[724] Obrir la ment a la metàfora

A Aprendre llengües hem parlat incidentalment de la metàfora, però no ens hi hem referit com a recurs a la disposició de l'aprenent de llengües. Que la metàfora no és un afer literari, sinó una realitat consubstancial a tota la llengua, quotidiana o no, no és cap secret. Que cada llengua va elaborant i fixant amb més o menys èxit unes metàfores privilegiades, tampoc. Pensem, per exemple, en les metàfores que han generat el català i l'anglès, i són a la completa disposició dels parlants, sobre la imatge de la llum. En català parlem de fer llum sobre un afer, per exemple, en el sentit d'aclarir-lo, i en anglès es pot parlar de shed (new) light on... quan s'aporten clarícies a alguna cosa, o d'una illuminating discussion, o del fet que un informe shines a light on alguna cosa. Les metàfores normalment positives, com les que es relacionen amb la llum, també poden acabar malament, amb tot (en català tenim formes com ser un il·luminat o estar com un llum). Molts altres terrenys són propicis a la metàfora. Observem com les imatges de la guerra i el conflicte apareixen constantment als nostres textos: guanyar la batalla a algú, he attacked his proposal, she maintains a united front on the question, ens va bombardejar amb tota mena d'informació... L'aprenent de llengües, des del meu punt de vista, no hauria de tenir cap por de la metàfora. A més de provar de conèixer, naturalment, les que ja s'han generat en la llengua i són habituals i reconegudes, li és una bona estratègia la tendència a buscar correlats objectius del que pensa i vol dir. La manca de recursos expressius en la llengua que s'aprèn duu les persones a agusar l'enginy al màxim. Els parlants d'una llengua nova es troben gesticulant per substituir el que no saben dir amb paraules, o potser es troben, per exemple, fent servir una paraula d'origen romànic en anglès que els salva la frase, per bé que no els estalvia una pàtina no desitjada de formalitat excessiva al discurs. L'excursió cap al territori de la metàfora és una altra forma d'evitar el silenci i d'aconseguir discórrer. Una forma que pot tenir, fins i tot, un poderós efecte retòric en un determinat moment, si es pot o se sap aprofitar bé. Si un aprenent de català no recorda o no sap com es diu abraçar i no pot articular, doncs, la frase la Maria abraçava fortament el Pep sense separar-se'n, qui sap si no se'n pot sortir dignament sabent anomenar i recrear senzillament la imatge d'un pop, d'un imant o d'un cargol arrapat a un mur (manllevo aquesta darrera imatge, ajustant-ne el sentit, del poema "Caragol", de Gabriel Ferrater). Córrer riscos forma part d'aprendre, com jugar amb la llengua. L'aprenent estratègic ha de ser capaç d'eludir el que no pot dir també per la via d'obrir la ment a tota mena d'imatges que continguin el lèxic de què sí que disposa.