[864] Arquitectura d'espais per aprendre llengües

Aquests darrers dies he llegit La comunicació en els espais virtuals. Enfocaments i experiències de formació en línia (Barcelona: UOC, octubre 2012), coordinat per Begoña Gros i Xavier Mas, un recull de textos interessants de reflexió sobre els entorns virtuals per aprendre. No tan sols llengües, però també llengües. Dos dels articles del volum, el de C. Appel i el de J. Hopkins exposen experiències en l'àmbit específic de l'ensenyament i aprenentatge de la llengua, en què la comunicació en l'espai virtual és, potser encara més que en altres matèries, decisiu. És evident que amb la popularització i la vivència quotidiana de la digitalitat l'espai circumdant se'ns ha fet complex, i també l'espai de l'aprenentatge. Tant, que fins i tot els noms per designar-lo han canviat cercant la manera d'ajustar-se a la complexitat. Parlem més que mai de zones obertes com espais per aprendre o, encara més, d'entorns d'aprenentatge. La decisió sobre les característiques d'un entorn d'aprenentatge ja no es deu al saber fer d'un arquitecte professional, sinó que és ara un espai que han de crear els experts en la tecnologia de la mà dels pedagogs, en el cas de decisions institucionals, però també aprenents apoderats. L'entorn no és ja un simple espai-lloc, sinó més aviat un poderós espai-node (C. Suárez), un sofisticat resultat d'enginyeria, flexible i mutant. Davant la riquesa potencial d'aquests nous espais d'aprenentatge, la reflexió és més que mai imprescindible i l'arquitectura ha de ser molt sòlida, encara més perquè és semiinvisible. Cap de les característiques de l'espai per aprendre en virtualitat no és insignificant. Totes les opcions reflecteixen plantejaments pedagògics (conductisme, socioconstructivisme, connectivisme?). En els nous entorns per aprendre la comunicació (diguem-ne interacció, diguem-ne col·laboració entre aprenents, diguem-ne construcció del coneixement) és l'autèntica clau de volta dels processos d'aprenentatge. Per això és essencial la reflexió sobre la comunicació en aquests entorns, com la que ens proposen les experiències aplegades a La comunicació en els espais virtuals. Perquè cal poder definir amb claredat el sentit, les característiques tècniques i les funcions i les implicacions pedagògiques de les opcions comunicatives per les quals s'opta en la configuració dels entorns d'aprenentatge (com han de ser els fòrums? Com assegurem que s'hi produeix interacció d'alt nivell? Cal? Com han de ser els espais col·laboratius? Com han de ser els espais de comunicació de veu i imatge amb sincronia, per garantir experiències d'èxit?). Fins i tot en els aprenentatges menys formals, a què els aprenents ens hem llançat combatent el monopoli del saber reglat, s'aprèn més i millor amb criteris i decisions que ens ajudin a organitzar l'atzar, entre les quals les comunicatives són fonamentals. 

[733] Cap on va l'educació virtual?

Acabo de llegir Evolución y retos de la educación virtual. Construyendo el e-learning del siglo XXI (Begoña Gros, ed., Barcelona: UOC, 2011). Es tracta d'un text útil a qualsevol professional de l'ensenyament i a qualsevol aprenent, ara que ja no hi ha formadors virtuals i alumnes virtuals purs com fa només uns anys, perquè la virtualitat ha esdevingut un espai natural en qualsevol forma d'aprenentatge, un espai que afecta a tothom. Es tracta d'una obra excel·lent, que ens interpel·la amb senzillesa sobre els temes clau de l'ensenyament-aprenentatge que incorpora la virtualitat (el rol de l'estudiant i la centralitat de la seva activitat; el rol d'acompanyament del professorat: "El profesor no es un transmisor de contenidos, sino un diseñador de espacios de aprendizaje", p. 53; el pes de l'aprenentatge col·laboratiu; la naturalesa dels recursos d'aprenentatge: "El futuro de los materiales virtuales es indisoluble de su soporte teconológico...", p. 94) i que ens permet fer un exercici de contrast amb les nostres intuïcions de futur i amb les nostres pràctiques de present. Es tracta d'una obra ben construïda (es destaquen al final de cada capítol, nítidament, les línies o els reptes de futur sobre cada aspecte tractat) i que respon a una voluntat orientadora en un moment de canvis profunds, de progressiva definició d'unes tendències que no se sap on poden arribar a conduir, probablement a somoure estructures molt assentades. Els autors són perfectament conscients de l'apassionant revolució que ens toca viure i apunten algunes realitats que s'entreveuen i ho fan sense dogmatismes, entenent que les tendències de la nova educació amb virtualitat depenen de molts factors, el primer dels quals és una resposta dels estudiants en sintonia amb el nou paradigma, una resposta que no és encara ni general ni òbvia. Un dels fets més engrescadors de la lectura és constatar la coincidència entre alguns principis pedagògics clau desenvolupats al llarg del segle XX i la possibilitat de dur-los a la pràctica a què l'educació virtual convida i aboca, com si es tractés d'una segona oportunitat. Les quatre tendències més destacades cap a les quals apunta l'e-learning del segle XXI són, segons X. Mas i P. Lara al darrer capítol: 1) l'extensió de la virtualitat a tot l'àmbit educatiu; 2) l'aflorament de l'aprenentatge informal (amb els PLE, o EPA, com a constructe per excel·lència); 3) la tendència a l'aprenentatge social i col·laboratiu (les eines 2.0 el faciliten enormement) i 4) l'aprenentatge ubicu. L'aprenentatge de llengües, naturalment, no en queda al marge.

