[205] Lliçó de lliçons

Avui el company del Departament de Filologia Basca (Euskal Filologia Saila) de la Universitat del País Basc Joseba Ezeiza (acompanyat de la directora del Departament, Igone Zabala), ens ha donat una esplèndida lliçó a l'Autònoma, en forma de dues exposicions sobre la seva experiència en recerca, disseny i aplicació d'instruments relacionats amb els gèneres discursius i les competències comunicatives (komunikaziorako gaitasunak) a la universitat i didàctica d'aquestes qüestions. Una lliçó plena de continguts (edukiak) solvents, sí, però alhora una lliçó de lliçons: la lliçó de la solidaritat i el suport entre professionals que lluiten per uns mateixos objectius (la millora de les competències de llengua i comunicació dels estudiants universitaris en la llengua pròpia: qui creu de debò en la necessitat de reforçar el domini de la llengua pròpia, la catalana, a la universitat?); la lliçó de la tenacitat en la llarga elaboració de projectes que lluiten contra el corrent o contra les percepcions majoritàries; la lliçó de l'habilitat de fer de la necessitat una virtut en contextos complexos, parcel·lats i plens de conflictes d'interessos com l'universitari; la lliçó de l'acció obstinada que esquiva els inconvenients, els obstacles, els bastons a les rodes i que acaba generant imparables realitats amb valor; la lliçó de la innovació permanent; la lliçó de la proactivitat, la planificació i la previsió (els amics bascos treballen des de fa temps per uns fruits que colliran el 2013!); la lliçó de la feina ben feta, plenament professional, fonamentada científicament, avalada i recolzada per una sòlida activitat de recerca; la lliçó de les paraules plenes i el gruix conceptual, lluny dels discursos fets d'embolcalls purament formals; la lliçó de la voluntat de compartir l'experiència, els reptes i els objectius comuns (amb l'interès compartit, també, per Argumenta); la lliçó del respecte lingüístic i cultural. Integraven el públic persones del Servei de Llengües de la UAB i alguns col·legues dels serveis lingüístics de la UPC i la UdG, als quals agraïm la presència. Moltes gràcies, Joseba i Igone. Recollim la vostra lliçó sobre el llenguatge a les disciplines, una veritable assignatura pendent en què cal treballar de valent. I totes les altres lliçons.

[204] Taller d'integració de competències comunicatives

En el marc de la Jornada de demà a la UAB sobre destreses comunicatives i gèneres discursius, vull donar a conèixer avui una acció que es duu a terme a la Universitat del País Basc (EHU), promoguda pel Departament de Filologia Basca, relacionada amb la integració de les competències comunicatives (komunikaziorako gaitasunak) per part dels docents de la universitat a les seves assignatures. Es tracta de la realització de tallers adreçats al professorat amb aquest objectiu. El Servei de Llengües de la UAB fa temps que fa uns tallers de poques hores (en col·laboració amb l’IDES de la UAB) amb un rerefons semblant, que s’orienten a presentar als docents l’eina Argumenta a fi que la puguin utilitzar amb els seus alumnes per fomentar la millora de les competències de llengua i comunicació dels estudiants. Parlem, però, ara, del taller de l’EHU: "¿Nola garatu komunikaziorako gaitasunak irakaskuntza-ikaskuntza prozesuetan? / Com integrar les competències comunicatives a les noves titulacions de grau?" El web de treball de la iniciativa conté el programa de l’acció, la documentació per a les tres sessions en què s'estructura el taller (a la qual podem trobar, per exemple, criteris per al desenvolupament d’activitats que fomentin les competències comunicatives), una bibliografia en imatges, l’accés a diversos recursos (entre els quals hi ha el mateix Argumenta o el Centre Virtual del Tecnológico de Monterrey, del qual hem parlat en aquest bloc, o el Centre de Redacció de la UPF, del qual vam donar notícia també temps enrere en una entrada). Especialment interessant és el calaix d’enllaços sobre la llengua a les disciplines, “un compendio de algunos trabajos que pueden ser utilizados para buscar temas de interés de determinada área de conocimiento o referentes a géneros o entornos comunicativos diversos”. El taller en qüestió de l'EHU té com a objectiu posar a disposició dels participants recursos, criteris i idees d’utilitat per al vessant comunicatiu de cada assignatura: vol fer reflexionar els docents sobre la naturalesa de les tasques previstes per als graduats a les diverses disciplines; vol fer reflexionar els docents sobre les capacitats comunicatives dels estudiants per afrontar amb eficàcia aquestes tasques, i vol fer veure també al professorat com es pot integrar el component comunicatiu en els projectes docents. Esperem podem comentar la iniciativa, demà, amb alguns dels seus autors i intercanviar les experiències en un context d'intercanvi i enriquiment mutu. Mila esker denagatik!

