[917] Storytelling: la narrarquia (i 2)

Som en un món, dèiem al fil de la lectura de Christian Salmon, governat per les narratives. En tots els àmbits, també en el laboral. El model de l'empresa muda del passat, en què es prohibia que els treballadors parlessin, perquè deixaven de ser productius, ha passat a la història. Les organitzacions, ara, es vertebren en narratives (adéu a les check-list i les presentacions fal·laces), és l'era de l'storytelling. Els executius esdevenen, doncs, storytellers, generadors de relats. Uns relats que han d'atrapar els treballadors com els podria atrapar una bona novel·la. L'empresa relatadora, contrària a l'empresa muda, es preocupa també per les històries dels assalariats i considera que el silenci és, precisament, allò que mata l'empresa. Considera que tothom té una història per explicar, en un informe o davant la màquina de cafè. El repte de l'empresa, en aquest cas, és monumental: l'organització vol comptar amb aquestes històries i, encara més, una de les seves tasques principals és gestionar el capital narratiu del grup entenent que els relats són un factor clau per a la innovació i el canvi i, alhora, una eina d'aprenentatge. La metodologia en aquests casos, ens diu Salmon, és llarga i costosa (amb software específic, fins i tot) i l'empresa relatadora substitueix alguns dels seus documents fonamentals (reglaments interns, objectius, procediments) per l'articulació dels relats que s'hi generen. Evidentment, l'storytelling a l'empresa és un terreny relliscós: el gegant Enron, per exemple, se'n va anar a l'aigua després de crear una ficció completament tòxica i falsa sobre allò que no era. Perquè l'aplicació de l'storytelling a l'empresa no és tan senzilla: el relat d'empresa pot esdevenir una contrarealitat amb un poderós efecte hipnòtic, esdevé fàcilment un sistema de control, un mecanisme de poder, una arma per formatejar les ments. Els treballadors tenen i tindran sempre contranarracions o històries que no seran vistes tan sols per l'empresa relatadora. Històries de llibertat contra les narrarquies alienadores, històries de dessincronització de les ficcions del poder.

[916] I have a dream: 50 anys d'un relat

Parlàvem ahir de l'auge actual de la narrativa en tots els àmbits de la societat. Acabàvem amb el vídeo que conté el relat polític fet a partir de la imatge de G. W. Bush mentre abraçava una víctima de l'11-S, fet a què fa referència C. Salmon al seu text Storytelling. Avui vull contraposar a la narrativa impostada de Bush el discurs de Martin Luther King pronunciat el 28 d'agost de 1963 en la Marxa sobre Washington, fa exactament cinquanta anys, discurs conegut popularment per la frase que repeteix i que expressa el seu desig de liquidació de la segregació I have a dream. Un discurs històric pel seu contingut, que aquest any més que mai, aprofitant l'avinentesa històrica del cinquantenari, caldrà portar a les aules de llengua oral. No en va el discurs de M. L. King és un dels grans exemples d'oratòria política de tots els temps. Bush i King, deia. La narrativa construïda pels gabinets de la maquinària de la propaganda davant la narrativa dels fets reals, que no demana artifici sinó purament la força de l'expressió. La narrativa de la sofisticació i l'oportunisme dels assessors davant la narrativa que sorgeix del fons d'un mateix, com deien els clàssics, ex abundantia cordis. La narrativa de M. L. King és la vivència dels abusos i la crueltat policial, la dels negres que no són admesos als hotels americans, la dels negres que no poden votar, la dels negres que són perseguits i discriminats arreu al dictat del només blancs. El relat d'una història que no havia acabat el 1963 i que no ha acabat ara. Recomano molt escoltar el discurs de M. L. King, rastrejar les seves metàfores (l'eloqüent imatge del pagaré no satisfet), observar les seves reiteracions retòriques en diversos passatges del text, ser conscients de com surt a trobar el seu públic (els esments als blancs assistents a l'acte, la llista de procedències dels diversos estats americans), notar la seva humanitat (fins el finíssim humor en la immensa gravetat). Som en època de narratives, sí, recuperant el vell valor didàctic i emotiu dels mites i de les paràboles. Quina diferència, però, entre la narrativa que és el relat senzill i viscut de la realitat o aquella que és el fruit de la mirada del venedor, que respon a la justificació artificiosa d'una marca, que no saps si és un conte o un cuento.