[626] Vídeos de les Jornades d'Aprenentatge de Llengües

A Aprendre llengües hem donat informació de les Jornades d'Aprenentatge de Llengües coorganitzades per la DGPL i la UAB. Si algú no hi va poder assistir, té ja l'opció de consultar-ne els vídeos, amb la introducció, la ponència d'Isidor Marí, la dramatització de Joan-Tomàs Pujolà i Olga Esteve sobre aprenentatge formal i informal i les diverses intervencions del dia 25 de febrer dedicades als entorns personals d'aprenentatge (E. Serra, C. Bové, Joan Vilarnau, C. Bellver, Ismael Peña-López). També hi ha un vídeo que recull les conclusions de l'acte. Per la part que em toca, podeu consultar la meva presentació sobre els PLE, "Entorns personals d'aprenentatge: l'apoderament de l'aprenent" (35 minuts) i la presentació d'Aprendre llengües (7 minuts). Tots els vídeos de les Jornades són al canal UABTube (hi podeu accedir pel filtre "llengües"). Espero que gaudiu d'aquest material. Qualsevol comentari serà, com sempre, molt benvingut en aquest espai.

[624] Tancament de les JAL

Avui hem tancat l'episodi formal (correcte?) de les Jornades d'Aprenentatge de Llengües (DGPL-UAB) a Bellaterra, amb una intensa jornada sobre entorns personals d'aprenentatge. Han estat dos dies, amb un extens pròleg de piulades a l'enyorat #2jal, plens d'experiències, de converses i de contacte amb professionals del nostre àmbit molt motivat per l'aprenentatge i per compartir experiència. Les sensacions que em queden són molt bones: hem experimentat en el format de la jornada l'ús de noves eines assumint-ne els riscos; hem experimentat el format dramatitzat; hem experimentat els grups de treball amb impressions/conclusions piulades i hem compartit, crec, un sentiment global que hem de donar resposta com a aprenents i docents a les enormes i implacables transformacions que la cultura digital ens ha posat al davant gairebé sense temps de reacció. Vull agrair, des d'aquí, les intervencions dels ponents d'avui: de la Carme Bové, en Joan Vilarnau, en Carles Bellver i l'Ismael Peña-López, que ens han aportat peces i reflexions complementàries a la definició de l'entorn personal d'aprenentatge, un constructe que ens fa autònoms i ens apodera com a ciutadans i com a aprenents. Deixo, al peu d'aquestes ratlles, la presentació que he preparat i utilitzat en la meva introducció sobre els PLE. La insereixo al meu PLE, com no pot ser d'altra manera, perquè entenc el PLE com l'espai que recull els meus aprenentatges, com un diari de coses apreses, com una mena de memòria personal, en la qual les Jornades, per cert, han deixat un bon impacte. Com a ratlles finals, vull destacar l'excel·lent col·laboració entre institucions que ha permès les jornades i vull agrair molt a tots els assistents la seva presència i la seva participació activa. Tanquem les JAL, sí, però només el seu episodi formal. Les JAL continuen obertes als visitants per mitjà dels vídeos que aviat seran a la xarxa i de les relacions presencials i virtuals fetes que no hi ha cap motiu per no cultivar des d'ara. Moltes gràcies.

Entorns personals d'aprenentatge o l'apoderament de l'aprenent on Prezi

[622] Més sobre PLE

Aquests dies, tot preparant les Jornades d'aprenentatge de llengües, he tingut ocasió de llegir el número 18 (desembre de 2010) de la revista digitalEDUCATION, que és un número monogràfic dedicat als entorns personals d'aprenentatge. Es tracta d'una publicació recent que ens permet calibrar si les qüestions, els problemes i les pràctiques que es duen a terme actualment aquí i allà ens són relativament properes o el tema candent dels PLE ha derivat ja cap a territoris molt especialitzats i potser massa allunyats. El que llegeixo a la revista no és llunyà del que he estat vivint aquest darrer any en relació amb els PLE, del que sentíem a la PLE Conference pel juliol al Citilab, o del que sentia explicar a Lisboa fa uns mesos sobre la qüestió, sovint amb els mateixos ponents i articulistes. Oskar Casquero i diversos companys de l'EHU insisteixen en els iPLE, en la possibilitat del PLE institucional, per al qual dissenyen una proposta. El tema és molt rellevant en el debat sobre els PLE, i susceptible de generar controvèrsies que ben segur que trobarem a les Jornades. Linda Castañeda i Javier Soto dediquen un article a la seva experiència de formació d'alumnat de la Universitat de Múrcia en eines 2.0 i, finalment, en la configuració de PLE. Llegint el relat de la seva experiència retrobo, a molt poca distància, el recorregut que he seguit aquest semestre passat en les meves assignatures de llengua i llengua oral (Humanitats), en què el fet de tenir un nombre reduït d'alumnes m'ha permès orientar el treball lingüístic cap a la competència digital, la capacitació en eines 2.0 i la construcció del PLE dels alumnes. L'article de Julio Cabero i altres autors (Universitat de Sevilla) toca un altre aspecte clau: la capacitació tecnològica del professorat universitari. Com és, ens podem preguntar, que a les universitats els costa tant moure's cap a la concreció dels avenços tecnològics (i els PLE, per exemple)? És acceptable que les mil·lenàries i paquidèrmiques institucions d'ensenyament superior es moguin amb tanta lentitud? Voleu dir que els estudiants no faran aviat un acte d'apoderament personal i s'alliberaran de les universitats o hi aniran, tan sols, a recollir els títols? Els altres dos articles de la revista mostren experiències de PLE senzills en l'àmbit de secundària, en un cas, i l'evolució i desenvolupament d'un PLE a la Universitat de Lleó, en l'altre. Els textos són encapçalats per unes paraules conjuntes de Ricardo Torres Kompen (en destaco la iniciativa de l'Hort Digital, de la qual ja he parlat a Aprendre llengües) i d'un dels impulsors del concepte de PLE, Graham Attwell, del qual cal destacar l'article de 2007 sobre els entorns personals d'aprenentatge, de què vam parlar temps enrere en aquest bloc. [Imatge: coberta de la revista Time (2004), emblemàtica del web 2.0]