[203] Gèneres discursius

Aquest divendres farem una sessió al Servei de Llengües de la UAB sobre competències comunicatives i gèneres discursius (vegeu-ne la informació completa en aquest bloc) amb el professor de l'EHU Joseba Ezeiza. Fa exactament un any, precisament, que a Euskadi vaig poder sentir Daniel Cassany en una conferència sobre la metodologia d'ensenyament dels gèneres discursius, en la qual vaig trobar molts elements d'interès que ara, tot preparant la jornada de divendres i amb l'objectiu de compartir i dialogar amb els companys que hi estan interessats, em sembla adient recordar (consulteu el powerpoint de la intervenció a l'EHU). Cassany definia en aquella conferència les comunitats discursives com aquelles en què els membres tenen identitats, rols i estatus aconseguits per mitjà de l'ús dels textos i que es defineixen per la coneixença imprescindible d'una constel·lació de gèneres discursius i l'existència d'uns sistemes comuns de producció i representació del coneixement. Pel que fa al concepte de gènere discursiu (un article científic d'una determinada disciplina, per exemple), en subratllava trets com el dinamisme, el fet que es troben situats, el fet que imposen exigències de forma i contingut, el fet que construeixen i reprodueixen estructures socials i, també, que delimiten les comunitats discursives. Cassany indicava també en la seva intervenció que els gèneres discursius exercien tres funcions: la cognitiva, la interpersonal i la social o gremial. El punt clau de la seva conferència feia referència a la metodologia d'ensenyament d'aquests gèneres. Com s'ensenyen i s'aprenen, en un àmbit, l'universitari, que podem dir que no comunica formalment si no és per mitjà d'aquests gèneres? Quin paper tenen en aquest afer, podríem afegir-hi, uns serveis lingüístics que, tot i que hi tenen una enorme experiència acumulada (des dels àmbits d'assessorament, formació o autoaprenentatge, per exemple) no gosen, no poden o no saben assumir el repte d'ensenyar-los? Cassany apuntava a la conferència diversos consells per al docent disposat a contribuir en la inserció del seu alumnat en la comunitat discursiva de la seva disciplina. Indicava que l'ensenyant havia de “Enmarcar los contenidos de la asignatura en textos, en ejemplos de los géneros nucleares del ámbito”; “basar el trabajo en clase en la lectura, el comentario y la escritura de estos géneros”; “organizar el trabajo del curso en proyectos cooperativos, contextualizados, que exijan leer y escribir y un producto final: simulaciones, estudios de caso, solución de problemas, presentaciones orales, etc.”. I repassava, també, en la seva conferència, els tipus de cursos de llenguatge d'especialitat que es poden orientar a aquesta mena de discursos i els recursos disponibles per dominar-los. Entre les conclusions, l'autor destacava que “Para formar parte de una comunidad de conocimiento hay que aprender a usar sus géneros, sus prácticas letradas” i també que “los géneros discursivos construyen el conocimiento, las identidades y el poder en una disciplina”. Coneixement, identitat, poder en una disciplina... Els serveis lingüístics tenen la responsabilitat de posar els cursos, els recursos i una imaginació sense límits perquè cap estudiant no quedi orfe del discurs que el fa pertànyer a la seva comunitat científica, que li permetrà, el dia de demà, ser un professional del seu àmbit.

[202] Trobada del projecte Dylan a Barcelona

Diverses persones del Servei de Llengües de la UAB hem assistit avui a la Cinquena Trobada del Consorci del projecte Dylan, en què hi ha implicats investigadors de la nostra universitat, en l'acte “Comunicació multilingüe a Europa: reptes actuals i respostes”. El Projecte Dylan “investiga en quina mesura la diversitat lingüística a Europa és un avantatge, més que un obstacle, en la construcció d'una societat basada en el coneixement”, considera el plurilingüisme un "recurs" més que no un objecte i incideix en tres àmbits, el de l'educació, el de l'empresa i l'institucional. “Le projet vise à fonder scientifiquement la construction de répertoires plurilingues comme ressources pouvant être exploitées dans la diversité des contextes professionels, politiques et educatifs.” Un plurilingüisme entès, tal com han recordat diversos ponents, no pas com la suma de diverses llengües, des d'una perspectiva additiva, sinó com un fenomen integral, molt més complex i per al foment del qual cal un autèntic canvi de representacions. Han pres part en l'acte Georges Lüdi, membre de l'equip coordinador del projecte (que ha parlat en català, castellà, francès, alemany, anglès...), Brian Fox (Comissió Europea), Anne Claude Berthoud, coordinadora del projecte, Marta Estella (UAB) i Daniela Veronesi (Liberà Università di Bolzano) i com a convidats Albert Branchadell (UAB) i Carme Muñoz (UB), que havien revisat la vintena llarga de treballs presentats amb motiu de la Trobada (dels quals s'hauria agraït, amb tot, que donessin si més no una visió panoràmica en l'acte). Una de les sensacions que els ponents em deixen és que el discurs polític i institucional va per una banda, sovint fent la defensa del multilingüisme com un patrimoni irrenunciable, i la pràctica, i la realitat a què respon, enormement complexa, per una altra. I que el gran repte és, precisament, l'aproximació entre l'un i l'altra. Els serveis lingüístics universitaris, en un moment que les institucions a què pertanyen es doten de plans de llengües, haurien de contribuir a treure la màscara a les paraules buides, a les expressions irrealitzables, a les formulacions impossibles de les noves disposicions lingüístiques universitàries i a fomentar de totes totes el plurilingüisme, que no s'adiu pas amb el descarat trilingüisme català, castellà, anglès que preconitzen aquests textos sense gaires dissimuls.

[201] Hibridar-se

Els serveis lingüístics necessiten una sacsejada. La seva estructura organitzativa tradicional de portes endintre en compartiments estancs de formació i autoaprenentatge, d'assessorament i traduccions, de dinamització, d'avaluació i certificació, no hauria de projectar-se de portes enfora cap a l'usuari amb la pretensió que les seves necessitats lingüistiques s'hi haguessin d'encaixar. L'usuari no vol saber res de les estructures internes de les organitzacions: l'usuari té necessitats que vol que el servei lingüístic li resolgui. Això és tot. I les necessitats, és clar, evolucionen. Ja fa temps que ens adonem, per exemple, que la dinamització i la formació tenen una zona d'intersecció àmplia, d'una banda. I que l'assessorament lingüístic i la formació, d'altra banda, sovint no es perceben aïlladament des de l'òptica i els desitjos del client. A la universitat tenim un públic potencial, per exemple, de professorat amb un nivell d'anglès acceptable que necessita la supervisió d'un article científic, o d'un pòster que ha de presentar en un congrés, i, alhora, en estreta relació amb l'execució correcta d'aquests productes, aquest usuari necessita uns consells experts per a la presentació pública eficaç de la recerca (una supervisió fonètica, per exemple). No serveix de res vendre correccions i cursos en dues finestres diferents si l'usuari no vol exactament ni un corrector (o un traductor) ni un professor, sinó un professional amb criteris i recursos i capaç de donar una ajuda ràpida i efectiva que resolgui una necessitat. Per què s'ha de continuar projectant en l'usuari l'estructura interna dels centres mentre s'entronitza, d'altra banda, la pretesa orientació a l'usuari? Els assessors d'autoaprenentatge dels serveis d'idiomes són, sense cap mena de dubte, els pioners de la hibridació, els professionals a l'avantguarda del canvi, els més ben preparats per als nous rols que reclama el client actual. Aquests professionals poden atendre com ningú una gran diversitat de demandes, tenen un profund coneixement dels recursos lingüístics i, sobretot: la flexibilitat i la capacitat d'adaptació són la seva norma d'actuació. Els espais d'autoaprenentatge, d'altra banda, són el laboratori natural d'aquestes necessitats híbrides de les quals tant es parla des del discurs de la cosmètica, però cap a les quals, en realitat, no es fan passos decidits ni significatius.

[200] Crisis? What Crisis?

