[364] Professorat i tecnologia per a l'ensenyament de llengües

Fa un temps semblava una necessitat que els centres de llengües tinguessin un model d'ús de la tecnologia aplicada a l'ensenyament d'idiomes. Semblava que un model, amb el seu desplegament en forma d'orientacions preceptives i formació del col·lectiu de professorat, era la garantia de la seguretat dels ensenyants davant un medi escàpol com era i ha estat sempre el tecnològic. Eren temps d'escassetat. Eren els temps en què es treballava amb un software concret, en què hi havia un senzill grapat de recursos multimèdia editorials o una plataforma de campus virtual al servei de la institució... i algú, posseïdor del coneixement, que sadollava les necessitats formatives del professorat i del centre. "Ja has fet el curs de Campus Virtual?"; "Ja has anat a la sessió formativa de l'eina de creació d'activitats interactives?". El model es basava, doncs, en unes tries de tecnologia i en l'organització d'una formació en alguns programes, ben sovint seguint un plantejament tecnocèntric. Tot allò ja ha passat a la història: l'escassetat ha estat substituïda d'una revolada per la hiperabundància. Si cal un model d'integració dels usos tecnològics a la docència en l'era de la hiperabundància ha de respondre a uns plantejaments institucionals radicalment nous. En vull indicar alguns. Afrontar la hiperabundància (que té l'exponent màxim en l'anomenat web 2.0) necessita models d'intervenció planificadora que es poden definir com a essencialment inestables i l'assumpció que els agents d'aquests models han de saber conviure amb la incertesa. Afrontar la hiperabundància demana, també, basar els sistemes de treball en la saviesa de la multitud o la intel·ligència col·lectiva i en el principi del sharism (un col·lectiu és infinitament més a prop de l'abundància, encara que en sigui lluny, que un individu). Afrontar la hiperabundància exigeix, també, als centres i als seus planificadors, promoure i acceptar tota mena d'experimentació, sense límits, i entendre que els models es nodreixen de la planificació i també de l'espontaneïtat. I demana, igualment, saber entendre que, en el moment present de vertigen tecnològic, de temptejos constants i de provisionalitat absoluta (de beta permanent), els usos poden i solen passar per davant dels protocols i les prescripcions. Afrontar el moment actual vol dir també saber observar, els responsables de la planificació, on hi ha les cèl·lules d'innovació i estimular-ne el creixement i el treball. El nou model d'integració dels usos tecnològics a la docència passa també, ara, centralment, per aprofitar tot el capital de coneixement i habilitats del professorat (professional i personal: les fronteres es dissolen quan es necessita, imperiosament, tot) i passa també per saber veure i estimular l'aprenentatge formal i informal del personal acadèmic i disseminar-ne els resultats i les experiències. Tot això és, evidentment, un repte de magnitud per a qualsevol centre d'idiomes, que requereix formes de treball noves i voluntat d'innovació. Era més fàcil, indubtablement, portar un tècnic dos cops l'any a explicar als docents com podien fer funcionar una plataforma d'e-learning... Però ja no hi ha retrocés.