[612] Jornada d'aprenentatge de llengües

Els dies 24 i 25 de febrer tindran lloc a la UAB les II Jornades d'aprenentatge de llengües: entorns, eines i recursos didàctics, coorganitzades per la Direcció General de Polítca Lingüística i la Universitat Autònoma de Barcelona. Ja l'any 2003 vam col·laborar totes dues institucions en una jornada d'autoaprenentatge (ara potser en diria més aviat apoderament per aprendre), amb una agraïda fluència col·laborativa entre institucions. A la jornada d'enguany es parlarà de competència plurilingüe i pluricultural, d'aprenentatge formal i informal, d'entorns personals d'aprenentatge... aspectes que presenten dues paradoxes a parer meu: 1) se'n parla molt, però hi ha un dèficit notable de respostes aplicables a la pràctica quotidiana; 2) impregnen la reflexió de tot el sistema educatiu i, curiosament, la mil·lenària institució universitària sembla la més lenta en la integració d'aquestes propostes a la docència de les matèries de l'ensenyament superior (feu una prova: pregunteu al professorat de secundària si ha sentit a parlar dels PLE, i, després, pregunteu-ho al professorat universitari). M'agradaria destacar ara un aspecte de la jornada que considero engrescador: hem restat un punt de protagonisme a l'aquí i a l'ara de l'esdeveniment. L'aquí (fenomenal: podrem abraçar físicament els col·legues de professió) serà també fora dels actes, perquè la jornada es podrà seguir, retransmesa en línia. Qui assistirà exactament a la jornada serà, doncs, impossible de saber. M'interessa més, encara, la relativització de l'ara: les jornades ja han començat fa dies per mitjà de l'obertura d'un hashtag a Twitter en què es comencen a concretar preguntes que busquen respostes o comentaris o altres preguntes, en què es comencen a encendre senzills debats que la jornada presencial té la responsabilitat d'afrontar. Cap dels ponents no podrà prescindir de les veus que, al seu ritme, hauran anat plantejant qüestions a la xarxa aquests dies (en queden vint). Us animo, des d'aquí, a expressar-vos, a modelar la jornada. Es tracta només de dir què us inquieta, sobre què voleu que busquem informació, si penseu que hi ha qüestions que la jornada hauria de tractar dins les seves línies programàtiques. El hashtag de Twitter és #2jal. Visiteu-lo: us hi esperem.

[605] Més enllà de les bones pràctiques

Aquests són els darrers dies de les assignatures de llengua catalana a Humanitats. Hi he experimentat, com ja he comentat en altres entrades, l'estímul del treball sense complexos de la competència digital i el foment de la residència dels alumnes en entorns personals d'aprenentatge. Ara és moment de balanços. Em sento en plena sintonia amb les experiències explicades a Investigaciones sobre buenas prácticas con tecnologías de la información y la comunicación, obra coordinada per J. Ruiz i J. Sánchez (Aljibe, 2010), text que acabo de llegir. Es tracta d'un recull d'explicacions de diversos intents compromesos de dur la tecnologia educativa a les aules d'universitats, del sud de l'Estat sobretot (universitats de Múrcia, Sevilla, Malaga, Granada, Extremadura, etc.). Comparteixo les grans línies de fons d'aquestes experiències: l'evolució del primer e-learning cap al blended learning i cap als PLE, l'oportunitat que representa per a l'educació la transformació total que es viu rere la nova cultura digital, la necessitat d'augment de la competència digital en la comunitat universitària i, en particular, en el professorat, etc. Els temes en què incideixen els diversos articles van des de qüestions avaluatives fins al foment del treball organitzat dels alumnes amb eines 2.0, l'ús d'edublocs, l'anàlisi del discurs en els fòrums d'aprenentatge virtual o les interessants reflexions sobre els entorns virtuals universitaris no ja per a l'aprenentatge sinó per a la investigació, per exemple. Em sobta que diversos dels articles expliquin temptatives desenvolupades a les facultats d'educació universitàries i, encara més, dins assignatures de noves tecnologies aplicades a l'educació. Segons com, em sembla que aquesta focalització és un mal senyal. La pràctica radical de l'ensenyament-aprenentatge 2.0 és una assignatura pendent a les universitats in extenso (llegia no fa gaire a La universitat a societat xarxa: usos d'Internet a l'Educació Superior, 2008, un cru balanç dels dèficits en aquesta línia ) i no és cosa (només) de futurs mestres ni d'aules on es duu a terme una reflexió sobre la tecnologia i la seva aplicació. Els professors de llengua, com a mínim, hem d'assumir el repte de canviar de terreny de joc i d'abocar els nostres estudiants a experiències intensives de residència digital. No n'hi ha prou, però, tampoc: les universitats no es poden acontentar a recopilar bones pràctiques esparses fruit del voluntarisme d'uns quants professors i professores.

