VISITES


7.4.13

[884] Les noves narratives (i 2)

Narrativas transmedia, de C. A. Scolari, ens fa pensar a tots els que ens interessem per la llengua, la literatura, la comunicació i les seves formes. Hi ha molts productes culturals, com dèiem a l'entrada anterior, que s'expandeixen avui en múltiples mitjans (tres mitjans és el mínim exigit des de les mirades més ortodoxes en el cross-media: per exemple, còmic, videojoc, obra literària, o qualsevol altra combinació) i que no són traduccions de l'un mitjà a l'altre o adaptacions. Constitueixen les narratives transmèdia i afecten decisivament la indústria de la cultura fins a constituir, sovint, veritables món marca. Narrativa transmèdia és un terme encunyat per Henry Jenkins ja fa una dècada que s'ha anat afermant amb el temps i és moda avui dia. Aquestes noves narratives ens plantegen un munt de preguntes, provant de traslladar-les i de veure'n la repercussió social més enllà dels límits disciplinaris que traça Scolari a la seva obra. En l'ordre professional: ¿fins a quin punt a petita escala serveis d'abast reduït relacionats amb la cultura no han de planificar la generació d'aquestes narratives transmèdia (llançant productes transmediàtics: una app, un web, un còmic complementàriament)? Fins a quin punt s'han de promoure els arguments lògics i racionals més que no els relats? Fins a quin punt no calen professionals (no els antics guionistes o persones que enfocaven a un sol producte i mitjà, sinó veritables productors transmèdia) experts en la narrativa transmèdia en aquests serveis? Fins a quin punt els productes culturals no han de promoure la generació de continguts creats pels usuaris, element essencial en les narratives transmèdia? Com s'han de gestionar els continguts creats per l'usuari? En l'ordre tècnic, les preguntes se'ns multipliquen: ¿fins a quin punt estem preparats no ja per corregir i traduir textos, o per reciclar-ne, pràctiques ben habituals, sinó per planificar en quin llenguatge s'ha de dir cada cosa adaptant-nos a les característiques de cada mitjà, a allò que realment pot aportar cada mitjà? Fins a quin punt estem preparats per construir productes expandits, que no siguin adaptacions o meres repeticions d'un mitjà a un altre, en diversos mitjans simultàniament? Si bé el text de C. A. Scolari parla de les grans produccions culturals, que constitueixen pròpiament les narratives transmèdia, no podem deixar d'imaginar conseqüències i repercussions a escala reduïda del fenomen, mutatis mutandis. Fins i tot aplicacions a l'individu, ara que té a l'abast, amb molta senzillesa, la creació de tota mena de mitjans i que té l'opció d'anar conduint el relat que constitueix la seva identitat en construcció. Persones i professionals no creem, també, les nostres narratives transmèdia? La nostra presència no s'ha expandit en diversos mitjans? Sabem què ens pertoca fer a cada mitjà? En coneixem prou els llenguatges? Com a éssers naturalment fabuladors, d'altra banda, també ens podem plantejar preguntes: acostumats a consumir narratives en un cert sentit unívoques, com modifiquen la nostra concepció de la narració, com a productors i consumidors d'històries, la naturalització d'expansions, l'aparició de preqüeles o seqüeles als relats, o les inevitables incoherències o ruptures sovint generades pels continguts creats per l'usuari? L'absoluta coherència continua sent una propietat essencial dels textos narratius? Coneixem les estratègies de la nova narració (expandir els intersticis dels relats, per exemple, recapitular, contraure explicacions)? Què és ja narrar, a l'era de les narratives transmèdia?