convenient controlar la comunicació no verbal de manera que sigui clara la nostra voluntat d'escolta i de comprensió; és imprescindible regular tots els mecanismes de cortesia en l'acte de parla per evitar al màxim la irritació i distendir el diàleg; cal reflexionar sobre les qüestions relacionades amb la proxèmica i l'espai de la negociació; cal formular-se arguments sòlids i saber-los administrar de la manera més intel·ligent possible (atenuant-los, si cal, o reduint-los als imprescindibles perquè tinguin més força), segons com avanci l'acte negociador; cal saber desfer equívocs; és convenient saber resumir els acords, etc. Ens cal saber força llengua, doncs, per negociar. Ara la crisi porta els qui ens governen a prendre decisions dràstiques, greus, d'enormes conseqüències. És el moment, doncs, per responsabilitat, d'actuar amb la voluntat que ningú no hi perdi. No és hora d'arbitrarietats. Ara toca negociar: provar de guanyar-hi tots.

[656] Mourinho: la comunicació irresponsable

Ho vaig dir fa temps i hi insisteixo: necessitem Mourinho. Mai a la vida un personatge públic no ens havia aportat tant des de l'angle comunicatiu, ensenyant-nos dia rere dia el que no és convenient o adequat o correcte o necessari fer (consulteu les entrades que dedicava fa un temps als estils comunicatius de Mourinho i Guardiola). És un antimodel perfecte. En general, la inadequació comunicativa passa factura aviat a les figures mediàtiques que la practiquen. Mourinho és, per aquest motiu, un cas excepcional que no hem de desaprofitar. Hi ha una lliçó pràcticament cada dia. Penso, avui, a utilitzar-lo a la classe d'argumentació de dimarts, unes hores abans que es jugui el partit de tornada de la Champions, el Barça-Madrid. Perquè el material que ens va deixar Mou en acabar el partit d'anada em va de primera. És la sonsònia dels por qué, recordeu? (un autèntic argumentum ad nauseam, una fal·làcia). Els por qué que va deixar anar en la compareixença final del partit del 0-2, la qual permet explicar i exemplificar els arguments causals. Mourinho tenia una tesi: que el Barça rep ajuts que li permeten guanyar els partits. No n'hi ha prou, però, a tenir tesis, si no hi ha res sòlid que hi doni suport; són simples opinions. El cas és que els arguments causals de Mourinho hi eren, a la seva ment rebuscada, però que no era capaç de formular-los com a tals, perquè no se sostenien per enlloc. Es tractava, doncs, de dir-los i no dir-los, és a dir, d'insinuar tan sols els perquès sense arribar a formular-los amb nitidesa. D'aquí les preguntes reiterades, els por qué constants que no feien més que llançar pilotes fora, que evitar la formulació dels perquès impossibles. Perquè les causes de la seva tesi eren informulables: ni Villar, ni els àrbitres, ni la Unicef, ni... no tenen res a veure amb els suposats ajuts al Barça, que si no es poden demostrar, no ho són. La lliçó de Mourinho és la d'una enorme irresponsabilitat. Una figura pública no pot sortir a la palestra a dir i no dir, no es pot refugiar solemnement en la insinuació. L'argumentació formal que es mereix la ciutadania no és un joc, no és un foc d'encenalls vergonyant, no és llançar la pedra i amagar la mà. Si no hi ha una tesi a comunicar, callar és molt raonable. Si hi ha una tesi a comunicar es comunica, s'assumeix la responsabilitat del que es diu i s'aporten els arguments que permeten defensar-la (causes, per exemple) i, sobretot, els elements de suport que permeten provar-les, especialment si la tesi és arriscada o compromesa. Espero, amics i amigues d'Aprendre llengües, que Mourinho salvi la temporada i continuï com a mínim un any més al Madrid. Necessitem les seves lliçons, que esdevenen veritables arguments.