[579] Aprenentatge i govern

Els dies 19 i 20 de novembre hi ha hagut a Lisboa la cimera internacional de l'OTAN, que ha parlat de la seguretat al món i ha donat per acabada formalment la fase de la guerra freda amb la incorporació de Rússia a l'estratègia de l'aliança atlàntica. Els mateixos dies ha tingut lloc a Lisboa amb molta més discreció, com comentàvem ahir, TICEDUCA 2010, un fòrum de reflexió sobre la nova educació de base tecnològica. Entre l'aparatós desplegament estratègic d'un grapat de representants d'una humanitat dissenyant penosament els sistemes per defensar-se d'ella mateixa i la preocupació d'un nodrit grup de persones per una educació que faci un món millor, ens quedem amb la segona. Entre els tàctics governants mundials i els forjadors de governants que són avui els educadors, ens quedem amb els segons. Si una cosa ha quedat clara a TICEDUCA és que el nou ensenyament que ha d'aprofitar al màxim les potencialitats de la tecnologia atorga decididament el govern (una certa anarquia però alhora la necessitat de tenir moltes competències) a l'aprenent. Alguns dels constructes que han estat més debatuts aquests dos dies al congrés, l'e-portfolio i els ambients personals d'aprenentatge, no poden existir sense l'assumpció radical de la direcció del procés d'aprenentatge per part de l'aprenent. Un entorn personal és, si em permeteu dir-ho així, no pas un lloc, sinó la vivència d'una voluntat de govern. Un e-portfolio, d'altra banda, és una eina que no fa altra cosa que reflectir l'apoderament reflexiu de l'aprenent sobre el seu procés d'aprenentatge. Tots dos constructes, doncs, han de forjar persones altament conscients del que fan, que renuncien a delegar les seves decisions quan aprenen. Avui que la crisi de confiança en les classes governants és gairebé total, necessitem més que mai els educadors i les tecnologies que ens recordin que volem individus independents, responsables i amb capacitat de governar-se.

[512] The PLE Conference al Citilab (i 3)

Un dels punts de reflexió de la PLE Conference que va tenir lloc la setmana passada va ser la relació dels PLE amb les institucions. Quan a la no-sessió d'Adell i Peña-López tots els assistents a l'auditori del Citilab ens vam haver de posicionar sobre aquesta qüestió, moltes persones es van decantar per considerar el PLE independent de la institució, mentre que altres s'instal·laven en una zona que feia conviure PLE i institucions (les universitats, sobretot). Els romàntics edupunks i els pragmàtics possibilistes restaven, doncs, acarats. Aquests segons afirmaven que institucions que han viscut 500 anys no serien liquidades ara pels PLE. La qüestió dels entorns personals d'aprenentatge i les institucions es va abordar directament en diverses sessions de la PLE Conference i més tangencialment en altres. Es tracta d'una qüestió rellevant. A parer meu, el PLE, eina per a l'aprenentatge al llarg de la vida, és personal i inalienable i no es pot reduir a l'experiència amb una institució (la vida acadèmica o professional d'una persona és la suma de les pertinences més o menys fortes a diverses entitats): les institucions poden proveir els estudiants d'eines i dispositius per aprendre millor mentre hi passen, però els aprenents han de fer mutar els PLE obtinguts per les institucions o, directament, fer servir els seus. Em va semblar interessant la recerca d'Oskar Casquero i el seu equip, de la Universitat del País Basc, sobre la qüestió, que es va traduir a la PLE Conference en la intervenció “Towards an eLearning 2.0: provisioning strategy for universities”. Els autors parlen dels PLE institucionals, que anomenen els iPLE: “ The institutional Personal Learning Environment (iPLE) constitutes our vision of how Web 2.0 tools and services, and people arrangement and data sharing could be applied for delivering open, flexible, distributed and learner-centred learning environments to university members. Based on the iPLE, this paper explores a strategy that universities could follow in order to take advantage of the benefits and opportunities that offering eLearning 2.0 tools and services to learners could bring.” Incorporo al peu d'aquestes ratlles una presentació d'Oskar Casquero sobre els iPLE. Una altra de les intervencions destacades sobre PLE institucionals va ser la del projecte portuguès SAPO amb “What's the role for institutions in PLES? The case of SAPO Campus” (consulteu el pla del taller), de Carlos Santos i Luis Pedro. Es tracta d'un projecte impulsat per la Universitat d'Aveiro que es defineix com una plataforma integrada de serveis 2.0: “The SAPO Campus project aims to develop a platform which integrates several typical Web 2.0 services for usage in an educational environment. Based on the Web 2.0 Services provided by SAPO, we intend to make such a platform available to educational institutions, allowing them to adopt and adequate these services to their specific needs. The Web 2.0 base services will be complimented by a series of aggregation services which will make the overall experience of using the platform by every member of the community much easier and streamlined than ever before”. Consulteu, si us interessa, l'explicació del projecte. Incrusto, d'altra banda, al final de l'entrada la presentació de la iniciativa. També recomano, si us interessa la temàtica, un article de Linda Castañeda i Mar Sanchez (Universitat de Murcia) a la revista Pixel-Bit: “Entornos e-learning para la enseñanza superior: entre lo institucional y lo personalizado".

eLearning 2.0 in Universities: a software architecture approach

View more presentations from Oskar Casquero.

What's the role for institutions in PLEs? The case of SAPO Campus

View more presentations from Carlos Santos.

[510] The PLE Conference al Citilab (2)

