Surto de la lectura de Memecracia. Los virales que nos gobiernan, de
Delia Rodríguez (Barcelona: Planeta, 2013). La xarxa i la seva
dinàmica d'expansió viral de determinats missatges d'èxit ha
permès repescar i redimensionar la noció de mem. El mot mem va ser
inventat pel zoòleg Richard Dawkins (1976, El gen egoista) per
referir-se al que l'autor anomenava unitats de transmissió cultural: la seva essència és replicar-se,
expandir-se per contagi. A la xarxa, aquestes unitats capturen allò
més preuat i disputat per tothom, la nostra atenció; ens xuclen l'interès, ni
que sigui momentàniament, i s'expandeixen per contaminació evolucionant moltes
vegades mentre s'escampen. Avui dia és important
situar-se davant els mems: fugir del seu govern, quan vulguem i
puguem, i crear-ne i provar de conduir-los, si ens cal. Vet aquí, doncs, una
nova activitat lingüística i comunicativa i unes noves competències. El primer que ens cal
fer, naturalment, és comprendre la naturalesa dels mems. Els mems es
poden concretar en diversos formats (so, text, imatge, vídeo,
imatges animades...) i es caracteritzen per ser enganxosos, tocar
l'emotivitat, sovint contenir una història (vegeu els apunts que
dedicàvem a l'storytelling: 1 i 2). El mem que acaba triomfant sol contenir
una sorpresa, uns personatges i unes situacions arquetípics, sol
implicar diversos sentits en la recepció, sol ser atractiu, sol fer
pensar en alguna mena d'aplicació útil del missatge difós, sol convidar a
compartir-lo (conté una consigna més aviat positiva que negativa).
Els mems poden ser creats, construïts, premeditats, o, en canvi, ser
productes atzarosos. Un altre dels elements que els defineixen és que la
seva expansió i la seva evolució no són previsibles al cent per
cent: els mems amaguen un factor misteriós, incontrolable. Si som
creadors de mems, o sembradors de mems, hem de tenir en compte totes
aquestes qüestions. I si som consumidors de mems (tots en consumim ben sovint)
hem de mirar de no ser-ne víctimes i de saber-hi ser immunes. Hem
d'evitar que ens dirigeixin (són en tots els àmbits: la política,
l'empresa, la publicitat, la moda...) i hi hem de sobreposar en
nostre raonament crític. Cal que puguem determinar si els estenem,
si prolonguem el contagi, o si els fem boicot (modificant-los el
sentit, per exemple, fent-los memjacking). La literacitat crítica té avui, amb
l'expansió dels mems a la xarxa, un nou terreny d'aplicació. Pel que fa a la seva recepció, cal projectar-hi l'hàbit
de la sospita i fugir, si ho creiem oportú, del seu govern. Es
tracta de negar-los l'atenció i la possibilitat de rèplica. Es tracta de ser-ne, si volem, independents. [Deixo a continuació un vídeo d'Enric Jardí explicant els mems, des de la seva dimensió imatgística, sobretot.]
