[810] Peccata minuta

Peccata minuta és un text de Víctor Amiano (pseudònim d'Antonio Cascón, Rosario López i Luis Unceta, professors de filologia llatina a la UAM) publicat per Ariel l'abril de 2012. Es tracta d'una obra sense argument, però que conté, precisament, molts arguments. A diferència de molts textos similars que són diccionaris de llatinades amb prou feines traduïdes i que no ens acaben de facilitar un context clar d'ús, l'obra que comento fa una selecció d'expressions llatines, no exhaustiva, de les quals prova d'explicar circumstanciadament l'origen i la història. Aquesta és l'originalitat del text. El punt d'arribada és el castellà, però gairebé sempre les expressions recollides són comunes a altres llengües com ara el català. Es tracta d'un text fenomenal, doncs, per a les persones que volen sadollar la seva curiositat lingüística. Alguns exemples: adefesi (Ad Ephesios); Alma Mater (la universitat, començant, ai, per la de Bolonya...); Ars longa, vita brevis; Aurea mediocritas (que lluny queda l'ideal horacià de l'ambició sense límits a què mena la societat actual); Cave, canem (el rètol que hauria de penjar de totes les cases amb gos); Habeas corpus (dret que ens protegeix de les detencions arbitràries i els atacs contra la integritat de la persona); Quid pro quo (l'expressió que sento a dir als xantatgistes pseudoil·lustrats); Homo homini lupus; In vino veritas; Intelligenti pauca (als intel·ligents els basta amb poques paraules); Non multa, sed multum (el cant a la qualitat per damunt de la quantitat); Per aspera ad astra (la bonica imatge que ens parla de superar l'adversitat: 'per camins escarpats cap a les estrelles'). O les divertides formes de base llatina quisqui (tot quisqui fa això o allò) i tiquismiquis, aquesta segona per referir-se a persones perepunyetes o afectades, les que suposadament anaven repetint llatinades a tort i a dret (tibis i mihis). Perquè, això sí, les expressions que ens serveix Peccata minuta les hem de dosificar als nostres textos i discursos, no fos que ens prenguessin per rares avis.

[809] Escoles d'idiomes en crisi

Llegeixo al diari El País que les escoles d'idiomes catalanes redueixen docents, eliminen grups i apugen preus. En el cas de la popular EOI de Drassanes de Barcelona la retallada és de quatre persones i la reducció de grups d'anglès, bastant notable. Mentrestant, la necessitat que la població conegui llengües es fa com més va més evident, i els nivells de coneixement d'idiomes considerats clau en la comunicació global com ara l'anglès continuen sent molt baixos. La lògica, doncs, no funciona. N'hi ha una altra, de lògica, que fa por que s'acabi imposant, sobretot després de veure com les retallades estan penalitzant la cultura i el pensament: la reducció de la diversitat, la liquidació, amb criteris i arguments de mercat, de les llengües menys demanades pels alumnes. L'empobriment que aquest fet comportaria seria monumental. Evolucioni com evolucioni la crisi, no ens podem permetre el luxe de perdre l'ensenyament, l'aprenentatge i la consideració de llengües que, sense tenir un paper clau en la comunicació global, són baules imprescindibles per garantir la mirada diversa sobre la realitat. Si cal sacrificar alguna cosa, la diversitat ha de ser de les darreres.

[808] Turisme lingüístic

És moment de repensar les estratègies per aconseguir els objectius lingüístics de sempre a casa nostra. És per això que la proposta de turisme lingüístic dels Tallers per la llengua que acabo de conèixer, en fase de pilotatge i possible posterior ampliació, m'ha semblat ben interessant. Es tracta d'una fórmula nova, innovadora (no sabria vaticinar-ne un resultat, però es percep que la gent té ganes de canvis) que consisteix a combinar l'estada turística en un hotel (a Vilanova i la Geltrú, en la primera experiència) i la formació en l'àmbit de la llengua catalana. Pel fet que la innovació darrerament només apareix vinculada a la tecnologia, m'ha interessat encara més el contrapunt que aporta l'estada en aquest hotel no virtual, que s'omplirà aquest octubre de persones de carn i ossos. Un bon contrast. La proposta dels Tallers per la llengua s'adreça a facilitar el coneixement d'una ciutat i alhora a participar en activitats relacionades amb el foment de l'ús de la llengua. Una de les activitats que s'oferiran és el TELP, el ja ben conegut Taller d'espai lingüístic personal. Veig també que s'hi anuncia un taller de doblatge amb un caràcter introductori i lúdic. Per bé que no sé si el públic objectiu és nítidament definit, i si el programa té una coherència total, m'atrau la iniciativa. Seguirem el projecte.

