Aquests dies he llegit un text de Marta
Albaladejo sobre un gènere concret de discurs, l'entrevista, que
m'ha interessat. Es tracta de Cómo decirlo. Entrevistas eficaces en
el ámbito educativo (Barcelona: Graó, 2010). En deixo unes
impressions a Aprendre llengües. El text té un valor indiscutible
per als mestres o futurs mestres, el públic al qual s'adreça
centralment, i moltes de les reflexions que conté són vàlides
també per a professionals d'altres àmbits. Cómo decirlo alterna les
explicacions discursives amb taules molt gràfiques i útils,
exemples i activitats sempre rellevants, algunes de les quals
conviden a una autoavaluació informal o, com a mínim, a una reflexió constructiva. L'obra comença analitzant el terreny apassionant de les
converses de feina (o de vegades simplement a la feina) i el seu profit o,
contràriament, els seus riscos i la
comunicació laboral tòxica, i dóna consells per protegir-se de la comunicació insana. El
text entra ja després centralment en el gènere entrevista i la
delimita, en fa més endavant una tipologia i estableix les
característiques o les condicions per a les entrevistes educatives
de qualitat. Es refereix a aspectes de temps i espai, dels
participants i els seus rols, de l'estructura i les fases de
l'esdeveniment comunicatiu, el to, els instruments que s'hi poden fer
servir o les normes culturals entre altres. I aborda
també els aspectes relacionats amb les emocions i es refereix, per
exemple, a l'empatia, l'assertivitat, la comunicació positiva i els
sentiments ocults dels participants. M'han interessat especialment
les implicacions i les traces verbals de tot allò que s'esdevé a
les entrevistes: per exemple, el control del llenguatge planer,
positiu i eficaç (vegeu la taula comparativa de missatges eficaços
i ineficaços que apareix a les pàgines 120-121), o la gestió del llenguatge per a la solució dels conflictes. També he trobat molt útils
els plantejaments d'Albaladejo seguint Eric Berne d'analitzar els
estats del jo amb què les persones comuniquen a cada moment a les
entrevistes (estat de nen, d'adult o de pare) i la seva traducció
lingüística. I, naturalment, totes les estratègies perquè l'estat
d'adult trobi un altre estat d'adult en l'entrevista, garantia per a
l'eficàcia en l'acte comunicatiu. En definitiva, considero Cómo decirlo un text molt recomanable sobre un gènere de
discurs massa sovint deixat a la improvisació dels que hi
participen. El gènere classe, indubtablement, ha robat protagonisme a l'entrevista, un espai no gens irrellevant en el clos escolar.