Parlar de la crisi no és cap novetat. El cert és que s'estén, també, al sector de l'ensenyament d'idiomes. Fa un parell de mesos, per exemple, llegíem a l'Avui que s'havia produït una reducció d'un 30 % dels professors del Consorci per a la Normalització Lingüística. Als centres de llengües de les universitats la situació no és falaguera i es preveuen, també, ajustaments pressupostaris i una època de vaques flaques. No tot, però, és afectat per la crisi. Fa uns mesos la coordinadora d'espanyol del nostre centre afirmava, amb criteri, d'una professora suplent d'aquesta llengua: "es una trabajadora insaciable". És evident que per a aquesta professional la crisi no és ni serà mai gran cosa. La crisi afecta les hores declarades, les activitats de la superfície, la cara aparent de la institució, i no els intangibles de la dedicació, el compromís o la passió per l'excel·lència. L'iceberg de les institucions té una zona oculta, tenaç, invisible, resistent, que ni està sotmesa ni es vol sotmetre a cap vaivé exterior ni a les hipoteques de les misèries interiors. N'és, simplement, independent. La "trabajadora insaciable" (al Servei n'hi ha alguns, d'excel·lents professionals insadollables) és immune a cap crisi. En època de crisi, precisament, són encara més palpables a qui sàpiga i vulgui veure'ls el seu tarannà i el seu valor. En època de crisi, sense pressupostos ni ajuts, la maquinària secreta de la implicació amb el canvi, la innovació i la millora continua funcionant com un rellotge suís. Celebrem, doncs, companys de projecte, aquesta crisi inexistent. Que ploguin com mai les idees, els projectes de tota mena, les realitzacions, la feina ben feta. El compromís amb la innovació no es ven: es viu. Que continuï, doncs, amics, la construcció!

[199] Centre Virtual de Redacció del Tecnológico de Monterrey

Vull donar a conèixer, avui, el Centro Virtual de Redacción del Tecnológico de Monterrey, a Mèxic, que té per objectiu donar suport al desenvolupament de l'habilitat d'escriptura dels estudiants universitaris (s'orienta gairebé al cent per cent a la llengua espanyola). Recomano fer-hi una visita. Entre les diverses seccions n'hi ha que ajuden a resoldre dubtes ortogràfics de diversa mena o que donen accés a diccionaris; altres que ajuden a redactar un bon treball; a fer un bon resum; un assaig; a treballar diversos tipus de seqüències textuals (les argumentacions, les exposicions, les explicacions, les narracions, les descripcions, etc.). M'interessa també la secció que ajuda a fer un research paper (un departament de la UAB ens acaba d'encarregar un curs sobre aquesta qüestió, en castellà, per al qual aquest material pot ser un bon recurs). Dues seccions importants del Centre, d'altra banda, expliquen amb detall els formats de documentació MLA (estil de documentació de la Modern Language Association of America) i APA (estil de documentació de l'American Psychological Association). El web també conté una secció dedicada a l'elaboració del currículum i una altra a la realització del treball de recerca. Saludem aquest germà del nostre projecte Argumenta, que els hi fem conèixer amb un missatge a la seva bústia de contacte. Hi remetrem els nostres alumnes de destreses comunicatives en totes aquelles qüestions que els puguin interessar. Un comentari, per acabar aquest post: un centre com aquest, al Tecnológico de Monterrey té un sentit extraordinari dins la institució que no té una correlació amb la difícil localització al web del Tecnológico (és a: Formación ética, ciudadana y humanística; iniciativas complementarias). Parlarem d'altres centres d'autoaprenentatge de les destreses comunicatives que tenen una centralitat en els seus sistemes universitaris, una veritable vocació de servei, i que per aquest motiu poden oferir als estudiants moltes possibilitats d'optimitzar les seves destreses de llengua i comunicació.

[198] Encara sobre Expolangues (2)

Ahir es va clausurar Expolangues. Entre els seus més de dos-cents expositors hi havia, com cada any, representació de la Generalitat de Catalunya (per mitjà de l'Institut Ramon Llull). A banda la riquesa de les conferències i els actes programats, vull comentar ara una activitat que s'hi ha dut a terme: les sessions breus per descobrir llengües (espais “le kiosque” i “la classe”). Aquestes sessions o tallers d'una hora s'han orientat a facilitar un primer contacte als visitants amb llengües d'arreu del món (xinès, japonès, persa, italià, gallec, àrab, rus, polonès...). Pot semblar una anècdota folklòrica o colorista, però no ho és. Es tracta d'una fórmula similar a la que va plantejar fa uns mesos Linguamón a Catalunya amb motiu del Dia Europeu de les Llengües (llegiu-ne el post) i que convida a la reflexió. Hem passat anys identificant llengua amb comunicació com si fos un binomi intocable, a risc pràcticament d'excomunió. Llengua i comunicació, és clar, són gairebé indestriables i l'aprenentatge lingüístic s'orienta gairebé sempre a la comunicació, on troba el sentit. La qüestió de les competències parcials (tan reals i legítimes!) ja ha posat nerviós a més d'un purista. I guanya i guanyarà terreny, per força, si les societats diverses actuals esdevenen veritablement inclusives, un altre aprenentatge lingüístic: la diversitat cultural i lingüística fa decisiva una formació lingüística bàsica en diverses llengües fa ben pocs anys remotes, una formació de sensibilització, orientada a obrir els ciutadans a les llengües (a conèixer-ne alguns aspectes superficials, a saber-les identificar si les senten oralment, a respectar-les). Es tracta d'una formació basada en l'increment de la consciència lingüística, que té un fort component actitudinal. Així, cada cop serà més comú que moltes persones s'interessin per tenir una pinzellada rudimentària d'àrab o de xinès, per exemple, per una pura motivació convivencial, sense que se'n derivi la intenció de comunicar-se en aquestes llengües. Els centres d'idiomes han d'estar a punt per donar aquesta formació, per escampar aquest vernís lingüístic damunt la ciutadania: un kit de deu hores d'urdu, un kit de deu hores de wòlof, un kit deu hores de romanès...