[807] Adéu, analògics

Acabo de llegir el llibre de Julio Montero Adiós... analógicos, Adiós (Madrid: Rialp, juny de 2012). M'interessa tot tipus de reflexió sobre el salt que estem vivint del món analògic cap al món digital i sobretot les seves conseqüències en la comunicació i en el llenguatge. El text de Montero és un text amable, divertit, ple d'anècdotes i exemples, ancorat estranyament en la dicotomia de Prensky de fa deu anys pel que fa a la divisió entre nadius i emigrants digitals, que el mateix Prensky ja va superar en parlar de la saviesa digital. Allò que m'interessa més del text de Montero és la reflexió que fa sobre la nova lògica comunicativa que hi ha en la digitalitat: "La revolución digital tiene una envergadura similar a la de la escritura en lo que a cambio radical se refiere. No es solo otro modo de comunicarse. Es otra lógica. Es otro modo de ver el mundo y su composición y funcionamiento. Para nosotros los analógicos esto no es más que un nuevo idioma que intentamos aprender, con todas las dificultades que implica para un nuevo hablante cuyo cerebro ya está orientado hacia otras maneras de entender y tiene ya unos esquemas de funcionamiento" (p. 56). Quina és aquesta nova lògica que genera resistències al costat d'adhesions i rendicions, perquè la digitalitat és ja un fenomen imparable? És, per posar un exemple de l'autor, la lògica de fenòmens com els de la interrupció i la discontinuïtat, que els analògics tenen tantes dificultats a assimilar. O tantes altres. Ens trobem davant una revolució radical que no té marxa enrere. Ens queden anys de vacil·lacions i d'esforços per poder descriure els nous usos i els nous productes comunicatius. I fer servir segons quines eines del món digital, contra el que podria semblar, no és el salconduit infal·lible cap a participar d'aquesta nova lògica complexa.

[806] Aprenentatge de llengua i identitat

La qüestió de fer servir o no a classe tot aprenent una llengua estrangera la llengua pròpia és vella. Es tracta que els aprenents de llengua facin servir al màxim, lògicament, la llengua que aprenen i que, si és possible, es tendeixi a evitar la traducció immediata de les paraules que generen dubtes de comprensió. Cal reconèixer que és realment útil posar a la pràctica l'habilitat de parafrasejar o de provar de definir en la llengua que s'aprèn. No se n'ha de fer un gra massa, amb tot: l'ús de la llengua pròpia a classe de llengua estrangera, esporàdicament, és una bastida útil per a l'aprenentatge que descarrega cognitivament i permet fer sortir un jo autèntic que necessita emergir davant els companys d'aula. M'agradaria cridar l'atenció sobre aquesta qüestió. A classe de llengua estrangera ens trobem exposats a una situació delicada. Contínuament hem de donar respostes, explicacions, argumentacions que, si no som prou destres en la nova llengua, ens mostren als altres amb una imatge dèbil. I tots els aspectes socioafectius són decisius en aprendre una llengua. Imagineu que hi ha un debat a l'aula d'alemany d'un nivell B1 sobre la crisi econòmica actual. Un expert en economia amb dificultats per defensar-se en la llengua alemanya s'hauria de resignar a mostrar una imatge insubstancial, com si no sabés defensar les seves idees sobre la qüestió? A la classe de llengua estrangera s'haurien de propiciar els espais en què les persones poguessin mantenir la seva imatge inalterada; s'hauria de provar de generar moments en què el dèficit o la dificultat amb la nova llengua deixessin pas al recobrament de la identitat plena. No em sembla malament que s'hagi d'assumir la condició d'aprenent, però estic segur que l'ús de la llengua pròpia en certs moments planificats de la classe de llengua pot esdevenir un suport important al manteniment de la imatge personal.