[655] Llengua i docència, encara (i 3)

Vull afegir algun comentari als darrers apunts. Tinc la sensació que en la nova conjuntura propiciada sobretot per l'existència i l'ús com més va més ampli d'unes tecnologies noves, la comunicació dels docents ha de canviar, i molt. Tot el que s'aproximi a la revelació de dades o d'informació a l'abast, i als discursos i als trets lingüístics que es relacionen amb aquesta funció, ha de minvar dràsticament a les classes. Per dir-ho ràpid: el docent que assisteix a l'aula com abans, a exposar un contingut de què es creu dipositari, però que és un contingut que els alumnes en aquell mateix moment, al seu davant, poden trobar ràpidament a la xarxa amb els seus dispositius, oficia una comunicació absurda i ridícula. I això continua passant a les aules. Escau al docent, doncs, una bona dosi de silenci sobre moltes coses que abans podien omplir minuts i minuts a les classes. El discurs docent ha de començar ara com mai abans in medias res, amb molta cura i control, és clar, que els arguments exposats arribin a fer-se intel·ligibles a l'audiència. Tota una nova manera de comunicar, al meu parer, que no és gens senzilla de resoldre. D'altra banda, crec que el docent té en aquest moment el compromís de mostrar-se més que abans: moltes persones han assistit a cursos de llengua escrita, per posar un exemple, en què no han vist mai el seu professorat escriure (potser només n'han llegit les correccions en vermell dels exàmens o els treballs, una prosa ben secundària). Com és possible? Els docents fàcilment se situen en una zona de seguretat en què els seus dubtes, les seves vacil·lacions, les seves formulacions en estat beta romanen del tot invisibles als estudiants. Els nous usos tecnològics topen amb aquesta còmoda ocultació del docent: la xarxa és exposició permanent; mostrar-se, a més, sovint en un estat no definitiu (en estat d'esborrany), exterioritzar, segur, algunes imperfeccions. Assumir aquest fet no és fàcil: conec alguns professors universitaris que volen mostrar-se als seus llibres i articles i no en cap mena d'estat embrionari de pensament, ni en el fragor i el vertigen que imposa la xarxa. Crec que cal pensar a fons sobre aquesta exposició i les seves formes. Oi que ens fan rumiar, per exemple, les aparicions de polítics i futbolistes a Twitter, la irrupció d'aquesta nova modalitat de presència? En queda al marge la docència? Deixeu-me acabar l'apunt amb una consideració que es relaciona amb aquestes noves presències: ens omplim la boca de l'aprenentatge al llarg de la vida i volem capacitar, com a docents, els nostres estudiants per aprendre al llarg de la vida. Crec, de debò, que només hi ha una manera de fer-ho, que demana una profunda reflexió comunicativa al docent. La tasca fonamental del professorat actual no és altra, a parer meu, que mostrar-se aprenent. Mostrar-se aprenent constantment, abans, durant i després del clos arrecerat d'una assignatura (què és, ja, una assignatura?). Mostrar-se fent explícit com es va configurant en ell el nou coneixement. ¿Tenim la pràctica, però, de narrar el nostre aprenentatge, i de narrar-lo, a més, amb vista a ensenyar? ¿Tenim la llengua, la retòrica, la voluntat i el coratge, els docents, de mostrar-nos aprenent, de mostrar-nos aprenents?

[653] La llengua dels nous docents (1)

L'ensenyament es troba en un procés de repensament complet. També l'universitari, caracteritzat pel seu conservadorisme i que no sembla haver-se modificat substancialment en el darrer mil·lenni. Vull fer un comentari, en aquest apunt, als posicionaments de dos autors, Lluís Pastor i Jordi Llovet, que s'han significat darrerament en línies oposades sobre un caire de la qüestió. El primer va publicar a final del 2010 el text Funiversity, un text fresc, escrit des de la consciència que els estudiants fan i saben fer coses noves i que els productes discursius universitaris de sempre, essencialment la classe-conferència, ja no els atrauen. Pastor considera que el docent ha d'anar a buscar aquest nou alumnat amb uns productes diferents, basats en la capacitat d'atraure i d'entretenir: se situa als antípodes, doncs, de la concepció de l'aprenentatge com a sofriment i dolor (allò tan repetit que la lletra entra amb sang). Aquesta és la responsabilitat del docent: servir la matèria en nous formats propers als que veritablement capten l'interès i l'atenció a la vida fora l'aula. Perquè les aules perden ja definició i s'obren inevitablement cap a la vida, al llarg de la qual aprendre contínuament i arreu es fa natural i imprescindible. La proposta de Lluís Pastor passa per l'emmirallament en els productes i les fórmules dels mitjans de comunicació, amb els quals proposa un treball interdisciplinari (universitat i mitjans) del qual reporta ja al seu text l'explicació d'algunes experiències reexides. Constatem, doncs, que el docent ha d'aprendre llengües: que fracassa a la universitat el format discurs-conferència (i ens ho diu un expert en retòrica!), el qual ja no persuadeix ni tan sols reté els alumnes a les aules convencionals; que cal entendre les claus dels discursos que triomfen socialment i aplicar-les als discursos docents; que cal comprendre les competències comunicatives i els llenguatges del nou alumnat, sovint associats a l'ús de les noves tecnologies; que cal assajar nous formats i noves maneres de servir continguts (en asincronia, per exemple, i comptant amb el consum des de nous dispositius), en especial els que forneixen els mitjans de comunicació, de la mà dels especialistes en aquests mitjans. Tot plegat per aconseguir la universitat possible, la fun university. Amb la qual, com comentava més amunt, altres autors expressen la seva discrepància.

