[470] Llenguatges d'especialitat

Aquests dies a classe a la Facultat de Lletres parlem de llenguatges d'especialitat. O, si ho preferiu, de llengües d'especialitat, o del registre tecnicocientífic o cientificotècnic, o de les llengües per a finalitats específiques o per a propòsits específics, seguint la tradició anglosaxona de la formació en ESP. La diversitat de noms per referir-se a aquesta realitat (diversitat que subratllen, per exemple, M. T. Cabré i J. Gómez de Enterría a La enseñanza de los lenguajes de especialidad. La simulación global: Gredos, Madrid, 2006), ja ens indica que ens trobem davant un territori d'abordatge i definició difícils. Les posicions més extremes arriben a negar l'existència del llenguatge d'especialitat com a tal; altres posicions en veurien la característica fonamental i distintiva en la terminologia, el lèxic especialitzat. I altres, en canvi, considerarien el llenguatge d'especialitat un registre caracteritzat per un feix de trets que l'allunyarien de la llengua general. Independentment de la naturalesa dels llenguatges d'especialitat, allò de què els alumnes d'antropologia, geografia, història, musicologia, filosofia, etc. de la Facultat de Lletres haurien de ser nítidament conscients és que sense una reflexió a fons sobre el llenguatge de la seva disciplina acadèmica que puguin aplicar concretament al seu exercici professional o a les produccions comunicatives del seu pas per la universitat, no poden ser uns autèntics professionals. Un dels reptes principals de l'ensenyament dels llenguatges d'especialitat als alumnes, des del meu punt de vista, és fer-los veure que sota aquesta etiqueta ens referim a una gradació àmplia de realitats comunicatives que van des de les formulacions més hermètiques d'especialistes per a especialistes (en articles científics, per exemple), fins a produccions de tall divulgatiu que se n'allunyen molt pel que fa a les característiques lingüístiques, funcionals i pragmàtiques. Un dels reptes bàsics, des del meu punt de vista, és fer veure que els tòpics que se solen aplicar a la descripció dels llenguatges d'especialitat (univocitat, monoreferencialitat, absència de sinonímia, precisió, universalitat...) s'han de matisar força si atenem l'ampli espectre de productes a què dóna lloc l'expressió d'aquests llenguatges.