[915] Storytelling (1)

Llegeixo el text ja clàssic de Christian Salmon Storytelling: La màquina de fabricar historias y formatear las mentes (Barcelona, Península: 2008) sobre un tema que ha generat gavadals de literatura des dels anys noranta del segle passat i que no ens pot deixar indiferents a aquells que ensenyem llengua i contribuïm a fer que altres n'aprenguin. L'art i la tècnica d'explicar històries, com és sabut, ha experimentat aquests darrers anys un autèntic revival que va néixer fa uns anys als EUA. El pensament narratiu s'ha propagat en tots els àmbits: en l'àmbit polític, en el periodístic, en l'àmbit del màrqueting, en el de l'economia, en el de l'empresa. Si no pots articular una narrativa ja no ets res ni ningú. Si la teva empresa i els seus productes només tenen tristes marques o a tot estirar logotips i no, en canvi, històries basades en la marca, han perdut decididament el tren. Els casos del que anomenem storytelling són arreu: els soldats nord-americans, per exemple, s'entrenen amb videojocs realistes i participen en autèntics relats de ficció abans de la guerra; els polítics creen històries emocionants per explicar-se, com la que l'equip d'assessors de G. W. Bush va generar a l'entorn d'una imatge en què el president consolava càlidament una víctima de l'11 de setembre (vegeu les imatges al vídeo de més avall); Nike es va veure obligada a combatre el relat viral tan perjudicial per a l'empresa que presentava al món històries d'explotació humana en l'elaboració dels seus productes; milers de persones que treballen als call center, a molts quilòmetres dels seus clients potencials i a anys llum de les seves cultures es veuen obligats diàriament a adoptar noves personalitats (hola, le llamaba de Jazztel), a mantenir el seu doble professional, a tenir una ànima deslocalitzada. Com ens afecta la creació d'històries? Hem de saber crear-ne per sobreviure? Hem de saber fer front a les històries que ens embolcallen i, amb els recursos i la veu de la literatura, deixen sovint a segon terme els arguments racionals? Quines competències hem de tenir per crear i consumir relats en un món governat per les narratives? Continuarem.

[884] Les noves narratives (i 2)

Narrativas transmedia, de C. A. Scolari, ens fa pensar a tots els que ens interessem per la llengua, la literatura, la comunicació i les seves formes. Hi ha molts productes culturals, com dèiem a l'entrada anterior, que s'expandeixen avui en múltiples mitjans (tres mitjans és el mínim exigit des de les mirades més ortodoxes en el cross-media: per exemple, còmic, videojoc, obra literària, o qualsevol altra combinació) i que no són traduccions de l'un mitjà a l'altre o adaptacions. Constitueixen les narratives transmèdia i afecten decisivament la indústria de la cultura fins a constituir, sovint, veritables món marca. Narrativa transmèdia és un terme encunyat per Henry Jenkins ja fa una dècada que s'ha anat afermant amb el temps i és moda avui dia. Aquestes noves narratives ens plantegen un munt de preguntes, provant de traslladar-les i de veure'n la repercussió social més enllà dels límits disciplinaris que traça Scolari a la seva obra. En l'ordre professional: ¿fins a quin punt a petita escala serveis d'abast reduït relacionats amb la cultura no han de planificar la generació d'aquestes narratives transmèdia (llançant productes transmediàtics: una app, un web, un còmic complementàriament)? Fins a quin punt s'han de promoure els arguments lògics i racionals més que no els relats? Fins a quin punt no calen professionals (no els antics guionistes o persones que enfocaven a un sol producte i mitjà, sinó veritables productors transmèdia) experts en la narrativa transmèdia en aquests serveis? Fins a quin punt els productes culturals no han de promoure la generació de continguts creats pels usuaris, element essencial en les narratives transmèdia? Com s'han de gestionar els continguts creats per l'usuari? En l'ordre tècnic, les preguntes se'ns multipliquen: ¿fins a quin punt estem preparats no ja per corregir i traduir textos, o per reciclar-ne, pràctiques ben habituals, sinó per planificar en quin llenguatge s'ha de dir cada cosa adaptant-nos a les característiques de cada mitjà, a allò que realment pot aportar cada mitjà? Fins a quin punt estem preparats per construir productes expandits, que no siguin adaptacions o meres repeticions d'un mitjà a un altre, en diversos mitjans simultàniament? Si bé el text de C. A. Scolari parla de les grans produccions culturals, que constitueixen pròpiament les narratives transmèdia, no podem deixar d'imaginar conseqüències i repercussions a escala reduïda del fenomen, mutatis mutandis. Fins i tot aplicacions a l'individu, ara que té a l'abast, amb molta senzillesa, la creació de tota mena de mitjans i que té l'opció d'anar conduint el relat que constitueix la seva identitat en construcció. Persones i professionals no creem, també, les nostres narratives transmèdia? La nostra presència no s'ha expandit en diversos mitjans? Sabem què ens pertoca fer a cada mitjà? En coneixem prou els llenguatges? Com a éssers naturalment fabuladors, d'altra banda, també ens podem plantejar preguntes: acostumats a consumir narratives en un cert sentit unívoques, com modifiquen la nostra concepció de la narració, com a productors i consumidors d'històries, la naturalització d'expansions, l'aparició de preqüeles o seqüeles als relats, o les inevitables incoherències o ruptures sovint generades pels continguts creats per l'usuari? L'absoluta coherència continua sent una propietat essencial dels textos narratius? Coneixem les estratègies de la nova narració (expandir els intersticis dels relats, per exemple, recapitular, contraure explicacions)? Què és ja narrar, a l'era de les narratives transmèdia?

