Aquests dies he llegit El extranjero: Sociología del extraño (Madrid: Sequitur, 2012), que conté diverses
reflexions clàssiques sobre l'estrangeria: de Georg Simmel
(1858-1918), d'Alfred Schütz (1899-1959) i de Norbert Elias
(1897-1990). He llegit els textos projectant-hi una mirada actual,
amb els estudiants d'acollida lingüística al cap, sobretot els universitaris. L'estrangeria del
segle XXI és diferent de la del segle XX. L'estranyesa i
l'estranyament (no necessàriament relacionats amb cap immigració)
semblen haver augmentat i governen la nostra vida social: d'una
banda, convivim amb estranys a la mateixa escala, al mateix carrer,
estem acostumats a ser anònims a les grans ciutats; d'una altra
banda, veiem aquí i allà (a l'empresa, a l'aula, al barri, al
partit polític...), l'exclusió intencionada, l'estranyament de
persones en una societat en què els endogrups es defensen excloent
com mai, sense escrúpols. L'altra estrangeria, la més convencional,
ha canviat també molt. No parlo ara de vells i nous fluxos
migratoris, ni de la mobilitat aparatosa i sovint penosa per sobreviure que és una realitat ben palpable a la nostra
societat. Parlo de l'era tecnològica i de l'augment exponencial a
l'estrangeria que aquesta ha afavorit. Simmel defineix l'estrangeria com la
condició de proximitat d'allò llunyà. Ara gràcies a la tecnologia
ha augmentat indubtablement la nostra exposició potencial, i també
real, a l'estrany; tenim a l'abast més exterioritat que mai i res, potser paradoxalment, ja no ens resulta tan estranger. Ara tot allò humà
(persones, països, costums, llengües...) se'ns ha aproximat
extraordinàriament. És alhora allà (amb història) i ho podem
tenir fàcilment aquí (sense història). Aquesta estrangeria que ha obert de bat a bat la xarxa ens dóna com mai la possibilitat de
mitigar els efectes dels desplaçaments i de l'absència. Fins i tot
del retorn, que sempre ho és a un espai i temps ja perduts, a una
nova terra estranya. La xarxa, doncs, que ens obre a l'estrangeria,
ens la fa més difícil. Esmorteeix el desconeixement,
l'esqueixament i també la discontinuïtat (que diferent, per a un
desplaçat, la correspondència epistolar del segle XX i la
videoconferència del segle XXI, que permet no tallar amb res, no deixar
que res es vagi fent massa estranger). I ara que, des d'aquest punt
de vista, minva l'estrangeria, ens adonem com mai del seu valor.
Necessitem l'estranger per experimentar el pas de l'abstracte al
concret (per conèixer els individus que hi ha sota les
abstraccions). Necessitem també l'objectivitat de l'estranger: la seva
mirada lliure i desapassionada sobre allò que vivim sense veure-ho. I necessitem igualment la deslleialtat de l'estranger: l'observació irreverent
cap a allò que constitueixen les nostres pautes culturals, el
qüestionament sobre nosaltres que a nosaltres mateixos ens
costa tant de formular.