[650] Retallar la llengua (i 2)

Les retallades a què la crisi obliga han de ser justificades, profundes i necessàries (no podem acceptar l'espectacle obscè de Telefònica que s'esbombava ahir: la reducció d'un 20 % de la plantilla, 6.000 treballadors, acompanyada de la proposta de repartir 450 milions d'euros entre els directius). El guany d'eficiència, en aquest moment, demana una anàlisi profunda de moltes pràctiques d'empresa i un canvi cultural. Repensar la comunicació a les organitzacions és, des d'aquest punt de vista, fonamental. Quantes persones no passen hores i hores, encara, redactant missatges de correu electrònic? Quantes persones saben redactar resums executius, si pertoca, dels seus projectes? Quantes reunions no es convoquen encara sense pla, sense limitació temporal, sense ordre del dia, sense ordre ni concert? Quantes intervencions en reunions no són pertinents? Quantes estones es perden en la redacció de les actes d'esdeveniments irrellevants, que s'arxiven de seguida perquè ningú no les miri mai més? Quin ús es fa de les eines a la xarxa per a l'escriptura col·laborativa o el treball cooperatiu? Quin ús es fa de la llengua oral o de la imatge a distància per evitar desplaçaments i processos feixucs d'escriptura? Quin ús es fa del telèfon a la feina? No vull deixar de dir que la retallada en els aspectes lligats a la comunicació s'ha de produir amb molta cura i no amb les mirades barroeres habituals: algú pot imaginar que es pot estalviar prescindint del multilingüisme en la documentació o en actes públics, o que ens podem estalviar la llengua de signes, per exemple, i veure-ho tot plegat com una despesa extra. Doncs no. La retallada ha de ser profunda i subtil i no pot dinamitar els principis bàsics de respecte i foment de la diversitat damunt els quals volem construir la nostra societat. No n'hi ha prou, deia a l'entrada anterior, d'estalviar fotocòpies i tòners. Seria trist que la situació actual no generés un canvi cultural, també en un aspecte d'enorme centralitat en el món laboral i en l'esfera pública com són les maneres de comunicar-nos. [Imatge: UNAM, IPN, El Fisgón]

[649] Retallar la llengua (1)

