Llegeixo Clubes de lectura, d'Óscar
Carreño (Barcelona, UOC: 2012). Es tracta d'una publicació de la
col·lecció El professional de la información, els volums de la
qual aproximen en un centenar de pàgines a un tema rellevant de
l'àmbit. És un text interessant, en què es diu i es
mostra encara més, per mitjà d'exemples que vertebren l'obra de cap a peus. L'autor hi explica els tres peus dels clubs de
lectura (l'obra, el lector, el conductor) i fa unes pinzellades, al
final, dels canvis que la xarxa representa per al fenomen dels clubs
de lectura, de les enormes possibilitats que s'obren en un espai que
és ple de persones que assumeixen el compromís de parlar i de
parlar-se. Carreño dedica unes línies finals, també, al fenomen
dels llibres electrònics, assumint que hi ha lloc per a tot. Un
dels aspectes més interessants del text és la presentació del
conductor del club de lectura, que defineix com un mèdium i caracteritza amb tres propietats: la passió, la memòria i l'empatia.
Les potencialitats dels clubs de lectura en l'aprenentatge de les
llengües són evidents (quina diferència, per exemple, entre lliurar l'alumne una
ressenya d'un llibre llegit individualment al professor de llengua, que
retorna corregida en la privacitat, i proposar una activitat de club
de lectura). En el cas d'aquests darrers clubs de
lectura, el rol del conductor esdevé, lògicament, més complex,
perquè, encara que es plantegi com una activitat de conversa, és
preceptiva una reflexió sobre l'aprenentatge i l'actuació que es
produiran mentre duri l'activitat (objectius lingüístics, preparació de les sessions amb
presentació de lèxic i estructures, maneres de proporcionar algun
retorn de correcció, maneres d'incorporar persones amb diversos
nivells a la tertúlia). No tinc cap dubte que, fetes les reflexions prèvies necessàries pel conductor i pels mateixos aprenents,
un club de lectura pot ser una poderosa eina al servei de
l'aprenentatge de llengües. Potser el màxim partit dels clubs es
pot obtenir, precisament, quan semblen una activitat aparentment
desregulada, un contrapunt desinhibit a la classe de llengües més
formalitzada. Un altre tema que m'interessa és el dels clubs de
lectura entre els professionals de l'ensenyament de llengües. En
aquest cas la tria d'obres podria esdevenir un veritable programa
formatiu en una organització, o molt més enllà de les organitzacions. Ara bé: per a alumnat o professorat, amb xarxa o sense xarxa, amb més o
menys explicitud d'objectius, els clubs de lectura no tenen sentit
sense una motivació personal profunda dels seus membres i sense que experimentin un sentiment de llibertat i de plaer.