Divendres es va tancar la PLE Conference. Han estat dos dies intensos, amb 29 sessions (amb força simultaneïtat) programades per l'organització d'acord amb diversos eixos de treball. Perquè els PLE tenen múltiples caires. Tants, que hi ha moments que sembla que la sigla es resisteix a englobar-ho tot, que sembla referir-se a un concepte massa ampli (tant com si diguéssim “la nova educació” o, encara millor, “el nou aprenentatge”). A la PLE Conference s'ha parlat dels PLE i l'entorn professional; dels PLE als diversos nivells educatius (l'àmbit universitari ha estat el nivell privilegiat); dels PLE i les institucions (tema al qual vull dedicar una entrada d'Aprendre llengües); dels PLE i la tecnologia; de models de PLE; d'eines o espais concrets; dels Mobile PLE; de PLE en la formació de professorat; d'experiències de PLE d'abast ampli i d'abast del tot individual; del PLE des de l'angle dels estudiants; de PLE al núvol... El Congrés s'ha desenvolupat en anglès (i, poc, en castellà), aspecte que hauria de fer reflexionar els organitzadors: les eines 2.0 ja permeten un tractament dels esdeveniments que afavoreix la diversitat cultural i lingüística. Volem uns PLE al servei de la diversitat? Els formats de les intervencions han estat ben diversos: conferències, inconferències, presentacions breus d'experiències, sessions Pecha Kucha, tallers, intervencions espontànies... Les sales del Citilab han estat plenes d'assistents piulant constantment des dels seus portàtils o dispositius mòbils, com altres persones que han seguit l'esdeveniment lluny de Cornellà: l'organització va fer saber divendres a la tarda que l'esdeveniment havia tingut més de 5.000 piulades a Twitter. Voldria destacar, també, la presència de figures reconegudes en la qüestió: de l'àmbit internacional i de casa nostra. La PLE Conference ha comptat amb G. Attwell, A. Couros, J. Adell (que hem convidat a la UAB pel desembre) i I. Peña-López, entre molts altres participants. Des de la meva òptica i els meus interessos voldria destacar les sessions dedicades als PLE i la universitat (la sessió 6: exemples de Gran Bretanya, Alemanya i Catalunya; algunes de les intervencions de la sessió 23, de les Illes i Andalusia; el cas portuguès de la sessió 10...). A la intervenció “Are university students on their way to developing their PLES? Reflections and data from a field research” (sessió 13) (Paolo Ferri i altres autors) vaig poder constatar que la situació a Itàlia i a Catalunya pel que fa al coneixement de les eines 2.0 i de les possibilitats reals que els estudiants universitaris construeixin el seu PLE són similars, encara força remotes. La PLE Conference ha estat, d'altra banda, un motiu de contacte amb diversos professionals (un record per a l'Imma de València des d'aquí) i és alhora un motiu de diàleg amb els companys que ens interessem per aquesta qüestió. Publico al peu d'aquestes ratlles el vídeo que una companya (gràcies, Mariona) em fa conèixer, entrevista a J. Adell i I. Peña-López, generat aquests dies al Citilab. Els dos autors situen perfectament els PLE a la primera meitat de l'enregistrament:

#PLE_BCN - Ismael Peña- Lopez i Jordi Adell from redall on Vimeo

[509] The PLE Conference al Citilab (1)

Aquests dos dies sóc a la PLE Conference, al Citilab de Cornellà. Aniré desgranant alguns comentaris sobre les impressions que em genera. Escric unes ratlles, ara mateix, acabat de sortir de la Keynote de Jordi Adell i Ismael Peña-López, una d'aquelles sessions que es recorden. Una sessió plenària feta en espanyol amb traducció a l'anglès, la llengua preferent, indubtablement, del congrés), que ha divertit el públic, un públic que ha estat convidat a "votar amb els peus" en relació amb unes quantes preguntes formulades pels dos conductors de la sessió. La "votació amb els peus" s'ha fet situant-se els assistents en uns espais físics determinats de la sala per expressar el seu posicionament. Els temes plantejats: massa dicotòmics, com hem comentat diversos de nosaltres al Twitter. Crec que la reflexió sobre els PLE ha de madurar: ens trobem atrapats encara, segurament, en aquestes dicotomies que ajuden a abordar la qüestió, certament, però que la simplifiquen. Hem estat preguntats sobre PLE a la universitat o fora de la universitat (PLE institucional o PLE línia edupunk?); sobre l'obertura de l'ensenyament (hi ha hagut acord total sobre el fet que les universitats i altres institucions ja no són espais closos); sobre el currículum (fet per un mateix o donat per la institució?); sobre els obstacles per a l'extensió i la implantació dels PLE (hi ha hagut força opinions a considerar-los obstacles pedagògics més que no tecnològics i institucionals més que no personals i a considerar-los, sobretot, obstacles relacionats amb l'organització). Després d'aquestes votacions tan (però tan) físiques, amb desplaçament de congressistes amunt i avall per la sala mentre els twitters deixaven de piular, ha començat un breu debat mentre les piulades retransmeses a la pantalla gegant s'encallaven una bona estona. La reflexió és oberta: el tema té tantes implicacions i ramificacions que es fa difícil arribar a cap síntesi. Som encara en el terreny de les dicotomies i amb un amplíssim terreny per córrer. Les propostes concretes, en aquest moment, s'han de valorar especialment.

[491] El PLE en tretze imatges

Fa uns dies vaig conduir un taller adreçat a un grup de professors d'UAB Idiomes Barcelona sobre personal learning environments (PLE) per a aprenents de llengües. És un tema que m'interessa molt. En realitat, ben aviat farà dos anys que vaig decidir viure amb PLE, un PLE que no és altre que Aprendre llengües. Un espai que està al servei dels interessos, les dèries i les inquietuds personals relacionats amb l'aprenentatge lingüístic com a objecte d'estudi i anàlisi, d'una banda, i com a vivència, d'una altra. La qüestió dels PLE és actual i complexa; n'he parlat diverses vegades en aquest espai. Podem donar per bona, per situar-nos, la definició de Lubensky (2007) segons la qual el PLE és “[…] alguna mena d’instal·lació o lloc perquè un usuari tingui accés, agregui, configuri i manipuli els recursos i referències digitals que provenen de les seves experiències d’aprenentatge en curs”. Per delimitar l'explicació dels PLE, vaig parlar-ne, al taller, a partir de tretze imatges que posen l'ull en tretze aspectes que cal tenir en compte en dissenyar un PLE. Són aquests: 1) el PLE és una realitat virtual o integra la presència? (crec que no ha d'oblidar la presència); 2) el PLE és desktop o webtop? (crec que ha de tendir al webtop); 3) és imprescindible donar una resposta d'integració en l'ús de les eines que fem servir per aprendre (llengua, en el nostre cas)? (el PLE tendeix a la solució integradora) 4) el PLE recull l'aprenentatge informal i també el formal? (aplega sobretot l'informal, molt més significatiu en la vida d'una persona, però ha d'estar en relació i connexió amb els espais d'aprenentatge formal); 5) els PLE són personals o poden ser també institucionals? (han nascut com a personals, però guanyen terreny els plantejaments institucionals); 6) els PLE són espais públics o privats? (s'han de dissenyar tenint en compte les dues dimensions, acuradament); 7) els PLE tenen parts genèriques, vàlides per a qualsevol persona, i altres d'específiques, vàlides per a un aprenent o un professor de llengua, per exemple? (s'han de dissenyar responent a allò general i a allò específic); 8) els PLE són estàtics o dinàmics? (tenen una base més estable, però la major part és en moviment i canvi constant); 9) què és més important als PLE, els continguts o les connexions? (són igualment importants); 10) quins són els eixos bàsics d'un PLE? (des del meu punt de vista quatre: organització, creació, socialització i cerca); 11) què és més important al PLE, emmagatzemar o compartir? (penso que la tendència del PLE és a compartir); 12) un PLE és una suma d'espais? (sí, però d'espais que reapareixen en altres espais, amb ubiqüitat); 13) quines eines poden ser a la base d'un PLE (hi ha moltes respostes: Blogger, Netvibes, Google i Firefox fonamenten Aprendre llengües).