Una vegada treballant en una organització una persona em va arrufar el nas davant un informe relativament extens en la redacció del qual havia invertit unes quantes hores, amb un argument causal insuperable: “En aquesta empresa mai ningú no ha redactat cap document que tingui més de mitja pàgina”. La frase em va col·lapsar (només la bibliografia del meu text ocupava tres pàgines). El comentari responia a una manca d'alè i de substància per anar més enllà de quinze línies. És curiós que ara, en època de crisi i retallades, a la impensada, aquella frase absurda tingui una segona oportunitat d'integrar-se a la lògica humana. Llenguatge i economia no estan pas renyits; el llenguatge respon, precisament, a un conegut principi d'economia. Pensem per un moment en l'articulació de les llengües a partir d'un nombre reduït de peces (poques unitats fonemàtiques, a qualsevol llengua, per exemple, es combinen i permeten expressar-ho tot). O en el valor dels díctics (aquí, ara), d'altra banda, elements únics que actualitzen la referència segons el context a què s'apliquin, que ens dóna també un exemple d'eficiència. O aturem-nos un instant, encara, en els intercanvis comunicatius, on l'economia sol ser un element clau. Les màximes de Grice sobre la cooperació comunicativa són alliçonadores en aquesta qüestió: la màxima de quantitat ens diu, ras i curt, que estalviem la informació innecessària; la de relació, que només diguem coses rellevants; la de modalitat, entre altres coses, que siguem breus. Pura economia per mantenir fora de perill les nostres interaccions comunicatives. Les virtuts de la brevetat, d'altra banda, impregnen el nou i el vell: si caracteritzen moltes noves formes de comunicar-nos (de les piulades de Twitter a les presentacions Pecha-Kucha: llegiu, si voleu, alguna entrada d'Aprendre llengües sobre aquest tema) també queden recollides en el refranyer, que ens insisteix que “Val més bon callar que bon parlar”, que “Qui poc parla, poc perd” o, per exemple, que “La millor paraula és la que està per dir”. Tothom ha sentit, sense anar més lluny, aquell refrany en castellà que afirma que el que és bo, si és breu, és dues vegades bo. Ara que les empreses comencen a aplicar retallades, ¿voleu dir que podem oblidar la necessitat de donar unes pautes clares per retallar en l'àmbit dels usos comunicatius? ¿N'hi ha prou, pel que fa a l'àmbit de la comunicació, de restringir dràsticament l'ús de les fotocopiadores i de distribuir els tòners de les impressores als empleats amb comptagotes? No ens mereixem una reflexió a fons sobre els hàbits comunicatius ineficients? No ens mereixem pensar més enllà del material fungible? [Imatge]

[648] La llengua, de secundària a la universitat

Ahir vaig participar en una Jornada organitzada per l'IDES de la UAB conjuntament amb l'ICE de la mateixa institució, que abordava la qüestió de les competències comunicatives en el pas de l'ensenyament preuniversitari a l'universitari. Vaig tenir ocasió de presentar-hi alguns productes que els serveis lingüístics universitaris han desenvolupat aquests darrers deu anys per ajudar a fer més competents l'alumnat i el professorat universitari. Productes que, d'altra banda, he pogut experimentar a l'aula amb els alumnes de la Facultat de Lletres. La Jornada va plantejar moltes qüestions i va airejar diversos tòpics. Anoto algunes reflexions personals. Constato que la llengua a la universitat, tot i la teòrica importància de les competències comunicatives (encara més en l'EEES) no sembla, en general, gaire més que un penós fardell que no es poden acabar de treure del damunt les nobles matèries del món acadèmic. En lloc de ser la substància que informa els continguts, sense la qual cap contingut no s'hauria de sostenir, la llengua es percep com una mena de nosa afegida, una mena de rèmora formal feixuga i plena de paranys, un obstacle a la comunicació acadèmica i científica. Un llast. D'aquí que la universitat no valori l'ensenyament de la llengua especialitzada, de la llengua de les disciplines. Per això quan es pensa en la capacitació lingüística del professorat (vegeu el decret de setembre de 2010 sobre el català que han de saber els docents) no es pensi mai en la llengua acadèmica, en la llengua especialitzada de l'àrea temàtica que s'ensenya (que és del tot indestriable d'allò que s'ensenya). Una altra reflexió que vull deixar anotada, relacionada amb l'anterior, és que s'ha de tendir, sí, que tot el professorat sigui professorat de llengua a secundaria i a la universitat (la idea és molt vella), però que s'ha de tenir clar que aquesta idea passa per un canvi radical del rol del professorat de llengua: li toca, potser, assessorar aquests altres professors de llengua, que són tots els companys i aprendre de les especificitats de cada àmbit? Li toca, potser, entendre i explicar com ningú els canvis que es produeixen en la llengua i en la comunicació i alfabetitzar en les noves formes d'expressió, singularment les que es generen a la xarxa? Com a tercera reflexió, voldria apuntar amb un punt de preocupació que al llarg de la Jornada no es va parlar gairebé gens de la llengua i la comunicació que alumnat i professorat experimenten a la xarxa: nous gèneres, noves formes, noves estratègies, noves maneres de negociar, noves eines i recursos per gestionar la nova comunicació... Què se'n fa d'aquestes qüestions? Són deixades de banda perquè constitueixen una altra nosa d'abordatge impossible?