[328] La llengua nòmada

Els amants de la biografia lingüística no poden deixar de llegir La llengua nòmada (2000; traducció al català 2008, ed. Arcàdia) de l'escriptor jueu romanès Norman Manea. Manea va néixer a Bucovina abans de la Segona Guerra Mundial, on va aprendre la seva llengua, el romanès, i va conviure amb l'alemany, el jiddisch, l'ucraïnès i el polonès. Als cinc anys va ser deportat pels nazis al Transdnièster, i al camp de concentració va aprendre el jiddisch i l'ucraïnès, de vells i nens. El 1945, després de l'alliberament per part de l'Exèrcit Roig, va anar un any a escola en rus (sota un ambient de censura i repressió: “El Partit únic es va apoderar de la llengua de la societat”) i, privadament, va assistir a classes d'alemany, perquè els seus pares sabien distingir “entre odi i cultura”. Va estudiar l'hebreu un temps i es va abocar al francès al llarg del batxillerat... Manea és clar, però: cap d'aquelles llengües no va esdevenir, com el romanès, una “llengua interior”: “la llengua-domicili ha restat, al capdavall, una de sola”. L'autor, que afirma que “no vivia en un país, sinó en una llengua”, va trigar temps a abandonar la “colònia penitenciària” socialista. El 1986 va marxar de Romania cap a l'exili, que va començar a Berlín: “a canvi d'un passaport, se'm tallava la llengua”. Manea afirma, amb tot, que “...m'havia endut la llengua, duia la casa a sobre, com un cargol. Ella continuaria sent, per a mi, el primer i l'últim refugi, la llar immutable de la infantesa, el lloc de la supervivència”. El periple de l'exili de Manea va continuar després cap als Estats Units, on va submergir-se en l'anglès i va lluitar amb el canvi d'identitat lingüística i la insatisfacció i els maldecaps de les traduccions de la seva obra a l'anglès (Manea confessa que va arribar a escriure un romanès simple, pensant a facilitar la feina als seus traductors...). Manea va continuar vivint en romanès a Nova York, tot i la “devaluació social de la llengua que posseeixes”, l'anul·lació del seu paper de mitjà de comunicació i el fet d'haver de suportar l'assalt constant de la “llengua futura”. L'autor reconeix, amb tot, en la seva desolació, que “entre la llengua de l'ambient circumdant i la llengua interior es produeixen, a poc a poc, incitacions i interferències positives. […] Més d'un cop he redescobert el sentit genuí d'una paraula romanesa gràcies al seu equivalent anglès...”. L'influx extern, afirma, ajuda a desrutinitzar la pròpia llengua. Manea explica, finalment, com, a poc a poc, el desarrelament i l'expropiació que són l'exili poden ser atenuats per la comprensió que es participa d'un exili més global, l'exili com a destí humà. L'exiliat acaba sent, doncs, algú que viu una condició privilegiada, essencial. L'agressió, si es vol mirar des d'aquest angle, minva. Impressiona, certament, l'autobiografia lingüística de Norman Manea, la peripècia del literat desposseït que afirma que “Per a l'escriptor […] la llengua és la seva placenta”.