[476] Configurar l'entorn per aprendre

Aquest Sant Jordi tindré la satisfacció de conduir un taller a UAB Idiomes Barcelona sobre els personal learning environment per aprendre llengües. La satisfacció, dic, perquè al taller hi haurà companys professors de llengua de la UAB, amics i experts. Segur que entaularem un bon debat. Els PLE són moda des que se'n va començar a parlar per primer cop el 2004 (Aprendre llengües s'hi ha referit sovint: consulteu l'etiqueta PLE). A casa nostra se n'ha parlat força (Dolors Reig, per exemple, ha estat una de les divulgadores del concepte aquests darrers anys) i és indicatiu de l'interès el fet que Barcelona aculli pel juliol la PLE Conference, que promet ser tot un esdeveniment, amb participació d'especialistes d'arreu del món. Si els PLE són un tema i un concepte revolucionaris i actuals és perquè impliquen una quantitat enorme de qüestions candents: tecnologies i software, canvi en el concepte d'aprenentatge, aprenentatge informal, canvi en la formació a les institucions, aprenentatge al llarg de la vida, replantejament de l'e-learning, etc. Rere el PLE hi ha la revolució que experimenta actualment l'ensenyament-aprenentatge (també el de llengües), una revolució que pot tenir un abast total aquests pròxims anys. Com podríem definir els PLE, en una línia? Què vol dir tenir un PLE? Tenir un PLE és tenir els instruments necessaris a mà per aconseguir un objectiu (l'aprenentatge). El PLE del cavaller Sant Jordi, mutatis mutandis, l'integren un cavall, una armadura, una llança i un casc. El nostre PLE, a parer meu, ha de tenir eines de quatre categories: eines per a 1) l'organització, 2) la creació (fonamental), 3) la socialització i 4) la cerca i la gestió de la informació. I les categories s'han de concretar en instruments com 43Things, Mr. Wong, Edmodo, Google (la família d'eines Google), Viquipèdia, Flickr, Youtube, Gliffy, Netvibes, Slideshare, Zotero, RSS, Skype, Twitter, LinkedIn, Facebook, Thunderbird, Lijit, Bloglines, Wordpress, Blogger, etc. Armats fins a les dents amb tot allò que ens pot ajudar a aprendre, els aprenentatges fonamentals són, amb tot, 1) que el personal learning environment ens permet aprendre constantment, 2) que ens permet fer-ho amb el plaer extraordinari de l'eficiència i 3) alhora fer-ho exercint la nostra llibertat individual irrenunciable. Una lluita ben dolça. Perquè el drac és haver d'entomar la infosaturació sense filtres, haver d'afrontar la hiperabundància de tot (continguts i contactes) sense capacitat de selecció i de discerniment.

[309] Portals personals d'aprenentatge (2)

Parlàvem de l'article recent de Blees i Rittberger a Elearningpapers sobre “Web 2.0 Learning Environment: Concept, Implementation, Evaluation”. A banda la presentació més teòrica a la qual ja hem fet referència, l'article té la virtut de presentar un model concret de PLE compost de diverses aplicacions del web 2.0 com wikis, blocs (Wordpress), marcadors socials (CiteULike) o sindicació de continguts. El model presentat parteix de la base que “A Web 2.0 learning environment can be implemented in a variety of ways. The decision for certain implementations often depends on individual software experience, learning objectives and existing media competency”. I parteix també de l'opció (les opcions tecnològiques en la configuració dels PLE no són en absolut ingènues, com recordava no fa gaire Dolors Reig) de situar el wiki com a eina central, o centre d'aprenentatge del portal PLE (“a wiki as a central module offers the same integrative power as well as a more flexible adaptability to learner requirements, as it can be individually hosted and configured, and it is moreover possible to tag and categorise wiki contents, thus achieving a higher degree of structure and navigability”). El model dels autors es va aplicar a la Universitat de Ciències Aplicades de Darmstadt. El PLE dels autors es va posar a prova i es va avaluar en el marc de l'assignatura de Ciències de la Informació de la universitat citada (curs 2007-2008) i els resultats d'una enquesta en permeten valorar l'èxit sobretot pel que fa a la motivació i els resultats dels estudiants. A banda les múltiples consideracions sobre el model i tots els seus components, vull recollir uns comentaris de l'article sobre el rol del formador, aquesta gran incògnita en l'era del web social. Afirmen Blees i Rittberger, a partir de les seves lectures: “In a Wiki learning environment, teachers act as coaches or moderators in the process of learning and teaching (Bernhardt & Kirchner, 2007, 47) by introducing and pre-structuring, particularly in the beginning. All of the supportive measures offered by teachers should aim at a “target-group specific balance between the organising support offered by the teacher and the autonomy of the students” (Erpenbeck & Sauter, 2007, 150)”. Continuarem atents al que ens arribi sobre els PLE o, si ho preferiu, portals d'aprenentatge i la seva possible aplicació al context de l'aprenentatge de llengües.