[197] Encara sobre Expolangues (1)

La taula rodona organitzada per la direcció general d'Educació i Cultura de la Comissió Europea de dimecres (14 de gener) a Expolangues, a París, de la qual es donen alguns flaixos al web de la Comissió Europea, devia ser vibrant. El tema, les llengües (el multilingüisme) i la competitivitat, amb el conegut informe ELAN de rerefons i amb la presència destacada de Leonard Orban, comissari europeu del multilingüisme (al centre de la imatge). El resum que en facilita Expolangues afirma: “La mondialisation des échanges et l’accroissement constant de la mobilité des Européens font que de nos jours, toutes les entreprises, même les plus petites, ont les yeux tournés vers l’étranger. Une étude récente a montré que l’absence de compétences linguistiques est un obstacle pour de nombreuses entreprises européennes, et contribue à leur faire perdre des parts de marché. Même si l’anglais joue toujours un rôle de premier plan sur la scène internationale, il ne suffit plus: ce sont d’autres langues qui assureront un avantage concurrentiel aux entreprises de l’Union européenne, et leur permettront de tirer leur épingle du jeu face à des entreprises monolingues. Pour un jeune Européen, une bonne maîtrise de plusieurs langues étrangères est donc un atout précieux sur le marché du travail et lui donne accès à un large éventail d’emplois, y compris à l’étranger. L’apprentissage des langues étrangères permet également de renforcer ses compétences interculturelles, ses capacités d’innovation et sa créativité. La diversité linguistique constitue donc un réel facteur de prospérité, et une source de profit pour tous”). Constatem que van aflorar a la taula rodona algunes preocupacions que són també les nostres: Mats Pahlman, de l'empresa Eurocadres “pleaded for the recognition of skills and competences acquired outside the formal education system. Language skills are often acquired outside school and communication skills, as well as good interpersonal skills, are difficult to measure. He stressed that mobility within Europe is still far from satisfactory and argued that difficulties in recognition of qualifications are partly to blame for this.”; Delphine Poiré, de l'European Network of women scientists “presented the dilemma of English being the compulsory lingua franca of research, especially for the publication of scientific articles. The lack of linguistic diversity in science is not necessarily favouring innovation and creativity.” Ens sembla crucial aquesta idea: l'only english empobreix i limita el coneixement científic. Pasquale Catalfamo, de l'empresa Catalfer, del sector dels productes químics per a la indústria de l'automoció, “talked about the need for his company to find linguistic and cultural mediators for their operations in different countries. He underlined that although global English is necessary for global business, it is totally insufficient for any dealings with customers and staff below management level. His business organisation is trying to influence Italian universities in order to make them understand that they need to promote language learning.” Jaime Fernández de la Vega, de la firma l'Oréal, “confirmed that language skills and cultural competence are what his company is looking for when they recruit the managers of the future.” Així doncs: aprenentatge informal (i de quina manera reconèixer-lo); necessitat que la ciència sigui multilingüe; importància de la mediació lingüística i cultural a les empreses; importància de la llengua i la competència intercultural en la selecció de personal. Caldrà tenir aquests temes ben presents a l'agenda.

[196] Expolangues: action!

Avui ha estat un tranquil divendres de gener. Els divendres no són ni dilluns ni dimecres ni dimarts ni dijous, i a les acadèmies hi ha un ambient relaxat: no sol haver-hi classes ni alumnes i qui més qui menys troba el moment de fer-la petar amb els companys (del sopar de l'endemà dissabte amb uns amics, de l'excursió planejada a Sant Llorenç del Munt, de la costellada amb allioli -ui!- amb els parents de Salou). Els divendres també es troba el moment de fer balanç reposat de la setmana transcorreguda, de planificar sense estrès l'activitat de la següent, o l'estona per buidar la paperera. Els divendres són màgics i lluminosos (les portes de les aules són obertes i arriba més llum als passadissos), tenen un no sé què de dissabte que els fa encara més plaents que els dissabtes, que els fa una mica més dissabtes (els enutjosos dilluns són més lluny) que els mateixos dissabtes. Mentrestant, a mil quilòmetres (la distància/temps de llegir un MECR saltant-se totes les taules de descriptors) avui divendres i demà dissabte es tanca la vint-i-setena edició d'Expolangues (14 al 17 de gener de 2009). S'hi han presentat obres, manuals, recursos, idees, tendències en relació amb l'ensenyament-aprenentatge de les llengües des de tots els punts de vista. S'hi ha parlat de totes les llengües que s'ensenyen als centres d'idiomes i de desenes d'altres llengües; s'hi han explicat innovacions radicals i decisives en l'avaluació lingüística; s'hi ha tractat de recursos virtuals i ensenyament a distància; s'hi ha fet referència a l'enfocament accional en l'ensenyament de la llengua; s'hi ha parlat de llengües i competitivitat; de tota mena de mètodes; de formació al llarg de la vida; d'ensenyament de llengua a tots els nivells. Entre avui divendres i demà dissabte es parla a París, significativament, de qüestions a l'ordre del dia com la llengua i la cultura xineses: diverses conferències d'Expolangues donaran a conèixer aspectes que s'hi relacionen, quina és la mirada dels xinesos sobre el món, quin futur es preveu als instituts Confuci, quines possibilitats reals ofereix el xinès per trobar feina, quina relació té el MECR amb el xinès, què és l'innovador mètode Ni shuo ne? (“la première méthode de chinois qui intègre l’approche actionnelle. Spécialement adaptée à la langue chinoise, elle permet d’apprendre parallèlement à communiquer à l’oral et à l’écrit. La progression tient compte pour chacune des compétences des rythmes d’apprentissage différents écrit/oral par des activités adaptées”). Encara queda un dia d'Expolangues i a tres quarts de dotze hi ha un vol cap a París. Quedem a la terminal A a un quart d'onze. D'acord?

