[689] De la faula a la comèdia

Als nivells alts d'aprenentatge de la llengua l'aprenent té el plaer de cercar la precisió, de controlar perfectament el discurs i que s'adigui amb les seves intencions i els seus objectius: es tracta de saber ser irònic, subtil, ambigu (o no), insinuador (o no), de controlar tots els sentits en l'elecció d'unes determinades formes. Es tracta, indubtablement, d'un exercici plaent i rigorós d'aplicació del control. A l'altre extrem, els aprenents de nivells baixos experimenten sovint un fenomen que sempre m'ha semblat inquietant. Sense els recursos ni el domini de l'expressió, amb un grapat de lèxic limitat al servei d'unes estructures coixes, les possibilitats de control lingüístic són baixes, de vegades molt baixes. L'aprenent es veu forçat a entrar, sovint, en expressar-se, en una mena de realitat paral·lela que no és la que voldria expressar, sinó la que pot expressar. Si no sap dir que sol passar els estius a l'estranger, per exemple, per manca del vocabulari bàsic, és possible que hagi de dir una altra cosa (que no cal que sigui, necessàriament, la contrària), pot ser que hagi de posar el pes en altres aspectes de la seva experiència o del seu coneixement, vorejant, sovint, la falsificació o simplement generant una identitat diferent. L'aprenent de nivell bàsic d'una altra llengua que entra a l'aula sense que li agradin gaire els cogombres, al cap d'un moment pot ser momentàniament algú que detesti els cogombres o a l'inrevés, que no pugui passar-se'n ni un sol àpat. A mesura que avancem en l'aprenentatge lingüístic la nostra identitat es fixa (podem dir amb precisió qui som, què volem, què sentim). La fabulació forçada i apassionant dels primers temps deixa lloc, a poc a poc, al control rigorós dels mecanismes que regulen la comèdia humana. D'haver de dir que ens agrada el pebrot perquè no sabem dir que no ens agrada passem a dir, amb les paraules justes, que ens agrada el pebrot perquè qui ens l'ofereix no se'ns enfadi si l'hi rebutgem.