[308] Portals personals d'aprenentatge (1)

Llegeixo l'article “Web 2.0 Learning Environment: Concept, Implementation, Evaluation”, d'Ingo Blees i Marc Rittberger (Elearningpapers, 30/6/2009), que em sembla interessant per donar resposta a la necessitat de la formulació dels personal learning environment, en un moment en què s'abusa de les etiquetes i, en canvi, es troben a faltar propostes concretes d'aplicació dels conceptes. Els autors afirmen: “We assume that the technological change introduced by Web 2.0 tools has also caused a cultural change in terms of dealing with types of communication, knowledge and learning”. I plantegen un model concret de PLE ja experimentat en un context formatiu, basat en aplicacions del web 2.0. D'entrada, els autors presenten “the concepts of eLearning 2.0 and Personal Learning Environments, along with their main aspects of autonomy, creativity and networking, and relate them to the didactics of constructivism and connectivism”. I, seguint Wesch, indiquen que el gran repte per a l'aprenentate és ara “creating platforms for participation that allow students to realize and leverage the emerging media environment”. Els PLE, o portals d'aprenentatge, són la resposta. Què és un PLE? Segons Lubensky (2006), un PLE permet l'aprenent “to access, aggregate, configure and manipulate digital artefacts of their ongoing learning experiences". Recupero també la citació de Downes (2007) que reporten els autors segons la qual “The ‘pedagogy’ behind the PLE (...) is that it offers a portal to the world, through which learners can explore and create, according to their own interests and directions, interacting at all times with their friends and community”. Blees i Rittberger assenyalen que els quatre grups de requeriments per a un entorn d'aprenentatge basat en el web 2.0 són: 1) Obertura i permeabilitat (“the learning environment is not an isolated island, but a learning portal”); 2) Participació (“learners and teachers actively participate in the development of the learning environment"); 3) Motivació i 4) Monitorització, retorn formatiu, avaluació ("teachers trace/pursue individual and shared learning activities"; "teachers offer regular feedback and assess contributions in an appropriate fashion apt to encourage motivation"). Continuem en una altra entrada.

[303] Més sobre PLE

Fa uns quants dies que donem voltes sobre els personal learning environments. El tema és molt interessant i diria que fa imaginar un futur que posa en quarantena tantes de les nostres realitats educatives quotidianes que encurioseix enormement i pot arribar a apassionar. El seminari del 7 de juliol sobre el tema, doncs, dins el programa Compartim de gestió del coneixement, del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, dedicat específicament a aquesta qüestió, promet, i promet molt. Hi haurà, entre altres, Stephen Downes (per videoconferència), expert internacional en la conceptualització de l'aprenentatge electrònic 2.0, i Dolors Reig, experta en tecnologies 2.0, aprenentatge electrònic 2.0 i web social semàntica. Veig que la jornada té un abast teòric, però que també es parlarà de models concrets i se'n construiran. Incrusto una presentació recent de Dolors Reig sobre els PLE, per continuar debatent sobre el tema i anar fent boca per al dia 7. Fins ara.

Ple, Entornos personalizados de aprendizaje

View more presentations from Dolors Reig.

[298] Tres opinions de Mario Rotta

L'octubre passat vam tenir el plaer de tenir amb nosaltres Mario Rotta parlant de la figura de l'e-tutor (consulteu el vídeo de la seva conferència). Com que el món ara s'ha fet tan petit, dies enrere via Facebook li vaig plantejar algunes preguntes amb la idea de no perdre-hi el contacte i que, des de la seva experiència em pogués donar respostes breus i punyents (així li demanava) carregades d'oxigen. Ofereixo les respostes en aquesta entrada: li vaig preguntar, en primer lloc, sobre campus virtuals i entorns personals d'aprenentatge. Em va dir el següent: "I veri ambienti di apprendimento sono sempre stati personali e personalizzabili. Il concetto stesso di "piattaforma" (LMC, LCMS) è superato: gli strumenti del web 2.0 e altre tecnologie (ad esempio gli eBook readers) permetteranno a ogni studente di costruire il proprio ambiente di apprendimento e la propria biblioteca digitale". D'acord. La segona pregunta va ser sobre les competències digitals. Diu Mario Rotta: "Non basta essere "nativi digitali". I nativi digitali sono abituati alla tecnologia ma questo non significa che siano consapevoli dell'uso che se ne può fare. Mancano soprattutto le competenze critiche (la capacità di usare le tecnologie per raggiungere un obiettivo) e una visione poliprospettica (la capacità di iintegrare tra loro tecnologie diverse)". I la darrera pregunta que vaig fer-li va ser sobre la competència lingüística i comunicativa dels estudiants universitaris. La resposta de Rotta va ser la següent: "...sulle implicazioni comunicative c'è ancora molto da fare: nessuno insegna agli studenti a essere chiari, sintetici, efficaci, né a capire che la comunicazione si fonda su regole che cambiano in base allo scenario (presenza, distanza, gruppo, rete...) e alla multimodalità dei linguaggi". Les nostres universitats no viuen fenòmens singulars, doncs, pel que fa a aquests aspectes. Qui ensenya, doncs, els estudiants a comunicar-se?