[195] Per una política lingüística responsable

Em sembla un concepte interessant per a la reflexió, en el context de la política lingüística universitària actual, el de política lingüística responsable. El concepte es pot trobar en els estudis d'Elvira Riera, subdirectora general de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (consulteu-ne, per exemple, l'article publicat a Llengua i Ús, número 41, 2008, “Per una política lingüística responsable: una visió des de l'etica política”). L'autora explora el concepte de responsabilitat, que troba aplicat socialment a la base del desenvolupament de les grans empreses, en el que s'ha anomenat la responsabilitat social corporativa; o en diverses polítiques públiques que parlen al ciutadà de consum responsable o d'un ús responsable de l'entorn natural. Per què no, doncs, aplicar el concepte de responsabilitat a la política lingüística? A la política lingüística dels governs, segons Riera, en primer lloc; a la política lingüística o comunicativa de les organitzacions, empreses i institucions, en segon lloc, i a les persones com a individus, en tercer i darrer lloc. En l'àmbit universitari necessitem una institució que apliqui una política lingüística responsable (el terme es podria introduir, tal vegada, en algun dels documents que despleguen el Pla de llengües de la UAB). En l'àmbit més concret dels serveis lingüístics, ens agradaria trobar aquest principi en l'ideari fonamental d'aquests centres (a la nostra entitat hem incorporat entre els valors la sostenibilitat lingüística: la responsabilitat lingüística, amb tot, engloba la sostenibilitat). Des del Servei, a més, tenim l'oportunitat com en cap altre indret de la universitat de fomentar persones lingüísticament responsables: ciutadans que saben la llengua pròpia, les oficials, i les llengües i les varietats que els són rellevants individualment i que és beneficiós socialment que se sàpiguen. Unes persones que, alhora, saben que el seu comportament lingüístic pot modificar l'entorn en la línia de preservar la diversitat. No vull acabar aquesta entrada sense donar notícia d'una organització francesa independent que treballa amb aquest concepte com a divisa: linguo-responsable.org: langues et cultures dans le développement durable (no deixeu de visitar-ne el web). Es tracta d'una organització que “s'intéresse aux enjeux linguistiques et culturels dans la mondialisation. Elle sensibilise les différents acteurs à l'importance de la diversité et contribue à l'intégration effective des langues et des cultures dans les politiques de développement durable.” Trobo interessant l'enfocament de l'organització, els consells que dóna, el butlletí que publica i també la tasca que fa d'observatori dels comportaments lingüístics i culturals linguoresponsables (un neologisme, aquest, que potser es podria estendre). Linguo-responsable.org acaba d'implantar una marca, Diversum, que distingeix iniciatives que s'adiuen amb el seu ideari: “...c'est le premier label de la diversité linguistique et culturelle. Il vise à mieux faire connaître cette notion en servant de marqueur commun à différentes situations dans lesquelles entreprises et collectivités concourent effectivement à la diversité linguistique et culturelle.” Ens sumem al concepte de responsabilitat lingüística i a la sensibilitat que s'hi associa.

[194] Web 2.0 a la universitat

Web 2.0 i universitat van íntimament unides, perquè la universitat és l'espai natural d'aplicació de les eines del web 2.0. Reporto en aquest post una vitamina lleugera sobre la qüestió, una presentació de Pedro Cuesta Morales, informàtic, titulada “Aplicaciones Educativas de la web 2.0 en la Universidad”, que es troba allotjada a slideshare. L'autor hi parla de l'ús de les tecnologies a la universitat; de la “universitat oberta” i del web 2.0 i les seves eines i de diverses possibles aplicacions a l'àmbit universitari. Pel que fa a l'ús de les tecnologies a la universitat, ens semblen interessants les dades que dóna sobre les dificultats de la penetració de la tecnologia (el desconeixement per part del professorat és del 55 %; els professors que no les fan servir són el 17 %; un 10 % de les tecnologies són desfasades). És interessant, també, la definició d'”universitat oberta” que fa l'autor, que exemplifica amb els cursos en modalitat open course ware. L'autor explica també l'evolució del web i dóna les idees clau del web com a plataforma i com a domini de l'usuari i lloc privilegiat on poder compartir coneixement. És interessant, també, la reflexió que apunta cap a l'encaix de la filosofia del web 2.0 i l'Espai Europeu d'Educació Superior i també sobre les possibilitats de l'e-learning 2.0 en aquest context (ens agrada, en concret, la idea que “el aprendizaje no está basado en objetos y contenidos que están archivados (como en una librería), sinó que es más bien una corriente que fluye, en la que podemos entrar cuando queramos”). No cal dir que ens complau també trobar dins la definició d'aquest e-learning 2.0, com a elements centrals, qüestions que han estat objecte de comentaris en aquest bloc com ara l'aprenentatge informal, l'aprenentatge al llarg de la vida, en comunitats de pràctica o en entorns personals d'aprenentatge (PLE). Paga la pena també fer un cop d'ull a la secció en què l'autor focalitza en diverses eines o accions (blocs, wikis, marcadors socials, sindicació, vídeo, microblogging, xarxes socials) i la mostra que fa d'algunes possibles utilitzacions a la universitat. Les definicions i les aplicacions són senzilles i clares. Espero que aquesta entrada us pugui ser útil.

Aplicaciones Educativas de la Web 2.0 en la Universidad

View SlideShare presentation or Upload your own. (tags: microblogging redes)

[193] Jornades i congressos

Vull donar a conèixer avui un recurs interessant que fa públic l'Institut Universitari de Lingüística Aplicada (IULA) de la Universitat Pompeu Fabra per mitjà del seu Servei de Documentació. Es tracta d'un molt ampli recull informatiu de congressos, jornades i tallers d'arreu del món relacionats amb la lingüística, útils per als professionals d'aquesta matèria que volen poder assistir-hi per motius formatius o de recerca o a presentar-hi els resultats de la seva investigació. Es tracta d'un web pulcre, actualitzat sovint i que presenta algunes prestacions interessants de cerca: es pot localitzar, per exemple, la data de l'actualització de la informació sobre un congrés o jornada; es pot buscar la informació per dates de realització dels esdeveniments, i obtenir-ne una ordenació cronològica; es poden fer cerques, també (és interessant aquesta possibilitat) pel termini de presentació de col·laboracions. La llista és molt exhaustiva i els temes i localitzacions geogràfiques hi són ben diversos.

