Una de les característiques més
desesperants d'un discurs oral és que l'orador, potser perquè no
l'ha preparat, vagi desgranant el discurs sobre un tema donat de
manera sumativa, sense pla, com una pura llista d'elements a l'atzar. Uns elements que es van incorporant al text sense cap noció del
discurs com a artefacte, sense una finalitat didàctica global
(l'orador no pensa pas a fer comprendre el discurs) i sense cap
plantejament ni estètic ni retòric. Aquesta mena de discursos sense
ordre ni concert, pures divagacions sense altre final possible que l'avís del cronòmetre, aquests arguments allargassats ad libitum, deixen el receptor
sense la possibilitat que pugui saber una cosa tan elemental com què
és el més important dins el discurs. Diria que en contextos formals
aquesta mena d'intervencions només es toleren en persones famoses, autoritats indiscutibles, la sola presència de les quals
en un acte públic ja és gairebé suficient per satisfer els
assistents. En tots els altres casos, que són gairebé tots, quan
algú es disposa a parlar en públic cal exigir-li un ordre, una
articulació discursiva, que pot estar reflectida en un guió o ser purament
mental. Cap audiència no es mereix una suma d'elements inconnexos que
avancen només al dictat egoista d'una improvisació maldestra. Els
discursos sense ordre, sense idea vertebradora, els discursos que no
arriben a ser un artefacte sinó un enfilall de pensaments, es fan
evidents en algunes marques de llengua. La suma de peces del discurs es revela en l'ús abusiu de formes com també o a més, sovint al començament dels paràgrafs de text o de les frases. I es revela
també en el crit desesperat de blocs sencers de text que supliquen
ser necessaris dins el text. És el cas dels paràgrafs començats,
per exemple, amb cal dir, cal esmentar (cal,
realment? no pot fer que calgui el discurs mateix?) o formes similars. Fixeu-vos en els dramàtics cal
dir, s'ha de remarcar i cal afegir del text
següent enregistrat. Les parts del text han de ser necessàries i
motivades per l'estructura i la lògica que n'ha fet possible
l'aparició. Les altres parts del text les han d'exigir, de provocar, les han de fer
necessàries i imprescindibles. No deixem que els fragments dels
nostres discursos orals demanin, a crits, ser necessaris.