[208] Paisatges personals de coneixement (i 2)

Els autors de l'article d'elearningpapers a què ens referíem a l'entrada precedent consideren que “PLE, especially in contrast to traditional Learning Management Systems (LMS), received significant attention and are about changing the paradigm of learning and teaching”. I indiquen, com avançàvem, set aspectes crucials del canvi dels LMS als PLE. Aquests set aspectes poden ajudar les institucions, els aprenents i els formadors a posicionar-se en relació amb els entorns personals d'aprenentatge. Shaffert i Hilzensauer assenyalen que l'aprenentatge per mitjà de PLE comporta canvis en: 1) el paper de l'estudiant com a creador actiu i autodirigit de contingut (els autors formulen el pas de l'aprenent “consumer” a l'aprenent “prosumer”); 2) la personalització, amb el suport i les dades dels membres de la comunitat (enormement superior a la de les plataformes LMS); 3) el contingut d'aprenentatge com un “basar” infinit (“in PLE does not only contain (learning) content of experts or teachers: the community, “peers”, other learners with same interests, “friends” or colleagues, or even not personally known persons build the base of the bazaar of learning opportunities”); 4) el gran paper de la implicació social (“PLE always needs and builds on communities. They are needed for contributors, co-actors, and last, but not least, for someone to add /recommend (new) learning content and/or metadata to existing content”) ; 5) la propietat de les dades de l'estudiant; 6) el significat de l'aprenentatge autoorganitzat per a la cultura de les organitzacions i institucions educatives (“The concept of PLE concentrates on active learners who are responsible and have the opportunities to arrange their own learning environment: The usage of PLE or new forms of learning with Social Software in general can be characterised as self-directed, decentralised, dynamic, communicative, and situated within communities of practice, and learners are in the same sense consumers and producers of content”) ; 7) els aspectes tecnològics de l'ús d'eines de software social i la suma de múltiples fonts. Després d'analitzar els set aspectes crucials, els autors consideren que els PLE no són pas una moda passatgera: “PLE and social software tools are not only a flash in the pan, but lead to a new notion of learning and a measure for sustainable competence development”.

[207] Paisatges personals de coneixement (1)

La revista elearningpapers va dedicar el número 9 (2008) íntegrament a un tema actual, al qual ja han apuntat diverses entrades d'Aprendre llengües: els PLE (entorns d'aprenentatge personal), que situen l'autoaprenentatge per mitjà del software social al rovell de l'ou del paradigma educatiu. A l'editorial d'aquest número hi llegim: “Los sistemas actuales de gestión de aprendizaje pueden percibirse como islas, islas en el vasto océano de posibilidades de aprendizaje que ofrece Internet. No solo se puede obtener, refinar y seleccionar contenido, sino que, además, los estudiantes pueden adoptar las herramientas importantes para sus objetivos, crear sus propios portales de aprendizaje individuales, etiquetar contenido o registrar alimentadores RSS para recibir información relevante. La palabra clave que lo hace posible es Web 2.0: debemos alejarnos de los sistemas de gestión de aprendizaje estándares (técnica “uno para todos”) y centrarnos en los entornos de aprendizaje personales (técnica “uno para mí”), que consisten en recortes y fragmentos, recopilaciones de herramientas y servicios que se empaquetan en paisajes de conocimiento individuales o compartidos, experiencias y contactos.” Recomano un cop d'ull als set articles que conté el número 9 d'elearningpapers. Vull destacar ara aquí, en particular, el de Sandra Schaffert i Wolf Hilzensauer titulat “On the way towards Personal Learning Environments: Seven crucial aspects”. Es pot començar amb un cop d'ull a la taula de les pàgines 3-4 (“An overview about seven crucial aspects of the shift from LMS to PLE”), en què s'analitzen els set aspectes crucials apuntats.

[188] L'aposta pels PLE

Cal fer un pas endavant i passar dels VLE als PLE, dels entorns virtuals als entorns personals d'aprenentatge (parlaré en altres entrades, encara, d'aquesta qüestió). Els entorns d'aprenentatge personal són, probablement, l'alternativa a altres formes d'aprenentatge virtual que hem fet servir fins ara. Perquè aprendre/treballar/viure a la xarxa són la mateixa cosa; els límits són cada cop més imprecisos (em veig incapaç de dir si ara mateix estic treballant, vivint, aprenent a la xarxa des del meu senzill PLE... segurament totes aquestes coses alhora). Un dels reptes principals que tenim al davant és formular el PLE, amb uns marges amplis: és una agregació d'eines molt personal i així ha de ser, no té sentit limitar-la o constrenyir-la, però sí, en canvi, plantejar unes prestacions mínimes que permetin i afavoreixin l'aprenentatge. Un nou rol dels formadors d'autoaprenentatge actuals ha de ser, de seguida que comenci el procés formatiu en què participa, dialogar amb l'aprenent sobre un munt de temes relacionats amb aprendre a aprendre, estils d'aprenentatge, objectius marcats, pla de treball... però també, ineludiblement, parlar de com és el seu PLE. I, si cal, ajudar-lo a configurar-lo. L'autoaprenent ha de ser plenament conscient del seu paisatge d'aprenentatge personal i de com el fa servir, i de les possibilitats que té, per ajustar-lo al que necessita per aprendre. Analitzarem, en algun post, algunes de les aplicacions que ja permeten la integració d'eines que defineix un PLE i proposen models que es poden tenir en compte. El dubte, que hem debatut moltes vegades a la feina, és si els nostres autoaprenents estan preparats per fer el salt del VLE al PLE. Els autors de Pràcticas educativas en entornos web 2.0, que he comentat en alguns posts recents, s'adonen de la dificultat d'implantar els PLE: "Requiere una serie de destrezas relacionadas con la alfabetización digital y con la capacidad para insertarse con éxito en la cultura del aprendizaje. Otra variable importante es la relacionada con la edad y el nivel académico de los sujetos. Estos entornos son más propios de los últimos niveles de universidad y del desarrollo profesional continuo." El nostre públic és, precisament, aquest. Es fan necessaris, doncs, la reflexió i els models per passar de l'entorn virtual a l'entorn personal d'aprenentatge. Un bon desig per al 2009.