[192] Conèixer els alumnes digitals

Des dels centres d'idiomes hauríem de conèixer millor els nostres alumnes (els nostres clients, al capdavall), els d'ara i els del futur. els joves especialment. Altrament, el pensament estratègic s'assenta massa en el territori inestable de la intuïció, ciència veritablement poc exacta. Qui són els nostres usuaris? Com són i com seran els nostres aprenents d'idiomes? És bàsic tenir resposta. Perquè ben sovint entre nosaltres que ens ocupem d'imaginar, planificar i projectar la formació i ells hi ha una gran fissura. Que jo pugui estar al Facebook, com hi són els alumnes universitaris de 19 anys, no indica necessàriament que compartim gran cosa. Els usos de la tecnologia d'uns (els joves que reben la formació idiomàtica) i els altres (els que la planifiquem) poden trobar-se a distàncies enormes. Per això considero fonamental tenir dades sobre els alumnes joves, conèixer-los bé i analitzar els usos que fan de la tecnologia. No fa gaires dies dedicàvem un post, precisament, a la necessitat de conèixer què en pensen, els alumnes, veritablement, de l'aprenentatge amb tecnologia, perquè sembla massa fàcil i acrític pressuposar-ho i proposar que ara tot sigui 2.0 i demà passat 3.0 i l'altre 5.0. Convé més subtilitat. L'article d'avui a La Vanguardia “Nacidos con la red” parla del que podem considerar els nostres alumnes joves (presents i futurs), des de l'angle de la seva relació amb la tecnologia. Una relació que ho és des del nostre punt de vista, és clar, perquè ells ja han nascut amb la tecnologia i no la perceben, per tant, com a tal. No la perceben com a res. No la perceben, senzillament. Són els nois i noies de vint anys, és a dir, persones que han esmerçat 5.000 hores en les consoles, han navegat 3.500 hores, han enviat 250.000 missatges i han passat, condensant-los, més de 400 dies parlant pel mòbil. És la generació de nadius digitals (Prensky) o la generació gamer, els líders de la xarxa 2.0, que fonamenten la seva sociabilitat en les relacions a Internet. Són els nois i noies que, sense pensar-hi gaire o gens, viuen connectats, que fan un ús total de la xarxa (hi fan tot el que necessiten) i que donen sentit, contínuament, a Internet. Un sentit que no és el que hi donen altres generacions de més edat. Uns nois i noies que, tot i que tenen moltíssimes competències per afrontar el nou món del treball, guanyades precisament en centenars d'hores de connexió a aparells electrònics (els estudis ho avalen), sovint són criticats pel seu ús excessiu de la xarxa per pares o educadors. Com són realment aquests alumnes? Què saben fer i què no saben fer? Quins desnivells de digitalitat hi ha entre nadius digitals? Aprenen molta o poca llengua informalment a la xarxa? L'ús de la xarxa els ha fet més autònoms que els joves d'abans? Copien i enganxen o pensen i tenen més capacitat de judici crític que els joves de generacions precedents? Podem ensenyar-los llengües, des dels centres d'idiomes, amb unes eines contemporànies que no entenem, segurament, de la mateixa manera que ells? Podem planificar la formació del present immediat i del futur sense entrevistar-los, sense tenir-ne dades, sense conèixer estudis fiables sobre els seus hàbits i preferències, sense l'opinió dels sociòlegs?

[191] Entrevista a Genís Roca

Vull recomanar, avui, l'entrevista a Genís Roca, expert en Internet, a la revista Valors, a càrrec de Joan Salicrú. Genís Roca hi afirma que no n'estem fent un gra massa, d'Internet, que el problema és més aviat que no s'està entenent que no es tracta d'un fenomen tecnològic i que, en canvi, és un fenomen d'enormes repercussions socials: la gent ara se socialitza d'altres formes. Roca assenyala que el que el preocupa és que "molts dels nostres dirigents estan dissenyant avui el nostre mig i llarg termini sense haver entès encara aquest fenomen...". Parla també de l'entrada progressiva en la "societat xarxa" per part de la població, i de la fluctuació constant d'eines i serveis, i indica que allò important és l'actitud i les noves habilitats que calen als individus. Diu (ens agrada llegir-ho: fa dies parlàvem de l'actitud 2.0 com un bé molt més preuat que la tecnologia!) que allò rellevant de l'ús de YouTube, per exemple, és l'actitud de voler compartir que hi ha al darrere. Em sembla molt interessant, també, la resposta que dóna a la qüestio de la moda de les xarxes socials: Genís Roca considera que cal ser-hi amb un objectiu (totalment d'acord!), que encara massa gent en forma part (del Facebook, per exemple), per moda o perquè no pot deixar de ser-hi, però sense una finalitat específica, com acabarà passant. Interessantíssimes, també, les reflexions finals sobre l'educació en noves tecnologies que reben els nens i nenes. Si teniu quatre minuts disponibles (no més) no us perdeu les suggestions de l'article de Genís Roca.

[190] Autoaprenentatge amb alumnes Leonardo

Aquests dies darrers hem estat parlant del LLL Lifelong Learning Programme, del Programa de Formació al Llarg de la vida de la Comissió Europea i dels programes en què es concreta. Un d'aquests és el programa Leonardo da Vinci, que comprèn un ampli ventall de temes relacionats amb l'educació i la formació professional. El Leonardo da Vinci és un programa engegat el 1995 que ha experimentat un notable creixement. Ján Figel', a la introducció de la publicació Success Stories del programa (val la pena fer-hi un cop d'ull) indica: “The support of the Leonardo da Vinci programme for the exchange of experiences between teachers, trainers and human resource managers increases the transparency of the different vocational training systems in Europe and fosters their modernisation through learning from each other. From 2000 to 2006 around 42.000 professionals in Vocational Education and Training have enjoyed a transnational mobility. In the same period, the Programme offered 245.000 trainees the unique chance to gain training and work experience in a foreign country.” A la UAB el projecte amb què es gestiona el sistema de beques Leonardo és EUROACCIÓ. Aquests ajuts es donen als graduats de la UAB de centres propis, adscrits i vinculats i permeten la realització de pràctiques professionals als països que participen al programa (Alemanya, Àustria, França, Grècia, Itàlia, Polònia, Portugal, Regne Unit i Txèquia), que solen encarregar-se de buscar empresa als participants. L'estada professional en aquests països és d'unes 14 setmanes. El Servei de Llengües de la UAB aporta la formació lingüística a aquestes persones per mitjà del seu programa d'accions d'autoaprenentatge. Es tracta d'una formació amb un grau de personalització i d'autonomia molt elevat, per a la qual es projecta, en aquests moments, incorporar eines del web 2.0 (blocs, wikis). Es pot pensar, també, a incorporar 1) les eines d'avaluació de la competència intercultural que ja es fan servir en altres accions formatives; 2) les escales dels can do d'ALTE (les ALTE work typical abilities) sobre el món de la feina; 3) la participació dels estudiants en xarxes socials virtuals per a la pràctica de l'idioma escollit, (hem parlat al bloc d'algunes eines que ho permeten) o 4) la participació en parelles lingüístiques físiques, sobretot per mitjà de la implicació d'estudiants estrangers voluntaris. Tot plegat sota la supervisió d'un formador d'autoaprenentatge, una de les garanties de l'èxit d'aquesta mena d'accions, que han de ser ràpides (es produeixen molt poc temps abans de la mobilitat) i han de'aconseguir un objectiu difícil: immergir l'alumne Leonardo en la llengua que necessita per treballar a l'estranger per donar-li el rodatge que el prepari per al canvi de context.