[805] La pàtria és la llengua

Quan aquests darrers temps hem vist que els partits polítics de l'àrea catalanoparlant eren incapaços de fer un veritable front comú per defensar les qüestions bàsiques i que a l'hora de la veritat eren sempre vençuts pels interessos particulars, pel partidisme, i que tenien un vol molt baix, quasi gallinaci, hem esdevingut naturalment apartidistes. Els partits, els bàndols, les faccions egocèntriques (egocèntriques en un moment crucial per al país, un moment delicadíssim que ens durà a un punt de no retorn) no ens representen. L'apartidisme no és el punt final, però, de la defecció dels qui hem cregut i creiem encara en el país. S'apropa a grans gambades un altre moment dramàtic. És, permeteu-me el joc de paraules, l'apatridisme. La pàtria és una entitat sentimental complexa, composta (història, tradicions, referents), a què ens sentim units i que ens uneix. Confesso que en aquest moment d'identitats múltiples i canvis vertiginosos, de necessària obertura a noves formes d'organització i de pertinença (ja no som al segle XIX), si algú em posés al davant una pàtria entesa com un projecte que respectés les meves idiosincràsies i les dels meus companys de viatge, estudiaria la proposta. Ja fa molt de temps, però, que les grans pàtries veïnes (l'espanyola o la francesa, per exemple) són entitats enquistades, sense fissures, sense possibilitats de moviment i seducció. Al moment present, d'altra banda, comencem a constatar que la pàtria catalana no dóna més de si. Per dignitat, caldrà fer-se apàtrida i entrar, en conseqüència, en l'estadi de l'apatridisme. I un cop tot hagi passat avall, a la motxilla hi durem encara la llengua, el nostre punt de referència, el nostre nord, la nostra guia. Voleu més motius per ensenyar-la, aprendre-la, conrear-la?

[804] Estímuls a la professió

Els treballadors i treballadores de la funció pública (també els ensenyants de llengües) veuen com se'ls va retallant dia rere dia el sou. El desànim relacionat amb el maltracte laboral que experimenten aquests treballadors, que són l'autèntic ase dels cops, pot acabar passant factura, agradi o no sentir-ho, a la dedicació, al servei prestat, a la qualitat dels productes oferts. Els professionals ho són i se'n senten perquè la seva professió té un valor al mercat. Quan es trenquen les regles del joc i les feines no valen res, tot és susceptible de canvi: amb la indignació no s'hi juga. Ara és el moment de la responsabilitat de les organitzacions. És l'hora que, amb valentia, estimulin amb justícia i criteri la feina ben feta, el valor, la innovació. Si aquestes polítiques sempre són necessàries, ara, en ple desànim col·lectiu, han esdevingut imprescindibles. És el moment que les organitzacions reaccionin i s'esforcin a incentivar la professionalitat dels seus treballadors. És hora que tot allò que representi una mostra d'originalitat, de creativitat, d'intel·ligència aplicada a la feina quotidiana sigui detectat, sigui vist, sigui mirat sense recels i sense pors i sigui, finalment, promogut i empès endavant. Comença a ser imprescindible estimular les idees, els projectes, les aportacions generalment desinteressades i voluntàries (nascudes gairebé sempre sense pla ni avís). També en l'àmbit del professorat de llengües, naturalment. Els mecanismes per a la detecció i l'estímul del valor, i per poder-lo reconèixer, són múltiples. Som en un moment complex: els individus necessiten menys que mai les organitzacions, se n'escapen sense dubtar quan senten amenaçada la seva llibertat i no es compta amb la seva vàlua. Se n'emancipen. No hi ha cap organització, en canvi, que no treballi per crear una certa idea d'identitat corporativa, per fomentar un cert sentit de pertinença. És moment, doncs, que empreses i organitzacions provin de seduir els professionals donant-los el que demanen i el que es mereixen. Ara que no hi ha diners tot és més senzill i entenedor que mai: les voluntats (com sempre) arriben exactament fins allà on volen.

