Narrativas transmedia, de C. A. Scolari,
ens fa pensar a tots els que ens interessem per la llengua, la
literatura, la comunicació i les seves formes. Hi ha molts productes
culturals, com dèiem a l'entrada anterior, que s'expandeixen avui en
múltiples mitjans (tres mitjans és el mínim exigit des de les mirades més
ortodoxes en el cross-media: per exemple, còmic, videojoc, obra
literària, o qualsevol altra combinació) i que no són traduccions
de l'un mitjà a l'altre o adaptacions. Constitueixen les
narratives transmèdia i afecten decisivament la indústria de la
cultura fins a constituir, sovint, veritables món marca. Narrativa
transmèdia és un terme encunyat per Henry Jenkins ja fa una dècada
que s'ha anat afermant amb el temps i és moda avui dia. Aquestes
noves narratives ens plantegen un munt de preguntes, provant de
traslladar-les i de veure'n la repercussió social més enllà dels límits disciplinaris que traça Scolari a la seva obra. En l'ordre professional: ¿fins a
quin punt a petita escala serveis d'abast reduït relacionats amb la
cultura no han de planificar la generació d'aquestes narratives
transmèdia (llançant productes transmediàtics: una app, un web, un
còmic complementàriament)? Fins a quin punt s'han de promoure els
arguments lògics i racionals més que no els relats? Fins a quin
punt no calen professionals (no els antics guionistes o persones que
enfocaven a un sol producte i mitjà, sinó veritables productors
transmèdia) experts en la narrativa transmèdia en aquests serveis? Fins a quin punt els productes culturals no han de promoure la
generació de continguts creats pels usuaris, element essencial en
les narratives transmèdia? Com s'han de gestionar els continguts
creats per l'usuari? En l'ordre tècnic, les preguntes se'ns
multipliquen: ¿fins a quin punt estem preparats no ja per corregir i
traduir textos, o per reciclar-ne, pràctiques ben habituals, sinó
per planificar en quin llenguatge s'ha de dir cada cosa adaptant-nos
a les característiques de cada mitjà, a allò que realment pot
aportar cada mitjà? Fins a quin punt estem preparats per construir
productes expandits, que no siguin adaptacions o meres repeticions
d'un mitjà a un altre, en diversos mitjans simultàniament? Si bé
el text de C. A. Scolari parla de les grans produccions culturals,
que constitueixen pròpiament les narratives transmèdia, no podem
deixar d'imaginar conseqüències i repercussions a escala reduïda
del fenomen, mutatis mutandis. Fins i tot aplicacions a l'individu,
ara que té a l'abast, amb molta senzillesa, la creació de tota mena
de mitjans i que té l'opció d'anar conduint el relat que
constitueix la seva identitat en construcció. Persones i
professionals no creem, també, les nostres narratives transmèdia?
La nostra presència no s'ha expandit en diversos mitjans? Sabem què
ens pertoca fer a cada mitjà? En coneixem prou els llenguatges? Com a
éssers naturalment fabuladors, d'altra banda, també ens podem
plantejar preguntes: acostumats a consumir narratives en un cert
sentit unívoques, com modifiquen la nostra concepció de la
narració, com a productors i consumidors d'històries, la naturalització d'expansions, l'aparició de preqüeles o seqüeles als
relats, o les inevitables incoherències o ruptures sovint generades
pels continguts creats per l'usuari? L'absoluta coherència continua
sent una propietat essencial dels textos narratius? Coneixem les estratègies
de la nova narració (expandir els intersticis dels relats, per
exemple, recapitular, contraure explicacions)? Què és ja narrar, a
l'era de les narratives transmèdia?