[189] Comunicar en les disciplines acadèmiques

Writing Across the Curriculum és un moviment pedagògic que va començar a la dècada dels vuitanta i que té un interès màxim per a nosaltres, en el context de l'ensenyament de llengües a la universitat. Es desplega en dos enfocaments, un que s'anomena Escriure per aprendre (Writing To Learn) i un altre que podem anomenar Escriure a les Disciplines (el que tradicionalment s'anomena Writing In The Disciplines). El primer, Writing To Learn, es basa en un fet que experimentem sovint i que intentem que visquin els nostres alumnes: escrivint (i, més en general, comunicant) s'aprèn. Sembla una obvietat, però no ho és. Aquest enfocament fa assumir als docents de qualsevol disciplina l'elaboració de tasques o microtasques reflexives que, per mitjà de l'escriptura, ajuden els estudiants a aprendre. L'altre plantejament, el de l'escriptura a les disciplines, és el que ens interessa més aquí. Aquesta línia de treball és basa en la idea indiscutida que a cada parcel·la de coneixement es comunica d'una determinada manera: per mitjà de determinats trets de llengua, de determinades convencions, de determinats gèneres discursius que en una altra disciplina tenen altres concrecions, o cap ni una. La universitat és l'espai per excel·lència de l'escriptura en les disciplines acadèmiques, que ara com mai, en el context de l'EEES, els estudiants han de dominar en forma de competències bàsiques o específiques. La raó de ser de la majoria dels centres de llengua de les universitats nord-americanes és, precisament, formar autoaprenents capaços de fer servir la llengua amb solvència a la seva especialitat per ser, ras i curt, uns (bons) professionals. Tot i que les fronteres entre les disciplines no són ben bé idèntiques a països diferents, i que hi ha tradicions, usos i convencions diversos segons països i cultures, i variacions retòriques significatives entre llengües, és saludable un cop d'ull als centres universitaris de suport a la llengua a les disciplines, de llarga tradició, que forneixen els estudiants i el professorat dels recursos adequats per comunicar com a membres de les diverses comunitats acadèmiques. Per ser un sociòleg, un veterinari o un biòleg és condició indispensable escriure i parlar com un sociòleg, un veterinari o un biòleg. No n'hi ha prou de saber la llengua pròpia, el castellà i l'anglès.

[188] L'aposta pels PLE

Cal fer un pas endavant i passar dels VLE als PLE, dels entorns virtuals als entorns personals d'aprenentatge (parlaré en altres entrades, encara, d'aquesta qüestió). Els entorns d'aprenentatge personal són, probablement, l'alternativa a altres formes d'aprenentatge virtual que hem fet servir fins ara. Perquè aprendre/treballar/viure a la xarxa són la mateixa cosa; els límits són cada cop més imprecisos (em veig incapaç de dir si ara mateix estic treballant, vivint, aprenent a la xarxa des del meu senzill PLE... segurament totes aquestes coses alhora). Un dels reptes principals que tenim al davant és formular el PLE, amb uns marges amplis: és una agregació d'eines molt personal i així ha de ser, no té sentit limitar-la o constrenyir-la, però sí, en canvi, plantejar unes prestacions mínimes que permetin i afavoreixin l'aprenentatge. Un nou rol dels formadors d'autoaprenentatge actuals ha de ser, de seguida que comenci el procés formatiu en què participa, dialogar amb l'aprenent sobre un munt de temes relacionats amb aprendre a aprendre, estils d'aprenentatge, objectius marcats, pla de treball... però també, ineludiblement, parlar de com és el seu PLE. I, si cal, ajudar-lo a configurar-lo. L'autoaprenent ha de ser plenament conscient del seu paisatge d'aprenentatge personal i de com el fa servir, i de les possibilitats que té, per ajustar-lo al que necessita per aprendre. Analitzarem, en algun post, algunes de les aplicacions que ja permeten la integració d'eines que defineix un PLE i proposen models que es poden tenir en compte. El dubte, que hem debatut moltes vegades a la feina, és si els nostres autoaprenents estan preparats per fer el salt del VLE al PLE. Els autors de Pràcticas educativas en entornos web 2.0, que he comentat en alguns posts recents, s'adonen de la dificultat d'implantar els PLE: "Requiere una serie de destrezas relacionadas con la alfabetización digital y con la capacidad para insertarse con éxito en la cultura del aprendizaje. Otra variable importante es la relacionada con la edad y el nivel académico de los sujetos. Estos entornos son más propios de los últimos niveles de universidad y del desarrollo profesional continuo." El nostre públic és, precisament, aquest. Es fan necessaris, doncs, la reflexió i els models per passar de l'entorn virtual a l'entorn personal d'aprenentatge. Un bon desig per al 2009.

[187] El repositori és la xarxa

Una altra reflexió a partir de Prácticas educativas en entornos 2.0: "el repositorio es la red". Es tracta d'una reflexió sobre la qual fa temps que debatem amb companys de feina i que és a la base de qualsevol passa, projecte o iniciativa de futur. Cal pensar-hi bé. Els autors de l'obra que comento indiquen que un dels grans canvis de present, fruit de l'actitud web 2.0, és que la xarxa de xarxes, Internet, és ja el gran repositori que inclou els nostres continguts i tots els altres; dia a dia perden sentit els magatzems estrictament locals. Per als blocaires o vídeoblocaires a tot arreu pot haver-hi un text o un vídeo apte per a una finalitat educativa, incrustable, per exemple, en un bloc o en un vloc. Allò important és la barreja, el mashup que faci el programador o l'educador, la reutilització que faci dels elements de la xarxa i, sobretot, el metaconeixement que pugui agregar al contingut (ja ho era?) educatiu. "El repositorio es, por ende, abierto, en red, se nutre del feedback de los usuarios en plural y adquiere preponderancia en la medida en que es ya parte de Internet. Un buen ejemplo de esto es el repositorio que copia la fórmula de YouTube en el campo de la educación y que lleva por nombre TeacherTube. Este repositorio nacido en marzo de 2007 intenta ser el YouTube para profesores y profesionales que necesiten materiales de aprendizaje. Si el contenido no estuviera en la red o estuviera en modo cerrado con contraseña, el impacto no sería el mismo." Són suggestives les reflexions sobre el fet que al llarg de molt de temps s'ha posat el coneixement en repositoris tancats, sense interacció, allunyats d'intrusos. El coneixement no era compartible. L'actitud 2.0 ho ha capgirat tot: Internet és el repositori dels repositoris. El valor és en l'obertura, la reutilització, la possibilitat de marcar-lo i compartir-lo.