[803] La casa per la teulada?

Divendres vaig participar a la jornada sobre acolliment lingüístic i alfabetització amb la tesi que cal propiciar una tendència decidida cap a la multialfabetització en els contextos d’acollida lingüística, en la mesura que cada situació concreta ho permeti. Deixo a Aprendre llengües el prezi que hi vaig fer servir. Aprofito per agrair els comentaris rebuts després de la intervenció i per valorar la tasca complexa i dura de les persones que treballen en la primera de les alfabetitzacions, la de la lectoescriptura. No es tracta, promovent el multialfabetisme (els multialfabetismes: a cada aula la fórmula possible) en el context de l’acolliment lingüístic, de començar la casa per la teulada. Es tracta tan sols de tenir el plànol de la casa ben present i avançar en la construcció de l’edifici vist com un tot.

Multialfabetismes i acolliment lingüístic on Prezi

[802] Aprendre llengües: quatre anys

Font

Avui Aprendre llengües fa quatre anys. Des d'aquí vull donar les gràcies a tots els companys i les companyes que de tant en tant hi traieu el nas i hi deixeu la petja. Continuo pensant, com ara fa quatre anys, que el canvi que hem tingut el privilegi de viure en aquest tombant de segle és tan i tan profund que toca de ple l'essència humana i, en conseqüència, completament el llenguatge. Deixeu-me pensar que aprendre llengües, doncs, continua sent una intenció i un projecte amb sentit. Ens ha tocat viure un moment únic, de renovació de totes les formes socials, davant el qual només podem observar i provar d'explicar el que pensem o descobrim, també les noves formes del llenguatge i la comunicació. Però podem afirmar sens dubte que entre tots ho entendrem tot. Ja comença a fer basarda girar-se enrere i no reconèixer res, endevinar tan sols les restes d'un vell ordre en plena ensulsiada, avergonyir-se de distingir tan sols els súbdits dels vells senyors feudals (amb el llenguatge caducat de la submissió) mil vegades més súbdits.

[801] Acolliment lingüístic i multialfabetismes

Demà assistiré a Girona a la jornada que té per nom L'acolliment lingüístic. Aprenentatge de la llengua i alfabetització?, un esdeveniment organitzat per la Direcció General de Política Lingüística i el Grup d'Immigració de la Comissió d'Organismes i Serveis per al Foment de la Llengua Catalana de Girona. La jornada d'acolliment lingüístic gironina arriba ja a la sisena edició. Hi parlaré sobre acolliment lingüístic i multialfabetismes. Hi vull plantejar, bàsicament, una pregunta i vull provar de donar-hi algunes respostes basades en experiències. La pregunta és senzilla: hem de promoure la multialfabetització als nostres cursos de llengua catalana adreçats a nouvinguts, en el context de l'acolliment lingüístic? És possible fer-ho? És viable? És imaginable? Equival a començar la casa per la teulada voler multialfabetitzar els aprenents quan a les aules dels cursos de nivell incial o bàsic sovint prou feina hi ha a proporcionar l'alfabetització bàsica, la de la lectoescriptura, a alguns dels assistents? Més preguntes: no té un potencial integrador molt notable per als nouvinguts el fet de participar de les alfabetitzacions audiovisual, informacional i digital? Les alfabetitzacions són bàsicament qüestió de llengua? O hem de considerar-les matèria formativa d'altres ensenyaments?  Després d'insistir en la importància de l'acció docent experta, informada, flexible i sensible, i en la importància, també, de poder disposar d'uns materials solvents que retratin la societat dels nous alfabetismes i la facin viure, donaré dues repostes concretes a la pregunta inicial: la primera proposa endur-se els aprenents, amb mesura, als espais on es viuen realment les noves alfabetitzacions. La segona passa per la comprensió de les característiques permanents dels nous alfabetismes i per la incorporació d'aquestes característiques a l'aula. Dues respostes pel sí, doncs. Un sí matisat, modulable, condicionat, però un sí al capdavall.