[883] Les noves narratives (1)

En la tranquil·litat de la Setmana Santa he llegit el llibre de Carlos Alberto Scolari Narrativas transmedia: Cuando todos los medios cuentan (Barcelona: Deusto, 2013), un text que m'ha fet pensar sobre unes quantes qüestions. He de dir, per començar, que l'obra analitza amb detall el fenomen dels productes culturals actuals que es despleguen alhora en diversos mitjans i constitueixen, doncs, narratives transmèdia. Els casos són molt diversos i poden tenir l'origen en un mitjà o en un altre (cinema, obra literària, còmics, videojocs, objectes de marxandatge, etc.) i estendre's, després, cap als altres mitjans amb unes determinades lògiques i constants. Exemples de narratives transmèdia? The Matrix (que va arrancar amb les pel·lícules i va passar als videojocs i els curts d'animació...), Harry Potter (que parteix de l'obra literària i s'expandeix cap al cinema i els videojocs i els continguts creats pels usuaris...), Els Simpsons (que s'origina en els dibuixos animats i es desplega en els llibres, els còmics, el cinema, els videojocs o altres objectes que conformen l'univers simpsonià...) o tants altres. Em referiré a les característiques de les narratives transmedia, sobretot, al pròxim apunt. La vigència d'aquestes narratives té a la base la constatació de la importància que té avui la capacitat de narrar com a competència lingüística. Això que hem sentit anomenar amb profusió aquí i allà aquests darrers anys amb la paraula en anglès storytelling es perfila avui com una activitat sofisticada, complexa i que té un valor molt gran i un enorme potencial per fer-nos esdevenir competitius. Saber narrar (no pas les obres comunament considerades literàries) és, avui, una competència clau, de rang elevat. Em plantejo preguntes, des d'aquesta premissa: situem la competència narrativa als programes de llengua on caldria, o la subordinem a la necessària aparició de certs fenòmens morfosintàctics? És encertat considerar altres models textuals, com l'argumentació, més propis de nivells més alts que no la nova narració? Estem valorant bé la narració? Scolari ens recorda que Jerome Brunner afirmava que "hay dos formas de dar sentido al mundo que nos rodea: una manera lógico-formal, basada en argumentos, y otra narrativa, fundada en los relatos. Estamos hablando de dos modalidades diferentes de funcionamiento cognitivo, dos formas de pensar y entender lo que pasa a nuestro alrededor [...]. Un buen relato y un buen argumento son diferentes, pero ambos pueden usarse como un medio para convencer a otro". Deixeu-me llançar una pregunta que m'agradaria que algun company o companya respongués: les noves formes de comunicar-nos ens estan fent replantejar prou la ubicació del que contenen els programes de llengua, el pes de cada aspecte a cada lloc del temari, el moment que cal avaluar cada cosa?