[186] Petites peces dèbilment articulades

Comento algunes qüestions suggerides per la lectura de Prácticas educativas en entornos web 2.0. Em sembla interessant l'explicació dels autors sobre l'evolució de l'aprenentatge virtual fins a l'e-learning 2.0. Hi parlen de tres onades, esquemàticament, seguint Adkins (2007): una primera onada tecnocèntrica, amb un producte dominant, les plataformes de Learning Management System (LMS), un producte "de confiança" i "de talla única per a tothom", amb uns formadors que eren professors experts en la matèria. Va ser una etapa en la qual "se ha intentado reproducir a distancia una realidad de aula presencial o convencional". La segona onada d'innovació en l'e-learning es va basar, segons els autors, en els productes de software lliure personalitzats, amb un objectiu marcadament pedagògic i centrat en la millora dels mètodes educatius. El rol del professor era "integral" i tenia l'objectiu de millorar la transferència de coneixements en situacions particulars i controlades. La innovació principal va ser l'adaptació pedagògica a les necessitats de grups específics d'alumnes. El producte dominant ja no són, en aquesta segona onada, les plataformes LMS, sinó els Content Management System, els CMS o sistemes de gestió de continguts. La darrera onada, l'actual, és aquella en què l'individu té el control del procés d'aprenentatge (tot aboca radicalment a confiar en l'aprenent!). No hi ha un producte per a aquesta etapa. Ja no es tracta de tenir productes per a l'aprenentatge virtual, sinó que l'aprenent se sàpiga dotar d'amalgames de serveis agregats des dels quals construir el coneixement amb actitud 2.0: els entorns de treball personal, mal·leables i sempre disponibles (indestriables de l'individu perquè en són pràcticament un apèndix, el braç executor de la seva voluntat d'aprenentatge continu), esdevenen l'estrella del moment (vegeu les entrades que hi vaig dedicar). Uns entorns de treball que són facilitadors de l'aprenentatge i que no són cap artifici (com ho eren els campus virtuals, meres rèpliques mecàniques del món presencial), sinó que estan fets de les eines de treball quotidià dels individus a la xarxa. Som en el territori no ja dels LMS o dels CMS, sinó del que David Weinberger ja anomenava abans de l'explosió del web 2.0 (2005) les "petites peces dèbilment articulades": la combinació de diverses eines i serveis web complementàriament, eines i serveis basats en estàndards oberts que es poden fer servir de manera conjunta. Per què limitar l'aprenentatge a la xarxa a un sol utillatge de la xarxa? Diuen els autors de Prácticas educativas en entornos web 2.0: "Utilicemos también para aprender las distintas herramientas y servicios web que utilizamos habitualmente. Éstas son nuestras "pequeñas piezas", que se articularán de manera natural en función de nuestras necesidades." Small pieces loosely joined.

[185] Actitud 2.0

Llegeixo el llibre Prácticas educativas en entornos web 2.0 (C. Castaño; I. Maiz; G. Palacio; J. Domingo, editorial Síntesis: 2008), que em va fer conèixer una companya de feina. M'ha interessat, és ple de suggestions i aniré desgranant alguns dels aspectes que m'han cridat l'atenció en alguns posts, després de documentar-m'hi una mica (aquest bloc és, com ja he dit algunes vegades, un procés d'autoaprenentatge!). El to de la publicació és divulgatiu i l'obra té la virtut de situar el lector en un tema en moviment, que avança d'una manera vertiginosa i que ens deixa a molts de nosaltres en estadis de desconeixement diversos, parcials i de gran heterogeneïtat. L'obra, doncs, orienta sobre l'evolució de la tecnologia 2.0. No vull parlar de tecnologia, però, en aquesta entrada: crec que recullo, amb aquest plantejament, alguna cosa de l'esperit del llibre, que va, amb tot, per altres camins. El web 2.0 (el nom podria ser qualsevol altre, suposo que aviat haurà passat de moda) no té l'essència última en la tecnologia, sinó que és una filosofia, una actitud. Una actitud, és cert, afavorida enormement per l'existència d'una tecnologia. Què és l'actitud 2.0? L'actitud 2.0 és la d'estar atent a l'aprenentatge que es pot generar a tot arreu, en la realitat més ínfima; la de voler captar en tot moment les palpitacions del temps; la de comprometre's a construir coneixement a partir d'informació; la de confiar en l'individu com a generador de contingut i, alhora, la de confiar en la saviesa de la multitud, en la intel·ligència col·lectiva; la de creure en el treball col·laboratiu; l'actitud de voler compartir l'experiència d'aprenentatge i de construcció de coneixement, sovint fins i tot mentre es temptegen o es gesten (és molt més decisiu compartir que conèixer!); l'actitud de voler transformar la realitat circumdant: l'educativa, per exemple. L'actitud 2.0 és a la base de la iniciativa, del futur, del progrés, i és preexistent a la tecnologia. El moment que ens toca viure posa a la nostra disposició unes eines que tenen un enorme potencial al servei daquesta actitud, les del web 2.0. És a les nostres mans que aquestes eines reforcin aquesta actitud, tenim la responsabilitat d'esprémer-les en aquest sentit. L'ús que fem de les eines 2.0 ens ha d'ajudar a instal·lar en la més estricta prehistòria els xèrifs del pensament únic, de l'immobilisme, dels drets adquirits, del continuisme acrític, de la desconfiança en l'individu creador i en la generació de xarxes de solidaritat i de coneixement. Necessitem actituds 2.0. De què serveix un wiki a qui no té res per coconstruir amb ningú? De què serveix un mapa conceptual a qui no té ni necessita tenir idees ni pensar? De què serveix un bloc a qui no vol compartir res, a qui no sap ni enraonar ni escriure? De què serveixen les eines del web 2.0 als qui no tenen una actitud 2.0?